Jugant amb foc

Quan escric aquestes línies acaba de produir-se la cinquena ratificació de l’estat d’alarma per part del Parlament espanyol.  I també el malentès, per dir-ho d’alguna manera, entre els grups parlamentaris del PSOE, UP i HB-Bildu sobre la derogació de la reforma laboral de 2012. Un acord a corre-cuita per tal de garantir l’abstenció de HB-Bildu en la votació, ha estat impugnat per un dels signants d’immediat perquè és molt difícil de complir en els terminis (i probablement també en el termes) establerts. Una mostra més de les dificultats de l’actual govern espanyol per trobar un suport parlamentari estable, en un context en el qual una oposició de dretes sense escrúpols no dona respir.

Aquesta votació ha comptat aquest cop amb l’arrenglerament en el “No” dels tres partits independentistes catalans. Dos ja ho venien fent i el tercer ha passat de l’abstenció al No. Amb la curiositat, també per dir-ho d’algun a manera, que el tercer ha acusat el govern de canviar d’aliats i, per tant, de posar en perill la legislatura. Realment, no deixa de ser un acte de cinisme negar el teu vot i després acusar el govern de decantar-se cap a la dreta perquè ha hagut de cercar el vot en altres formacions polítiques. En concret en el grup parlamentari de Ciudadanos (10 diputats). Hom pensava que en les terribles circumstàncies en què ens trobem, el partits sabrien separar el gra de la palla. Doncs, no. Almenys alguns.

Sembla que ERC, ja és hora de posar les sigles, ha decidit jugar amb foc. Cap novetat, d’altra banda. No he estat gaire al cas de la seva argumentació, però, pel que he sentit i llegit, els arguments del “No” estarien relacionats amb unes suposada pèrdua de competències per part de la Generalitat i la no concreció del treball de la Taula de diàleg pactada a l’inici de la legislatura per abordar la situació catalana. Pensava, ingenu de mi!, que els nostres polítics sabien marcar prioritats o, dit amb altres paraules, jerarquitzar les necessitats. Posar per davant de la necessària centralització i coordinació de la resposta sanitària i econòmica al virus, els retocs jurídics i competencials que ha calgut fer per abordar la pandèmia, o considerar que avui l’esmentada Taula és una prioritat, em sembla absolutament fora de lloc. És clar que res no s’entén si hom no té en compte aquesta competència insomne (per emprar una expressió de Joan Coscubiela) que mantenen els dos grans partits independentistes catalans. A la posició ja coneguda dels altres dos de «quan pitjor, millor», que els porta a votar amb els de Vox, que, com tothom sap, són uns partidaris incondicionals de la independència de Catalunya, ara s’hi ha sumat la irresponsabilitat d’ERC.

(Deixo al marge l’absoluta deslleialtat, en la qual també ha participat el Govern de la Generalitat, que han practicat algunes institucions durant aquestes setmanes; han passat de la carrera per veure qui colpejava més fort al govern central a una altra per veure qui surt abans del confinament sanitari).

A ningú no se l’hi escapa que la correlació de forces social, política i parlamentària a nivell espanyol no és per tirar coets, vist des del punt de vista de les forces d’esquerra o progressistes. El vot, i per tant el posicionament polític dels espanyols, i l’arc parlamentari estan dividits per la meitat. La correlació de forces no permet fer una política clarament d’esquerres, però sí una política progressista. L’alternativa ja la coneixem: una dreta que està per civilitzar i que aspira a impedir que aquest govern faci quelcom que canviï la realitat o, en el pitjor dels casos, tornar al govern quan més aviat millor per capgirar com un mitjó tot el que  l’actual hagi fet. Un bon exemple el tenim en les manifestacions del barri de Salamanca (i en d’altres) per part dels sectors socials més benestants del país. Uns senyors i unes senyors que, probablement, en la seva vida només han  anat a les manifestacions contra la legalització de la interrupció de l’embaràs i a la concentració de la Plaza Colón, avui surten amb cassoles per cridar «llibertat»! Quina llibertat? No ens enganyem, de fet ho diuen explícitament, el que volen, aprofitant el malestar que ha generat la pandèmia, és enderrocar un govern progressista que els hi fa nosa.  No debades és la primera coalició de signe progressista (o d’esquerres, si ho voleu així) que es constitueix a Espanya des de la II República.

I, amb tot això, a què juga ERC? Creu que la caiguda del govern actual obrirà una etapa més propícia per a Catalunya i, especialment, per a les seves classes populars? S’ha apuntat a l’estratègia del «quan pitjor, millor» del puigdemontisme waterlonià? Ha pensat que en l’actual situació cal prémer l’accelerador de la independència? O, senzillament, juga a treure-li uns quants cossos d’avantatge electoral a la seva competidora en les properes eleccions al Parlament de Catalunya, que tot indica que estan a la cantonada? Estratègia equivocada o tàctica de pa sucat amb oli? Suposo que una mica de les dues.   

No soc dels qui acostumen a endossar la responsabilitat als partits, fem abstracció dels seus votants. Si ERC pot actuar d’aquest amanera és perquè té l’aval del gruix de les classes mitjanes de Catalunya. Crec que no cal aportar dades (han sortit en quasi tots els mitjans i en molts estudis) per afirmar que el gruix del vot independentista és dels sectors socials més benestants, i val per als tres partits independentistes (uns més que altres). Uns sectors que han donat per amortitzats la seva empatia i, sobretot, el seu compromís envers la resta d’Espanya. Els mantres repetits per l’independentisme durant els darrers vuit anys (portats a la darrere expressió per algun conspicu representant seu, amb el pas del «Espanya ens roba» al «Espanya mata»), amb la col·laboració inestimable del seu braç mediàtic, és a dir, TV3, ho han posat bastant fàcil. Han donat com a resultat una barreja de menyspreu nòrdic o fiscal, és a dir, aquell que els països europeus del nord practiquen envers els del sud, amb un menyspreu  indissimulat amb tocs de supremacisme envers tot l’espanyol. Amb dosis molt diferents, això sí. Cadascú ho ha filtrat d’acord amb el seu tarannà. I, en tot cas, han posat en el magí de molts catalans la idea que l’Estat espanyol no només és negatiu per a Catalunya, sinó que, a més, és ineficaç, una rèmora, en definitiva (això exigeix, òbviament, oblidar els nivells d’ineficàcia i ineficiència del Govern de la Generalitat; que durant aquesta crisi han estat clamorosos, per cert).

Així, doncs, ERC i les classes mitjanes catalanes tenen la darrer paraula. Superarà ERC l’ensurt de 2006 i, sobretot, de 2010, quan molts votants li van retirar el suport perquè havia participat en un govern d’esquerres i optarà clarament per una política progressista a nivell català i espanyol o seguirà fent del govern de germanor independentista la seva prioritat? No es tracta  de què abandoni el seu objectiu final, sinó de saber si una força independentista d’esquerres és capaç de prioritzar la segona part del sintagma. I especialment en aquests moments. Diguem-ho amb unes altres paraules. S’implicaran les classes mitjanes catalanes en la política espanyola, per tal d’evitar mals majors, i acceptaran una majoria de progrés al Parlament català o seguiran apostant per un independentisme que els fa sentir molt cofois i que, de moment, no els ha tocat la butxaca i es desentendran del que passi més enllà de l’Ebre?

Coda: el capteniment de l’ERC actual està molt lluny del que va mantenir durant la II República, un compromís ferm amb les forces progressistes espanyoles; no van ser altra cosa, més enllà de l’opinió que ens mereixin, els fet del 6 d’octubre de 1934.

Jordi Casas, Historiador 

Notícies relacionades