Diània al sud

Esta pasqua no aniré a Turballos. No sabeu on està però és igual. Allò determinant no és el lloc, és la seua simbologia. Com segurament ho és tot en la vida. Com ho és que en esta mateixa pasqua no escoltaré ni una vegada l’ací em pica, ací em cou, ací em menge la mona i ací et trenque l’ou ni hauré d’explicar per què, de sobte, jo que em menjava llonganisses de pasqua a cabassos ara soc vegà i no puc ni tastar una mona valenciana si no me la fan expressament. No hi haurà faves ni l’aire del balcó amb vistes a Muro que és la caseta de la meua infància, envoltada d’ametlers i oliveres i ara heretada per mon tio.

Ni Turballos, ni mona, ni caseta ni les cerimònies pròpies que fan que pasqua siga pasqua. Res més absurd que la senzillesa de la repetició cíclica anual. Aquells simbolismes aparentment absurds però que donen sentit a l’any, a la quotidianitat... No hi haurà l’inici simbòlic de la primavera ni veuré si el ginjoler aspira a fer-nos una bona collita quan acabe l’estiu. Diània, convertida en pàtria dins de la pàtria, restarà allà, a un sud que empeny quan no se’l visita.

Quatre dies de descans que no ho són. Perquè per als que vivim en aquell terme mig entre llunyania i poder visitar la família esporàdicament les vacances són trobar-se, són aquells dies de l’any en què deixes la quotidianitat i tornes, potser, a la infància, o com a mínim al paisatge que la va observar. Diània al sud i la rutina sense marxar com un pèndul que no penetra però repeteix un mateix moviment fins a la sacietat. Sense rituals ni cerimònies, ni Nadal ni pasqua –deixant de banda el seu caràcter religiós que ja poca gent manté–, esdevenim esclaus de la repetició.

Alçar-se pel matí, parlar amb el meu nebot per videotrucada, fer els estiraments per a l’esquena, una vitamina cap a dins i a treballar, un pèndul diari només trencat els dissabtes de compra i els diumenges en què amb un poc de sort puc desconnectar el despertador. La pasqua esdevé diumenge, en tot cas, però no les vacances. I això, gens determinant, suposa un cop mínim que sembla enorme en aquest any de pantalles.

Vulnerables per qualsevol poc trellat que, ben pensat, sí és determinant. Perquè el nostre benestar, la salut mental, l’alçar-se sense esdevindre autòmats d’un sistema individualista... es basa en xicotetes absurditats que fa més d’un any que s’han trencat i que moltes persones –moltíssimes molt més que jo– no han pogut ni tastar. Ni Turballos ni mona. Diània al sud. Les emocions al centre. El pèndul, l’espera, caient sobre nosaltres.

Jordi Pascual,
cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades