A voltes amb la cultura

Que el lector o lectora no s’espanti, no penso fer una reflexió general sobre la cultura; si ens atenem a la definició que n’han fet els antropòlegs, el tema resulta inabastable per a un article d’aquestes característiques. Parlaré de quelcom molt més concret: la política cultural santcugatenca.

El que signa aquest article ha estat, més o menys, implicat en la vida cultural santcugatenca de les darreres dècades. En concret, vaig participar activament en el procés d’elaboració del Pla de Cultura aprovat pel ple municipal el 20 de juny de 2005 i em va tocar coordinar una revisió del mateix, la versió definitiva del qual és de febrer de 2015. Aquesta article, en definitiva, ve motivat pel fet que en aquests moments es torna a parlar de la possibilitat d’elaborar-ne un de nou.

D’antuvi cal dir que l’àmbit d’actuació de l’Ajuntament en matèria cultural és tan ampli com vulgui aquest. No obstant això i com és lògic, aquest queda limitat per l’activitat del teixit associatiu organitzat i les iniciatives individuals en la matèria. En aquest sentit, sempre és discutible on és la frontera. De fet, és un debat que no té final, ja que ve determinat per la pròpia dinàmica dels fets. En tot cas, em sembla que cal fer dues consideracions: a) el paper central de l’Ajuntament ha de ser crear infraestructura cultural i ajudar les entitats i els agents culturals particulars. En altres paraules: equipaments i suport econòmic; i b) cal un òrgan de col·laboració entre el món local cultural i l’Ajuntament, que, de fet, ja existeix, però que requereix un replantejament: el Consell de Cultura.

El Consell de Cultura ha conegut tres fases en el que portem de segle: abans de 2007, 2007-2012 i 2012 fins ara. Abans de 2007 el Consell estava format per totes les entitats que hi volguessin estar representades, això el feu absolutament inoperatiu. El 14 de març de 2007, amb un nou reglament, es constituí un Consell que estava format per sis representants de les entitats i sis representants del Consistori, consensuats entre els diferents grups municipals. Aquest consell comportà un gir absolut en la manera de treballar i en els resultats. Mentre que l’anterior es reunia cada sis mesos, quan es reunia, aquest en el període 2007-2011 feu vint-i-nou reunions, algunes de caràcter monogràfic. El 27 de març de 2012 es constituí un nou Consell, d’acord amb un nou reglament de participació, es tornà al Consell ampli, és a dir, amb representants de totes les entitats, però en el seu sí es crearen set taules de participació: d’Arts escèniques, de Música, de Teatre i Dansa, d’Arts Plàstiques i Visuals, de Cultura popular i tradicional, de Festa Major, de Patrimoni i la non nata taula de Lletres. El resultat de més de trenta reunions d’aquestes taules fou, precisament, la revisió del Pla de Cultura de 2015.

De les quatre grans conclusions que es van treure d’aquelles reunions, m’agradaria retenir-ne dues, ja que crec que segueixen vigents, si més no a tall de reflexió:

a)   Va quedar palesa la necessitat de millorar la coordinació entre entitats i generar més sinergies col·lectives.

b)   Allò que calia plantejar-se no era un nou Pla, sinó l’endreça del ja existent.

Les dues consideracions em van bé per tornar al Consell de Cultura, el qual, per cert, no es reuneix des del 20 de desembre de 2018, malgrat estar previstes dues reunions anuals. Sembla ser, però, que aviat es tornarà a reunir. De fet, se’n constituirà un de nou. Arribats aquí, cal plantejar-se: per què un Consell de Cultura? Doncs, de bon principi, per discutir què volem que sigui el Consell de Cultura. I no és una tautologia. És un debat sense fi. Un debat que té causa en la consciència col·lectiva, vull dir de les entitats culturals, que el que hem tingut fins ara no ha funcionat, més enllà del treball de les taules de participació. M’explico, vull dir que no ha funcionat com a òrgan de reflexió col·lectiva sobre la política cultural santcugatenca. Per a això són necessàries tres coses: a) que l’Ajuntament i, en concret, l’Equip de govern tingui voluntat de donar joc a les entitats i altres agents culturals; b) que les entitats i altres agents culturals tinguin ganes de participar, treballar i reflexionar en clau de ciutat, per anar més enllà de les quatre parets dels seus locals (i és un dir, ja que algunes entitats no en tenen); i c) que hi hagi una divisió clara de quines són les funcions d’una part i l’altra.

Sobre l’apartat c) voldria dir algunes coses. Tots sabem que el Consell de Cultura, com tots els altres consells municipals, és consultiu, és a dir, serveix perquè les entitats informin i assessorin l’Ajuntament. Per dir-ho de manera reglamentària, és un «òrgan de naturalesa participativa amb funcions consultives i d’assessorament municipal en les matèries de caràcter cultural». Malgrat això, mantes vegades s’ha reduït a un òrgan d’escoltadors i escoltadores d’allò que fa l’equip de govern. El cas més dramàtic fou la darrera reunió del 20 de desembre de 2018, de les dues hores que durà, una hora i tres quarts es dedicà a escoltar els tècnics i les tècniques municipals; no ha d’estranyar que aquests superessin en nombre els representants de les entitats. Certament, el Consell de Cultura no pot ser això. Entenc que aquest ha de partir d’una premissa: qui té la legitimitat per definir la política cultural és l’Ajuntament, i, en tot cas, l’Equip de govern, i, de manera més concreta i en el dia a dia, el regidor o la regidora de cultura. Per a això han estat elegits. I en funció d’un programa. Per més ben organitzat i actiu que sigui el teixit associatiu cultural local, aquest no pot substituir el mandat de la ciutadania. Des del meu punt de vista, el punt d’intersecció entre la democràcia representativa o delegativa i la participativa o deliberativa, està en què la segona serveix per detectar deficiències i marcar prioritats. D’alguna cosa ha de servir que estigui treballant sobre el terreny, en aquest cas el terreny cultural. Les entitats i altres agents culturals, des de la seva parcel·la específica, però sempre en clau de ciutat, han de complementar el disseny de política cultural de l’Ajuntament (de l’Equip de govern, per ser més precís).    

Em sembla que aquest enfoc, si s’entén i es comparteix, pot ser fructífer. És un mecanisme de tres potes: 1) les taules de participació, en les quals s’aborden àmbits concrets de la cultura; 2) el Consell de Cultura, en el qual es fan debats en clau de ciutat, siguin genèrics o temàtics; i c) l’equip de govern i el regidor o regidora de cultura, els quals tenen la responsabilitat de debatre amb el teixit associatiu cultural el seu programa de govern, no per impugnar-lo, sinó per millorar-lo, en la mesura que se’n pot fer una revisió constant i, sobretot, marcar prioritats, quelcom tan necessari en l’administració pública, que sempre, per definició, té recursos (diners, vull dir) limitats.

Jordi Casas, Historiador 

P.D.: Quan he tingut aquest article acabat m’he adonat que fa dos anys en vaig publicar un en aquestes mateixes pàgines que es titulava Va de cultura. Al llegir-lo la sensació ha estat doble: que em repeteixo i que les coses no han canviat gaire; dues cares d’una mateixa realitat.

Notícies relacionades