Capitalisme verd

La setmana que ve Catalunya s’omplirà de mobilitzacions i activitats pel clima. Divendres es farà la vaga mundial i –espere– tothom correrà a explicar que hi ha molta gent movent-se. Durant un instant, com un miratge, semblarà que la gent ha posat l’agenda climàtica al centre i això té la força suficient per a marcar l’agenda política. Per una vegada el temps cronoscòpic ens correrà a favor. Ens creurem, fins i tot, que l’encaix nacional i les bajanades de l’extrema dreta de Vox perdran força davant la importància dels fets i somiarem en una campanya electoral en què l’emergència climàtica serà, de veritat, un tema central.

I tant de bo tot això servisca per a alguna cosa. Tant de bo quan Sant Cugat declare l’emergència climàtica hi haja un paquet realment eficient de mesures en contra de la catàstrofe climàtica. I tant de bo tantes coses que, em tem, en breus i sent optimista, només serviran per a fer màrqueting i aportar una fal·laç felicitat a mode de complaença de les consciències intranquil·les, que es conformen en un consum verd que no canvia la base dels problemes sistèmics.

La carrera de les empreses per a semblar verdes no té aturador i, si no es canvia el problema de fons, podrem destinar dècades a gastar massa energia en substituir cotxes de combustió per elèctrics, a canviar productes plàstics per biodegradables... sense preguntar-nos quantes d’aquestes coses són realment necessàries a la nostra vida i sense evitar el consum d’energia ni la generació de massa residus.

Hi ha qui s’il·lusiona amb un capitalisme verd. És més o menys el que ve a dir Jeremy Rifkin –aquell home tan aplaudit a Sant Cugat fa uns anys– quan parla de la tercera revolució industrial [The third industrial revolution, 2011] com una mena de transformació verda impulsada per oligarquies benintencionades –et parla tranquil·lament de la monarquia de Mònaco i de grans multinacionals a les que incorpora un valor d’interrelació pseudocooperativa.

I en aquest discurs futurista obvia les deficiències capitalistes que també apunta mínimament al mateix llibre quan diu que a cada reactivació econòmica es generen menys llocs de feina perquè les noves tecnologies redueixen la necessitat de mà d’obra i el cost marginal zero del món digital –idea que desenvolupa de forma més completa a The Zero Marginal Cost Society, 2014– evita la sostenibilitat del model de mercat que hem mantingut fins el moment.

Mentrestant ens mirem expectants que el que podia ser l’esperança d’una caiguda del capitalisme cap a un sistema més democràtic i participatiu s’està convertint una amalgama d’empreses digitals que ens controlen, aproximant-nos cada vegada més a la distopia d’Un món feliç de Huxley –una idea interessant que desenvolupa Ingrid Guardiola a L’ull i la navalla. Un assaig sobre el món com a interfície (2018)–. I aquestes empreses estan disposades a vestir-se de verd, sense canviar els fonaments del descontrol climàtic de les quals elles en són bones participants.

Així que l’ecologisme ha de començar a no tindre por a criticar el capitalisme en les seues deficiències i, sobretot, plantejar alternatives. No és senzill, tot i que el model capitalista és molt recent en termes històrics, se’ns ha enganxat d’una manera tan forta que ens dificulta plantejar alternatives. Però cada vegada hi ha més motius i que interpel·len a més persones. Els perdedors del capitalisme ja no són només la classe obrera. La interseccionalitat ens ha ensenyat que ho són les dones, les persones no blanques, els animals, els ecosistemes... tots nosaltres.

 

En aquesta setmana potser cal començar a reflexionar-nos en clau climàtica i sistèmica i demanar a les multinacionals que, si no aconseguim vèncer-les, com a mínim no facen negoci de la nostra extinció.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades