Publicitat

Reflexions coronavíriques

Aquest confinament que estem vivint, si us plau per força, regirarà moltes coses. A nivell personal i col·lectiu. El que està per veure és si aquest regirament serà de l’envergadura que alguns preveuen. A mi alguna cosa em diu que molt del que s’està dient al final quedarà en aigua de borratges. 

Si se’m permet una consideració personal i intransferible, el millor d’aquesta confinament és la solitud. És a dir, el compartir-lo només amb tu mateix. I és una manera de dir-ho, perquè ja sé que en l’era d’això que se’n diu «les xarxes socials», és impossible. És més, el pitjor de tot plegat és, precisament, el que t’arriba de fora: multitud de missatges, fotografies, acudits i vídeos que són pura morralla. També arriben inputs molt positius, no cal dir-ho. La gran pregunta, precisament, és si, després de tot plegat, ens quedarem amb l’anècdota dels primers o les reflexions més profundes i assenyades dels segons.

S’ha dit que la societat que sortirà d’aquesta experiència sense precedents, almenys d’una manera tan massiva i simultània, serà diferent. Pitjor o millor? Jo sóc molt escèptic al respecte. D’acord que la pandèmia ha evidenciat moltes coses: la necessitat d’un serveis públics, sobretot els sanitaris, forts; les bones sensacions que aporten les mostres de solidaritat de tot tipus; l’exemple de persones que s’estan sacrificant pels altres, posant en risc la seva vida; el paper insubstituïble d’allò que és públic i el valor del comú; el descobriment de veïns i veïnes que no sabíem que existien; la necessitat de la coordinació entre administracions; l’efecte benefactor de la baixada d’activitat en el medi ambient (baixada de contaminació, respir per a les resta d’espècies, ...); la necessitat i, a la vegada, la precarietat del projecte europeu; el paper insubstituïble dels sindicats, sort d’ells!; la problemàtica gestió política de tot plegat, on l’eficàcia i la bona fe es mesclen sense solució de continuïtat amb l’estultícia, la barroeria i el cinisme. I tantes altres coses.

Tot plegat ha portat a gent de molt bona fe i amb una important capacitat de reflexió a afirmar que això ens portarà —més ben dit, ens hauria de portar— a un nou model de producció, consum i mobilitat. A una nova relació amb el nostre entorn i entre nosaltres. Ho comparteixo totalment. No hi he reflexionat tant com altres, però crec que aquesta afirmació té una base sòlida i poc discutible. Ara bé, parteix de la suposició de dues, de fet que els humans no tenim una memòria de peix i que som capaços d’aprendre de les nostres experiències. I les dues suposicions són més que discutibles. A la Història em remeto.

Deia Marx (Karl, no Groucho), més o menys, que la consciència ve determinada per l’existència. No era una afirmació determinista, encara que ho sembli. Venia a dir que el món de les ideologies, és a dir, les diferents interpretacions de la realitat, estan condicionades per la nostra existència material. Pels nostres interessos, en definitiva. I,  per ser més precisos, pels nostres interessos de classe. És a dir, per la nostra manera de viure i interpretar la realitat. Pocs dubtes queden que, sota les crides a la unitat i les afirmacions que el virus no distingeix entre persones, s’han evidenciat un seguit de capteniments que tenen molt a veure amb el que acabo de dir.   

Podem anar d’allò més concret al més genèric. És que, potser, viurà tothom de la mateixa manera el confinament? El viurà de la mateixa manera una família que visqui a Valldoreix, Matadepera, o Pedralbes, en una casa de quasi dos-cents metres quadrats i un jardí de quatre-cents o cinc-cents metres, amb piscina o no, que una que visqui en un pis de poc més de quaranta metres quadrats als barris del Besòs, la Pau o Ciutat Meridiana de Barcelona, el del Fondo de Santa Coloma de Gramenet, el de la Florida de l’Hospitalet del Llobregat, el de l’Erm de Manlleu o el del centre històric de Lleida. És evident que no. No és el mateix dir-los-hi a uns que es quedin a casa que als altres. Quina casa?, et poden dir amb raó alguns d’ells. I, tot i amb això, alguns s’han permès, fins que la policia els ho ha impedit, atansar-se al segon habitatge, posant en risc la salut dels municipis i les comarques receptores. Inconsciència? Egoisme? Tansemenfotisme?   

Passem al món del treball. Hi ha qui s’ha permès el luxe de criticar al govern central pel retorn, amb condicions de seguretat, a les feines no essencials. Com si tothom tingués la sort de practicar el teletreball! Ara, no els vaig sentir posar el crit al cel quan el president de la gran patronal catalana es queixava de les mesures aprovades que intentaven garantir un mínim de drets laborals. Ni m’ha sembla sentir-los quan moltes persones han fet saber que alguns empresaris que han aplicat ERTOS volen negar el dret a vacances dels seus treballadors. Jo ho he sabut a través de les comunicacions sindicals. Per cert, més d’algun haurà descobert que els sindicats, que vol dir centenars de sindicalistes, són aquí i serveixen per a alguna cosa. Esperem després d’això pugi l’afiliació sindical. Si no és així, és que no s’ha entès res. Per cert, amb tot això alguns han descobert la classe treballadora. Com estaríem sense ella en aquestes circumstàncies? I em sembla que no cal posar exemples. Algú ha trobat a faltar els multimilionaris? Sí, aquests que es fan la foto, tot dient que donen alguns milions per a la sanitat o la recerca d’una vacuna, mentre es passen la vida especulant en la borsa i defraudant a Hisenda. 

Aquestes realitats i actituds del dia a dia, de la nostra quotidianitat, tenen un  reflex en la política. No podria ser d’una altra manera. A mi em fan molta gràcia aquelles persones que desqualifiquen els polítics amb l’argument que només procuren per ells. Però,  que no són un reflex de la realitat? Què no els votem entre tots i totes? O són el resultat d’una generació espontània? Les enquestes diuen que, més o menys, les coses no es mouen. Que segueix havent-hi un gran equilibri entre els blocs d’esquerra i dreta. D’on surten aquestes opinions? De l’aire del cel? Surten d’allò que deia abans, de la consciència que cadascú de nosaltres té de la realitat i de la manera que ens sembla que l’hem de gestionar. És que, potser, el comportament delictiu dels dirigents de Vox no té un suport popular determinat? És que, potser, la descarada incoherència del PP no és aplaudida per milions de persones? És que, potser, les ziga-zagues del president Torra no compten amb una aprovació força general entre els seus votants? És que, potser, els qui hem donat suport a l’actual govern central amb el nostre vot no estem disposats a seguir-li-hi donant malgrat els errors que pugui cometre? I això que és qui ho té més fotut, ja que a ell li toca prendre les grans decisions. Si una cosa està clara, és que no plourà a gust de tothom, que quasi tothom tindrà algun motiu de queixa. Si normalment ja és difícil complaure tothom, ara és impossible.

Tornem a allò de la consciència i la ideologia. Quan hom s’adhereix a una opció política, entesa en un sentit ampli, es predisposa a veure amb bons ulls tot allò que fan els seus. A riure’ls-hi totes les gràcies, encara que no en tinguin ni una. Que hom diu que la tornada a la feina és precipitada i cal pensar-ho i el dia següent proposa que surtin els nens (fins al disset anys?), no té més importància. Tot sigui per portar la contrària a qui se li ha de portar, que des de fa vuit anys sabem perfectament qui és. Ara, bé. A mi els qui més m’han admirat (i perdoneu la ironia) són els qui són capaços de fer el triple salt mortal polític sense despentinar-se, posar-se vermells o fer alguns esbufecs. Els del PP, naturalment. Va arrencar amb una crítica al govern central perquè feia poques coses, havia de ser més contundent, deien. Però, ves per on, el dia que pren un seguit de decisions sobre la situació dels treballadors i la gran patronal aixeca la veu, aquell dia decideixen desmarcar-se i no convalidar els decrets-llei. I, com que són uns grans defensors dels autònoms, proposen anar eliminat impostos, en línia amb la seva coneguda quadratura del cercle, que consisteix en proposar fer més coses però amb menys diners públics. Jo, que soc de bona fe, vaig pensar que ho deien perquè confiaven que la mutualització del deute a nivell europeu ens permetria endeutar-nos amb una certa tranquil·litat. Però, mira per on, quan es posa a votació el tema al Parlament europeu, voten en contra. I, entre ells, un espècimen que es diu González Pons, que uns dies abans deia que si la Unió Europea no era solidària no tenia raó de ser. I els seus votants, suposant que se n’hagin assabentat, segueixen bavejant. Per no parlar d’aquells que, de tanta radicalitat que practiquen, acaben perdent el món de vista i no sabem amb qui voten.

Vaig acabant. Es parla d’uns nous Pactes de la Moncloa. Com a element de referència, no pas com a quelcom a copiar. A mi em va tocar defensar-los des del sindicat i ho vaig fer convençut. I, a hores d’ara, encara n’estic, de convençut. Crec que la idea és potent. Obliga a posar-se d’acord per intentar sortir d’una situació que serà complicadíssima. Ni més ni menys que reconstruir econòmicament, socialment, culturalment i políticament un país (i una Europa i un món) que sortirà devastat. O és que podem ignorar la gran taxa d’atur i precarietat laboral que deixarà aquesta pandèmia i la dificultat de milers d’empreses de tornar a funcionar, si és que ho fan. O les immenses necessitats de l’erari públic per abordar la reconstrucció del país. I un llarg etcètera.          

La negociació d’aquests pactes posarà les forces polítiques davant del mirall al qual han fet veure que s’han mirat aquestes setmanes. A veure que queda d’algunes de les afirmacions i promeses que hem sentit aquests dies. A veure on queda l’afirmació de fer de la sanitat pública l’eix de l’atenció sanitària a les persones. A veure on queda la reivindicació de garantir un mínim vital per a tothom. A veure on queda l’afirmació que això ha estat una lliçó de cara al nostre futur capteniment envers el medi ambient. A veure on queden les promeses que cal aprofitar l’ocasió per consolidar el projecte europeu. I tantes altres coses. Ara serà el moment de posar propostes sobre la taula i demostrar que se sap posar l’interès públic per davant dels interessos de classe. Parlaran tots sense embuts de la necessitat imperiosa d’augmentar la pressió fiscal de les persones amb més recursos? Perquè, no ens enganyem, aquesta és la prova del cotó del model de societat que defensa cadascú.

Acabo. Molt em temo, com he dit al principi, que el «donde dije digo, digo Diego» sigui la moneda política més comuna de les properes setmanes. Tan de bo m’equivoqui.

Jordi Casas, Historiador

Notícies relacionades