Buscant una mirada global sobre l’habitatge públic

Davant d’una emergència habitacional inabastable és força frustrant veure com el Pla d’Acció de Promusa 2030 esdevé paper mullat sense tindre encara una planificació alternativa. Perquè el Pla tenia marge de crítica –així ho va demostrar l’oposició, ara al govern, durant el mandat passat– perquè posava dates concretes a algunes promocions difícils de preveure com Can Cabassa (2024) o Can Fontanals (2030) però, alhora, preveia algunes accions a curt termini que depenien, sobretot, de la voluntat política com ara la de la plaça de la Floresta, deixant l’interrogant sobre alguns terrenys com els conveniats amb l’IMPSOL al mateix barri.

El govern actual, sense dir-ho a bombo i plateret, ha renunciat al Pla de l’empresa pública d’habitatge sense haver posat un document similar –millorat i adaptat al moment actual– sobre la taula. Mentrestant, va fent algunes operacions que no s’haurien d’obviar, perquè l’urbanisme també és a llarg termini i un tràmit iniciat tot just ara pot servir per tindre més habitatge de protecció oficial uns quants anys més enllà, especialment en aquelles operacions que precisen de nous plans urbanístics o de la modificació dels existents.

Entre d’aquestes operacions hi ha l’anomenat Ragull Centre, una promoció nascuda d’un acord amb la farmacèutica Ferrer i que ha de permetre, segons la previsió del govern a falta d’iniciar la modificació urbanística, fer 73 habitatges públics (42 de lloguer general i 30 dotacionals). Sense oblidar que una operació així suposa també convèncer la propietat i, per tant, permetre-li una operació rendible que en el cas de Ragull és la construcció de 46 habitatges de mercat i 3.500 metres quadrats de zona comercial, aconseguir una mossegada al mercat per a tindre habitatge públic és positiu tot i que siga a llarg termini –la modificació urbanística no es culminarà fins el 2023 i després haurà de vindre el projecte, la licitació de les obres...

Aconseguir habitatge públic en zones consolidades és una virtut però no pot ser l’única estratègia. Fer aquestes mesures orfes d’un Pla com el de Promusa deixa una sensació d’improvisació que, de fet, no és certa. Perquè si el govern diu que negocia moltes altres operacions d’aquest estil significa que hi ha una línia d’actuació i que, en qualsevol cas, deu complementar-se amb accions de nous desenvolupaments i dels projectes del Pla de Promusa aturats.

Anunciar una proposta com la del Ragull Centre està molt bé i, de fet, s’ha de fer. Però que aparega com una bombolla no ajuda a entendre totes les estratègies del govern en el seu principal eix d’acció –segons el pacte del tripartit–: fer front a la crisi habitacional. La proposta a mig camí entre els barris del Monestir i Sant Francesc i el polígon de Can Magí ha estat marcada també per l’alçada (10 plantes) dels edificis, per la ubicació, per la connexió, per si realment pot ser un pol d’atracció per als barris propers... Tot això és necessari plantejar-s’ho quan es parla d’un projecte en concret però, si volem entendre la magnitud de la tragèdia, ens cal entendre també el global.

Ragull Centre comença a caminar de forma molt incipient amb un conveni, com també es va aprovar l’acord per recuperar el Garden del carrer Villà per fer habitatge públic o l’estudi per fer habitatge dotacional al costat de l’ETSAV –ara recorregut als tribunals–, però ens queden interrogants rellevants no només pel compliment o no del Pla de Promusa sinó també per com quedarà l’últim creixement urbanístic de la ciutat des d’Hospital General fins a la carretera de Rubí passant per Can Mates, Can Cabassa i Can Fontanals, pendent dels estudis de Barcelona Regional i de l’Àrea Metropolitana. I no invocarem Torre Negra més del compte però també cal tenir en compte si aquell sector quedarà blindat com a no urbanitzable o no –i si és que no si s’edificarà o s’haurà de compensar els propietaris monetàriament o amb terrenys.

Soc conscient que aquest article deixa més interrogants que concrecions i precisament aquest és el problema. Un govern que té la crisi habitacional com una de les seues primeres prioritats no pot deixar aquests interrogants perquè el mandat és curt –i en portem la meitat– i, si no s’és capaç de fer grans accions en quatre anys –cosa més que comprensible– haurien de demostrar com a mínim que sí tenen un pla de futur que permeta a mig termini posar ordre a una problemàtica enorme. Per ara podem tindre alegries o decepcions puntuals però només les podem analitzar per elles mateixes i no com a part d’un tot.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d’elCugatenc

Notícies relacionades