Una aproximació crítica a l’actual gestió municipal

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Fa tres mesos vam travessar l’equador de l’actual mandat municipal. No cal dir que la valoració que han fet govern i oposició dels dos primers anys ha estat absolutament diferent, com és lògic. Una altra cosa és que, els qui han estat governant Sant Cugat durant més de trenta anys, ara reclamin coses que ells mai no van fer, ni tan sols no se les van plantejar (valgui d’exemple la sol·licitud del primer partit de l’oposició de reclamar major seguretat per a l’entorn del Monestir, quan ells no van tenir cap pressa a l’hora d’aprovar un pla d’usos per al monument). Però aquest, lamentablement, és el joc de la política.

Aquestes línies no tenen la intenció de fer una crítica descontextualitzada i descarnada de l’actuació de l’actual equip de govern, ans al contrari. Són una anàlisi –absolutament insuficient, no cal dir-ho– d’una gestió que, més enllà de les seves insuficiències i errors, s’ha trobat amb una situació objectivament molt complicada. En definitiva, estan escrites amb la voluntat d’aportar elements de reflexió que ajudin a què aquest mandat no esdevingui un parèntesi en la història del municipalisme santcugatenc.

No han estat poques les dificultats en què s’ha trobat l’actual equip de govern. En primer lloc, el fet de tractar-se d’un govern plural, amb formacions polítiques amb objectius i cultures polítiques molt diferents; encara que, segons estem veient, està complint el compromís d’aguantar tot el mandat, malgrat el cants de sirena en sentit contrari. En segon lloc, la inexperiència municipal de molts dels seus membres i de la de gestió de govern de quasi tots ells; no és poca cosa revertir una dinàmica de més de trenta anys, que comporta, entre d’altres coses, una lleialtat funcionarial que, a voltes, pot generar més problemes dels previstos. En tercer lloc, no és un tema menor que aquest relleu polític hagi coincidit, més o menys, amb el de figures de l’estructura funcionarial claus, que poden condicionar en un moment determinat l’acció municipal; de fet, ha passat. I, last but not least, la pandèmia de la COVID-19, que ho ha trastocat tot; sens dubte sense els impediments de tot tipus que ha comportat, les coses haurien estat d’una altra manera, en tot cas haurien estat més fàcils. Deixo al marge que la ciutat, em refereixo a una bona part dels santcugatencs i santcugatenques, no té una predisposició natural, i permeteu-me la ironia, a aplaudir un govern municipal que es diu i es reivindica d’esquerres.

Per tant, comencem pel model de ciutat. No és aquí, per manca d’espai, el lloc per referir-m’hi in extenso (a més, ja ho he fet en un altre escrit). Això no vol dir que no sigui un tema cabdal i del qual cal parlar. I no perquè estiguem en condicions de canviar-lo en profunditat, entre d’altres coses perquè el model ja està molt tancat, per no dir tancat del tot, i, a més, el gruix de la ciutadania s’hi sent molt a gust, sinó per recordar el que significa la defensa que se n’ha fet darrerament per part dels dos grups de l’oposició. Sense que se’ns expliqui, exactament, que s’està defensant en termes urbanístics, encara que hom ho intueix: la versió actualitzada de la “caseta i l’hortet” de Francesc Macià, ecològicament insostenible; estem davant la defensa d’un model que, es concreti com es concreti, desprèn un tuf classista i exclusivista. El debat sobre Ragull Centre ho evidencia. La portaveu del primer grup de l’oposició ha deixat escrit que significa “un canvi radical del model urbanístic i un risc evident per a la deslocalització d’empreses”. Quines són les seves preocupacions? “Des de passar d’una ciutat verda i esponjada a una ciutat densificada; perdre sòl industrial i obrir la porta a la deslocalització amb el risc que suposa per a totes les persones que treballen al polígon Can Magí [...]. Impossible encabir més demagògia per paraula. Com si en un Sant Cugat on hi ha més treballadors i treballadores que població activa autòctona i una presència aclaparadora del sector serveis, perdre uns milers de metres quadrats de sòl industrial fos un problema insuperable! Els qui van donar un exemple de com se salven industries van ser els treballadores i les treballadores de Delphi, empresa que era al costat del solar en qüestió, fent mans i mànigues per salvar el màxim de llocs de treball, i en gran part ho van aconseguir. Prenguin nota! Darrere l’eufemisme «d’una ciutat verda i esponjada” s’hi amaga el rebuig a un urbanisme que es vol foragitar del nostre municipi, perquè no ens recordi que això és el que s’ha fet i encara es fa en molts llocs, en aquells on s’instal·la la gent que no es pot permetre piscina i gespa. Encara que el premi a la demagògia se l’emporta el portaveu del segon grup de l’oposició, l’home, sense posar-se vermell, ha dit: “Si pugem impostos, clar que la gent té problemes per pagar l’habitatge”. No crec que calgui fer comentaris. Mentre, el director d’una API ens diu que la “recepta per poder abaixar els preus de lloguer és augmentar l’oferta”. Segur que aquesta és la causa que el preu mitjà del lloguer sigui de 1.060 euros, 328 més que la mitjana catalana i 255 més que la de la demarcació de Barcelona (dades de mitjans del 2020)? En una ciutat, per cert, en què el salari mensual net del 40% dels qui treballen no supera els 1.500 euros. Tot abans que regular els lloguers. Visca el mercat!

Com he dit, aquest és un debat important. No perquè estem en condicions de canviar el model de ciutat, sinó perquè mostra un determinat tarannà a l’hora d’assumir el que som, el que hem construït: el cofoisme de l’exclusivitat o la humilitat dels qui no en volen fer un senyal d’identitat (o, si més no, el principal senyal d’identitat). Reconèixer que no hem construït un Sant Cugat per a tothom és un primer pas per gestionar-lo de manera diferent; no sé si més humana, però sí més presentable en termes socials. Encara que si l’equip de govern vol posar en el centre del debat municipal el model de ciutat, caldrà anar més enllà de l’habitatge i fer una lectura integral de l’actual Sant Cugat.

Podríem començar per parlar de la ciutat dual que estem creant en termes socials (dades del Baròmetre Inclusiu de Sant Cugat del Vallès 2020, desembre de 2020). Abans dèiem que hi havia un davant i un darrere del Monestir, quelcom que s’està solucionant. Ara podem parlar, en termes molt generals, de dos Sant Cugat (cada un d’ells inclou barris força diversos, però no és rellevant pel que pretenc dir): el dels barris del nou creixement i Valldoreix i el del nucli històric i els barris tradicionals de la Floresta i les Planes. El primer concentra les persones amb majors ingressos i, per tant, amb menors índexs de pobresa, que tenen menys problemes per pagar el lloguer o l’hipoteca, d’imports més elevats, amb el gruix de la immigració procedent de la UE i amb un nivell d’estudis universitaris més elevat, un 66% dels habitants majors de 16 anys, uns sis punts per sobre de la mitjana local. En canvi, en el segon, menys ingressos, més dificultats per arribar a finals de mes, més pobresa, menys estudis i més immigrats no procedents de la UE. Un Sant Cugat que, a més, en comparació amb les dades de 2017 s’està polaritzant, augmenten els extrems, el qui tenen més problemes per arribar a finals de mes i els qui no en tenen cap. Faria bé l’equip de govern de difondre urbi et orbi aquest informe, per tal de generar un debat social al respecte.

Dit això, comentaré alguns aspectes de la gestió d’aquests dos anys, amb el ben entès que tots ells venen condicionats per les gestions anteriors, res no ha estat absolutament nou, exceptuada la gestió de la pandèmia, sobre la qual és just recordar que l’equip de govern ha fet un esforç pressupostari molt important per revertir les seves conseqüències socials i econòmiques.

Comencem per un clàssic: la participació ciutadana. He de tornar a referir-me a les dificultats que ha representat en aquest àmbit la pandèmia, crec que no cal detallar-les. Però això no impedeix que en digui algunes coses. Seguim tenint i suposo que és inevitable una mica desenfocat el punt de mira. Tinc la impressió, i no és una crítica estrictament santcugatenca, que n’esperem massa d’aquesta participació. M’explico. La participació ciutadana no pot ser un procés absolutament obert en el qual no se sap exactament què proposa l’equip de govern o l’Ajuntament, i no estic parlant, òbviament, de Ragull Centre. L’equip de govern no pot fer desistiment del seu programa, ha estat votat, en principi, per complir-lo. Aquesta reflexió val per als consells de barri o districte i per als consells sectorials. No es pot posar a debat, per posar un exemple, què se n’ha de fer d’una masia que fa anys que està tancada, sense una proposta concreta, la qual, això sí, els veïns més afectats i el conjunt de la ciutadania puguin impugnar, per tal de fer els canvis que disposin d’un consens més ampli. D’altra banda, cal calibrar molt bé el que s’espera dels òrgans de participació i els qui hi participin ho han de saber, no pot ser que siguin mecanismes de frustració d’expectatives. No cal estar replantejant constantment les normes que regulen la participació, cal, senzillament, complir-les o adequar-les a l’experiència acumulada. Avui, i per posar un altre exemple, de les onze funcions del Consell de Cultura previstes en el seu reglament, només se’n compleixen, a tot estirar, dues o tres. Cal reconsiderar els mecanismes de participació ciutadana, sabent que és un tema que no depèn només de la voluntat de l’equip de govern. Dit amb altres paraules, cal avaluar fins a quin punt tot l’esforç ciutadà que representa té una efectivitat en l’acció de l’equip de govern i l’Ajuntament que la justifica. I ja que hi soc, potser toca dir alguna cosa de l’EMD de Valldroreix. Els tres grups de l’equip de govern, que són oposició a l’EMD, han demanat la dimissió del seu president, a qui acusen d’inacció. Un grup ha tingut la gosadia (o, potser, hauria de dir valentia) de qüestionar el seu funcionament. Potser és el moment de discutir-ho a fons. Té sentit l’EMD tal com està concebuda, sobretot tenint en compte les deseconomies d’escala que genera? Fem-ho abans que altres districtes es facin la il·lusió que és una alternativa viable i desitjable.

Un altre tema, que també és un clàssic; de fet, tots ho són, és el dels equipaments. D’antuvi ensenyo les cartes: soc contrari a adquirir edificis sense tenir un projecte d’ús que avali la compra. Sant Cugat té una experiència important en el salvament d’entitats, i que ningú no se m’ofengui. D’una manera o altra això ha anat lligat en fer possible que aquestes tinguin una seu pròpia en moments en què la continuïtat de l’entitat ha estat en perill, la llista no és curta: Club Muntanyenc, Centro Popular Andaluz (CPA), Ateneu Santcugatenc i Unió Santcugatenca. No en tinc res en contra, sempre i quan es doni una reciprocitat. El cas de la Unió Santcugatenca és el més recent. Han sorgit problemes que han complicat la idea inicial, però ningú no qüestiona que a partir d’ara serà un equipament semipúblic, la inversió que s’hi ha fet revertirà en tota la ciutadania. Però també tenim fracassos clamorosos: Can Monmany; es va adquirir per evitar que s’hi fes una actuació de caràcter social i ara, com diu el president de l’EMD de Valldoreix, “l’objectiu és mantenir-lo en peu” i, hi afegeix, “és molt gran i val molts diners mantenir-lo”. Doncs, això. Hem de sumar-hi Can Ravella i Can Canyameres, dues masies que tenen sengles projectes en procés de redacció, les quals des de principis de segle, quan es van impulsar els plans parcials de Can Mates i Can Volpelleres, estan pendents d’una destinació. No és una crítica, és una constatació. També tenim edificis desaprofitats, com l’antiga seu de l’Ajuntament (plaça de Barcelona), s’està redactant un projecte, i els sotes de la plaça del carrer de la Torre, una mica atrotinats, però existents. I em deixo alguna cosa.

En aquest context se’ns planteja la compra de la Torre Negra (hi ha previstos quatre milions d’euros en el pressupost d’enguany; el darrer número de la revista Món Sant Cugat la dona per feta) i la seu del CPA. La primera és un edifici d’indubtable valor arquitectònic i històric i la segona un edifici que l’entitat no pot mantenir. Hem de fer-ho? Jo no ho tinc clar i ja ho he expressat en altres llocs. Una cosa és salvar una entitat i una altra, adquirir un edifici més. Hi ha un projecte darrere? Quan es va construir la nova seu, ja es preveia un cert ús municipal d’aquesta, però s’ha fet ben poca cosa en aquest sentit. Ara serà diferent? És un lloc privilegiat i l’edifici obra força possibilitats, però crec que abans de concretar la compra cal saber exactament què si vol fer. Com ja he dit, tenim massa edificis pendents de donar-los-hi un ús. Pel que fa a la Torre Negra i sé que és una afirmació que pot generar molt rebuig, no soc partidari de la seva compra si no hi ha un projecte concret que eviti convertir-la en un altre Can Monmany. Si la seva compra servís per solucionar, encara que sigui en part, el contenciós amb els propietaris de la zona, seria una altra cosa, però no és el cas.

Acabo la referència als equipaments amb un recordatori: tenim un currículum força desgraciat pel que fa a plans d’equipaments, el primer no es va complir ni de llarg i del segon, anterior a l’actual equip de govern, encara estem esperant el retorn a la ciutadania, als qui van participar en la seva discussió. No calen plans, d’acord. Però potser tampoc no és una bona idea dotar-nos d’una xarxa d’equipaments sobre la marxa, sense una planificació acurada, en funció de les necessitats o angoixes dels seus propietaris.

El tema de la mobilitat és un tema cabdal, aquí i en qualsevol altra ciutat. No tenim una ciutat pensada perquè la gent no empri el cotxe, ans al contrari, molts el necessiten per a tot; tenim 1,7 cotxes per habitatge. L’anella verda es va aprovar quan manava el precedent del primer grup de l’oposició, els de sempre, vaja, i es va aprovar per unanimitat, o quasi. Però, és clar, una cosa és predicar i una altra, passar als fets. Quan ha calgut concretar, tot han estat queixes. Començant pels qui la van impulsar des del govern. El primer grup de l’oposició ha dit que ha estat fruit de la improvisació (quan podem parlar de no improvisació pel que fa a un canvi que se sap que d’antuvi no agradarà a tothom?) i que l’alternativa és un bon transport públic. Bingo! El segon grup de l’oposició no ha estat menys original: “En cap moment la bici o el patinet són el transport del futur”. Efectivament, només són una part del transport dins de les ciutats, sobretot si respecten els drets dels vianants. Anem a la solució: “Han de millorar el transport públic i millorar el trànsit”. Doncs, sí, sens dubte. Dues precisions, però: 1. No estaria de més acompanyar aquesta afirmació d’una reflexió sobre la relació del nostre model de ciutat, que tan defensen, i la problemàtica del trànsit; i 2. Això també val per al primer grup de l’oposició, no sembla lícit ni decent reclamar que l’actual equip de govern faci amb poc temps el que no s’ha estat capaç de fer en els darrers trenta anys i que, a més, no és gens fàcil de fer en un municipi tan extens com el nostre; em refereixo al transport públic. Sens dubte, en la implantació de l’anella verda s’han comès alguns errors, però cal aplaudir la valentia i decisió de l’equip de govern, sabent que trobaria resistències.

Deixeu-me acabar amb el tema de la Mirada. En aquest qüestió cal tenir en compte tres aspectes. La manca de planificació, si més no el retard de les administracions afectades en posar fil a l’agulla. D’altra, les legítimes esperances de les mares i els pares de veure els seus fills en un col·legi en condicions. I, per últim, la sensibilitat ecològica pel que fa al bosc d’en Volpelleres. Començo pel final. Soc coneixedor del bosc des de molt petit i sé que en aquests moments hi ha més bosc que mai, ha guanyat terreny als antics conreus. Per tant, el problema no és prescindir d’alguns centenars de pins i alzines, sobretot si se’n planten de nous a poca distància. La pregunta és: no es podria haver evitat aquesta confrontació d’interessos o inquietuds? D’acord amb les previsions de les necessitats escolars dels propers anys i de les escoles, sobretot concertades, que, segons m’expliquen, estan perdent línies per falta d’escolars (és simptomàtic en aquest sentit el canvi de mans del col·legi Santa Isabel), és imprescindible la construcció d’una nova escola? No es pot redimensionar el mapa escolar a base d’un millor aprofitament de les escoles existents? Entenc que qüestionar una escola quan existeix una legítima dinàmica a favor seu no és políticament correcte, però no em sembla que sigui sobrer platejar-ho. En el fons, estem parlant de previsió i, per tant, de bona gestió.

I fins aquí he arribat. Sé que deixo moltes coses al tinter, però no era la meva intenció fer una anàlisi exhaustiva. Per exemple, no he fet referència a les polítiques socials, aspecte que em consta interessa i preocupa l’equip de govern. L’informe abans esmentat ens parla d’un 14,3% de pobresa i d’un 18,4% de risc d’exclusió social, 2 i 3,1 punts, respectivament, per sobre de la mitjana catalana. Com he dit, només és la meva aportació a un debat que hauria d’estar permanentment obert.

Jordi Casas, historiador

Notícies relacionades