Camps de concentració o la hipèrbole innecessària

La supervivència tenia trucs. Quan es feia la cua per a menjar, era millor posar-se cap al final, així les poques verdures que portava aquell caldo quedaven concentrades al fons del perol i, en conseqüència, la ració tenia més nutrients per a aguantar tot un dia. Enfrontar-se a l’autoritat era condemnar-se a mort, així que calia respondre sempre a les ordres i saber-se de memòria el número d’identificació en alemany tot i que mai abans s’haguera escoltat aquell idioma.

A la cantera, s’havia de treballar a poc a poc per a no carregar-se més del compte i acabar defallint però tampoc valia aturar-se ni un moment a descansar per molt que pujar els 186 esgraons amb una pedra a l’esquena fora esgotador. Si s’eixia a treballar entre la neu, calia fer tot el possible per a què el fred no els calara en el cos. Qualsevol mostra de desacord a l’autoritat que ho supervisava tot era suficient per a castics exemplars o, directament, per a rebre un tir o ser llançat pel desnivell de la cantera per a morir estampat contra terra.

Molts es desesperaven davant una situació que no tenia una data final. Es llençaven al reixat electrificat que envoltava el camp, es tiraven per la cantera, es rendien, defallien o acabaven a les gaskamer per a esdevindre fum que eixia per les xemeneies dels crematoris. Alguns reclusos eren derivats a camps satèl·lit d’on segur que no s’eixia amb vida perquè els feien aberracions mèdiques, els cremaven o els enverinaven.

Franscisco Aura Boronat, Paco, va acabar a Mauthausen de rebot després d’exiliar-se per la victòria del feixisme a Espanya en una Guerra Civil en què va lluitar a l’Exèrcit Popular de la República. Va sobreviure, va presenciar l’alliberament del camp i no va poder tornar a Alcoi fins al 1953. Després va dedicar bona part de la seua vida a explicar el que va viure sota el nazisme. I així el vaig conèixer jo, quan anava a l’institut i ell era un home jubilat, tranquil, però perseguit pels malsons que de tant en tant tornaven a aparèixer per les nits.

És l’únic supervivent als camps nazis amb qui he pogut parlar pausadament. Va morir al 2018, a les portes dels 100 anys. Abans de defallir, el nostre poble natal li va retre homenatge i li va posar el seu nom a un pont. Era l’últim valencià supervivent al nazisme. Ara ja no ens en queda cap a cap dels pobles que conformen l’Estat espanyol actual. La seua memòria no s’ha esborrat i ha de ser un puntal de la lluita antifeixista i per la democràcia.

Haver acudit a un dels aniversaris de l’alliberament del camp és una d’aquelles experiències que et queden gravades a la pell. Poder cantar Serra de Mariola i cremar unes branquetes de timonet en homenatge a totes les persones deportades de les comarques centrals del País Valencià és, si més no, un simbolisme reconfortant, una litúrgia de memòria a un lloc en què hi ha moltes memòries: plaques amb banderes de la Segona República, amb estelades, insígnies d’Estat Català... i moltes estrelles de David en memòria de totes les persones jueves que van sofrir l’holocaust.

Aquell lloc estava ple d’imatges impactants: un supervivent que encara conservava el pijama a ratlles i el va portar amb el barret posat, veure que l’única bandera oficial de la delegació espanyola era la que encapçalava la delegació però que al darrere hi havia senyeres, estelades, ikurriñes, tricolors..., compartir vivències amb els companys cubans i veure els monuments d’homenatge a totes les persones que van perdre la vida per culpa del feixisme.

Per això em va estremir escoltar que l’altre dia, en l’acte de protesta contra l’operació Volhov de la Guàrdia Civil, el discurs en què es va dir que els catalans acabaríem en camps de concentració. Estem molt lluny del nazisme, de totes les aberracions que m’explicava Paco anys enrere, i fer-ne una comparació és faltar al principi de realitat, és deformar el que passa per un propòsit concret. En definitiva, dir que l’Espanya actual està a prop de tindre camps de concentració suposa una burla a totes les persones que van sofrir aquests camps.

I no és que la història espanyola estiga lliure d’aberracions. Franco va fer camps de concentració, molts d’ells a Catalunya, tot i que per la seua duresa i simbolisme potser els més reconeguts són el d’Albatera (Baix Segura) i el dels Ametllers (l’Alacantí). El franquisme va deixar a gent en cunetes convertint Espanya en el segon país amb més fosses comunes del món només per darrere de Cambodja. Encara hui no sabem on està Federico García Lorca. Franco i Hitler anaven de la maneta a Endaia. Però tot això no és ni de prop el que vivim ara.

En el postfranquisme l’extrema dreta hi era i posava bombes a casa de Joan Fuster, matava a Miquel Grau i a Guillem Agulló, i encara hui veiem grups que aixequen el braç dret, que li posen una capa de pintura al nacionalcatolicisme per a seguir defensant les mateixes idees reaccionàries de sempre... Però ara, per sort, no hi ha tot un aparell d’estat disposat a matar a la dissidència. Sí, hi ha repressió i judicis, penes de presó desproporcionades, criminalització de la protesta i la pobresa però no s’ha arribat als extrems que va aplicar el feixisme al poder. De fet, no s’ha arribat massa més enllà del tancament d’un estat en crisi que, com qualsevol estat, ha de posar-se dur quan passen esdeveniments que posen en crisi els privilegis de la burgesia que el sustenta.

És en aquest principi de realitat en què ens hem de moure. Sabent quin és el feixisme que tenim davant i no fent comparacions desproporcionades. Perquè assimilar Espanya amb dictadures com la de Pinochet, cosa que també es va fer a l’acte del dimecres, és una falta de respecte no només a les víctimes d’aquella dictadura sinó també al projecte polític propi. Perquè si ja hi ha repressió, com porta anys dient bona part de la societat catalana, quina necessitat hi ha de maximitzar-la? Que no és prou greu la repressió que vivim que necessitem parlar de Pinochet, Pol Pot i Hitler?

Què farem, llavors, si algun dia –esperem que mai passe–, arribem a extrems com el del nazisme o el franquisme? Doncs amb aquest extrem segurament no es podrà fer res perquè la repressió no serà només pals, investigacions judicials al·lucinògenes i presons desproporcionades. Potser llavors ens adonarem de com de bledes hem sigut volent comparar una cosa amb l’altra i no centrant-nos en combatre el que tenim sobre la taula perquè ens hem dedicat a muntar-nos distopies desproporcionades que són, com a molt, un dels futurs possibles més improbables i extrems.

Aturar l’avanç cap a este hipotètic futur no va de comparar-nos amb aquest supòsit sinó d’afrontar les mancances democràtiques actuals per a no permetre que el curs de la històrica ens porte on no volem, ni nosaltres ni la majoria de la humanitat.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d’elCugatenc

Notícies relacionades