La cerca d’una identitat

«A la identitat catalana hi ha un plus d’angoixa existencial (…), una identitat que s’explica a través de les derrotes (…), la catalana és una identitat que juga amb una mà lligada a l’esquena» (Antoni Bassas, Planta Baixa, TV3).

Al periodista se li podria respondre que això depèn de com hom interioritzi la història de Catalunya i la seva realitat actual. Hom pot viure amb angoixa o no, això és una opció personal i intransferible. Hom  pot fer balanç a base de derrotes ―que sigui dit de passada, és el que millor resultat dona al nacionalisme― o a base de moments excepcionals, que també els ha tingut la història de Catalunya dels darrers tres-cents anys, ja que sospito que Bassas es limita a aquest període, i no pocs. I, finalment, hom pot viure la seva identitat, la que sigui, amb plenitud o no, això també és una opció personal que hom no pot pretendre transmetre als demés1.

Però potser ens cal anar una mica més enllà. Comencem pel que ens diu el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC (2007). Esmentarem les seves primeres quatre accepcions. 

1. Qualitat d’idèntic. 

2. Fet d’ésser una persona o una cosa la mateixa que se suposa o se cerca. 

3. Propietat de l’individu humà de mantenir constantment la pròpia personalitat.  

4. Conjunt de característiques que fan que una persona o una comunitat sigui ella mateixa. 

Realment, tampoc no ens soluciona gaire cosa. Hi ha algú que mantingui constantment la seva personalitat?  I què vol dir que una persona i, sobretot, una comunitat sigui ella mateixa? La mateixa respecte a què? Qui defineix allò que la fa ella mateixa? I, anant a la segona accepció, què se suposa que ha de ser una persona per ser ella mateixa? I, per acabar, què vol dir ser idèntic? Idèntic a què? 

No ens enganyem, la identitat és un constructe social. No hi ha una identitat prefixada la qual se suposa que s’ha de mantenir al llarg del temps per tal de no trair-se a sí mateixa. En una societat tan complexa com la que ens ha tocat viure, cadascú es construeix la identitat, conscient i/o inconscientment, a base de molt elements o factors2. Hom pot ser creient o no, esportista o no, sedentari o nòmada, d’esquerres o de dretes, vegetarià o carnívor, i moltes coses més. La barreja de tot plegat configura la nostra identitat. El problema sorgeix quan hom li vol donar a un dels factors que configuren la seva identitat un valor determinant. I, sobretot, quan aquest factor té un caràcter col·lectiu, que, evidentment, és quasi sempre. I, especialment, quan aquest factor és el que ens diferencia d’altres identitats, fent-nos únics o difícilment repetibles. Perquè les identitats, especialment les col·lectives, es fan per comparació, per diferenciació, per individualització. L’individual contra l’universal. I, si em permeteu esquematitzar d’allò més: Romanticisme contra Il·lustració. Per què no cercar una identitat el més comuna possible? Per què no cercar un identitat que es fonamenti en valors i característiques els més universals possibles? Quan el gran repte que tenim ja no és de grup, sinó d’espècie, per què no reforçar la nostra identitat com a homo sapiens sapiens? Una identitat que no cerqui en la diferència el ressort on agafar-se per fer més suportable una realitat que canvia de manera cada cop més accelerada, que no acabem d’entendre del tot i que ens genera dubtes, incerteses i angoixes? I no cal anar a les angoixes existencials, a voltes i per a molta gent, són angoixes d’allò més quotidianes les que els obliga a refugiar-se en la seguretat del grup per anar tirant.

Ras i curt: que cadascú es construeixi la identitat que vulgui i que la visqui en plenitud, sabent que no pot pretendre que la resta comparteixi la mateixa identitat. Si homogeneïtzem les identitats estem capant la llibertat de les persones i les obliguem a sentir-se iguals que les altres, i no està demostrat que això sigui bo. En tot cas, compartir identitats no hauria de comportar projecte polític. M’explico. Una cosa és tenir una identitat, la que sigui, i una altra ser ciutadà. Independentment que hom se senti pregonament català o no, no deixa de ser ciutadà de Catalunya. No cal viure la història com una vall de llàgrimes per gaudir de tots els drets i deures que implica ser ciutadà de Catalunya. Una Catalunya entesa com un marc de drets i deures no és negociable (una altre cosa és com es concreta). La identitat que hom vulgui donar a Catalunya, sí. Això és una transacció permanent entre tots i totes els que hi vivim. Hi intervenen molts factors: culturals, històrics, polítics, jurídics, geogràfics,... El problema, i aquesta és la essència del nacionalisme, per dir-ho a la manera d’Ernest Gellner, és quan es vol fer coextensiu cultura (poseu-hi identitat) i política. L’Estat (existent o en potència) com a garantia de la nostra identitat. Doncs, no. L’Estat o qualsevol altra estructura política, el que ha de garantir és que gaudim d’un seguit de drets (amb els corresponents deures) que ens permetin actuar en llibertat per contrastar experiències, valors, expectatives i esperances, per construir entre tots i totes una identitat transaccionada que sigui una barreja de tot plegat. Una identitat forçosament mestissa. Una identitat forçosament contradictòria. Una identitat forçosament insatisfactòria. Una identitat forçosament inestable. Una identitat sempre en construcció. Una identitat que no té models on emmirallar-se. Una identitat que en cap època anterior no ha estat millor. Una identitat que no aspiri a ser igual a cap altra, ni, forçosament, diferent a totes les restants. Una identitat que no m’obligui a pensar que no m’esforço suficientment per ser digne d’ella. Una identitat que em permeti ser absolutament iconoclasta amb els seus mites i/o referències històriques. Una identitat que, probablement, d’aquí a deu anys no reconegui ni Déu. I tantes altres consideracions.

En definitiva. Si la identitat, sigui la que sigui, permet millorar la convivència i les condicions materials i culturals de vida de la gent, parlem-ne. Potser ens en cal una. Si la identitat, sigui la que sigui, no serveix per ser més feliços, és a dir, per viure amb dignitat, d’acord amb el que ens hauria de permetre el nostre nivell civilitzatori, deixem-ho córrer. En tot cas, parlem d’una necessària cultura pública compartida que ens permeti, des de la identitat de cadascú, dirimir les nostres discrepàncies civilitzadament. És a dir, sense que ningú no patrimonialitzi el que és de tots i totes. I, sobretot, sense que ningú, amb l’excusa que patim una angoixa existencial, no angoixi l’existència quotidiana dels seus conciutadans. 

Jordi Casas. Historiador   

P.D: Quan ja estava escrit aquesta article he tingut notícia del exabrupte identitari de la parlamentària i alcaldessa de Vic, del qual s’ha desdit unes hores després.       

[1]Producte d’aquesta necessitat de cercar una identitat i, probablement, també d’una certa angoixa existencial, cal entendre el llibre de Javier López Menacho, encara que escrit des de paràmetres ben diferents als de Bassas: Yo, charnego, Madrid, Catarata, 2020. 

[2]Segons dades de 2015, allò amb que s’identificaven més els espanyols (s’acumula la primera i segona opció), eren: persones que tenen la mateixa edat, 48,22%; persones amb les mateixes aficions, gustos i costums, 38,25%: i persones que viuen en el mateix municipi, 14,70%. La identificació amb les persones de la mateixa regió o nacionalitat estava en cinquena posició, 9,54%. No explica la configuració de les identitats personals, però dona pistes al respecte. Vegeu el quadre amb les dades a Alberto Garzón, ¿Quién vota a la derecha?, Barcelona, Península Atalaya, novembre 2019, p. 227. 

Notícies relacionades