El projecte Ragull com a excusa (part 2)

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

«La desigualdad social se puede disimular de diferentes maneras, pero el espacio nos devuelve a la realidad» (Jorge Dioni López, 2021, pp. 18-19).[1]

En l’anterior article em centrava en el projecte Ragull, valorant els seus pros i contres, i emmarcant-lo en una evolució demogràfica i urbanística que des de principis de segle XX s’ha volgut de caràcter residencial; un lloc d’atracció de barcelonins, sobretot, i, a ser possible, d’alt nivell adquisitiu. Només tangencialment em referia al fet que estem immersos en un debat en el que es discuteix si el projecte en qüestió s’oposa al model de ciutat impulsat en els darrers anys. Sabem que aquesta és l’opinió dels dos grups municipals de l’oposició. Després m’hi referiré.

Tot i el risc de fer-me reiteratiu, plantejo tres aspectes a tenir en compte: a) la necessitat d’impulsar una política més decidida de construcció d’habitatges de lloguer de protecció oficial; b) la confrontació de dos models de ciutat, l’extensa o la compacta, quelcom que els urbanistes discuteixen des de fa temps; i c) què entenem per model de ciutat, la qual cosa ens porta a parlar de la segmentació del sòl, és a dir, de la distribució desigual de la població en funció de la seva capacitat adquisitiva.

La necessitat d’una política d’habitatge social sembla que ningú no la discuteix.[2] Això sí, segons com  i, sobretot, segons en quin lloc. Una de les persones entrevistades pel Tot Sant Cugat arran de Ragull Centre, veïna del barri, diu: «Per què a la zona més densa s’ha de fer aquest disseny tan dispar?». És cert que el barri Avinguda de Cerdanyola/Sant Francesc ha fet una aportació important a la construcció d’habitatge protegit: Ildefons Cerdà/La Granja: 46 (venda); Torrent d’en Xandri, 33: 21 (venda) i Plaça d’en Coll: 16 (lloguer); quantitat que s’enfilarà fins als 155 si s’acaba fent Ragull Centre; la qual cosa, sens dubte, ajuda a densificar el barri. Però, qui diu que no se’l pugui compensar per aquesta aportació en termes d’habitatges de protecció oficial.  La mateixa veïna afegeix: «A ningú se li acudiria fer-ho a Mira-sol». Doncs, sí. Es va plantejar fer una promoció de més de cent habitatges a Can Cabassa i els veïns la van parar, fins ara.  

En canvi, una portaveu del Sindicat de Llogaters declara en el mateix mitjà «El poc sòl públic que hi ha a Sant Cugat s’ha d’aprofitar. És un pas [referint-se a Ragull Centre], però no és suficient». Dos punts de vista que reflecteixen tota la problemàtica. La dels qui prioritzen els aspectes arquitectònics («La visibilitat d’aquestes agulles des de l’entrada de Sant Cugat seria descomunal»), sense presentar una alternativa a una proposta hipotèticament inacceptable (amb el benentès que no tenen l’obligació de fer-ho); i la dels qui entenen que la construcció d’habitatge social s’imposa a altres consideracions. Especialment quan hi ha escassetat de sòl públic, almenys a curt i mitjà termini. Tot plegat, en un context on l’objectiu d’aconseguir un 5% d’habitatge de lloguer social el 2031, segons el Pla d’habitatge 2017, és més que improbable, sobretot si posem dificultats als projectes que es posen sobre la taula. No crec que calgui donar-li més voltes al tema. No obstant això, no m’estic de reproduir el que ha dit Jordi Pascual (també al Tot Sant Cugat), professor col·laborador del Màster de Ciutat de la UOC: «A Catalunya la xifra d’habitatges protegits és escandalosament baixa. Cal que hi hagi un esforç enorme de construcció d’habitatge de protecció oficial a tants indrets com sigui possible».

Sobre els conceptes de ciutat extensa i ciutat compacta, tampoc no sembla que sigui necessari donar-li massa voltes. Fa temps que s’aposta des de l’àmbit de l’urbanisme per la ciutat compacte. Com diu també Jordi Pascual: «Són clarament insostenibles [els models residencials extensius i que ocupen molt terreny]». Cal apostar per una ciutat que no sigui depredadora del territori, que no generi unes externalitats que van en sentit contrari del que ens exigeix la conservació del medi ambient i, sobretot i en contra de la mobilitat que generen les ciutats extenses, que no sigui un atemptat contra la contaminació atmosfèrica i als objectius de la Cimera de París per al 2030 pel que fa a l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. Per no parlar que les ciutats extenses són un model car de mantenir, manteniment del qual no se’n beneficien el conjunt dels ciutadans d’una manera equitativa; comparis, per exemple, el gaudi de l’entorn natural de Can Trabal o Costa del Golf amb el de l’Avinguda de Cerdanyola, els veïns de la qual s’han de conformar amb els diminuts Jardins del Vallès, si no es volen atansar fins a la Pollancreda. Gaudir de l’entorn que no crec que quedi justificat per la diferència de la quota de l’IBI. 

Tot plegat ens porta al tercer aspecte, el del model de ciutat. Què entenem per model de ciutat Sant Cugat? El primer partit de l’oposició ha qualificat el projecte Ragull de nyap. Ha afirmat que «la densitat moderada [de Sant Cugat] no ha estat mai en discussió». I referint-se a això, ha parlat d’una ciutat a «escala humana». El segon partit de l’oposició ha estat més incisiu i hi afegiria, més groller. En un anunci a tota plana ha escrit: «Por un Sant Cugat sin edificios altos». Ha afirmat que Ragull centre va contra el model de ciutat i ha afegit aquesta postil·la: «Apostamos por la vivienda protegida de calidad respetando la esencia y el model de Ciudad...». En definitiva, uns parlen de l’ànima de la ciutat i els altres de la seva essència. Parlem-ne.

Què és una ciutat a escala humana? Segur que una ciutat basada en habitatges que viuen mig d‘esquena al carrer i, per tant, a l’espai públic, mirant cap a la piscina i la gespa i que fa obligatori l’ús del cotxe, és una ciutat a «escala humana»? Quina relació té amb l’alçària dels blocs que s’hi fan? Fins a quina alçària estem parlant d’una ciutat a «escala humana»? Què són edificis alts? Fins a sis plantes, set, vuit...? Els qui viuen en edificis de sis plantes, com és el meu cas, o més, s’han de considerar veïns que no gaudeixen plenament del model Sant Cugat? Són veïns de segona pel fet de no poder gaudir de l’habitatge genuïnament santcugatenc? I quin és aquest habitatge? Cases unifamiliars amb piscina o sense? Cases adossades amb piscina comunitària o sense? Blocs de pisos d’alt standing amb piscina comunitària o sense? On posem la línia? I, això ja és per nota, què vol dir habitatge protegit de qualitat? Quin és el model d’habitatge protegit que hauríem de fer? El de l’avinguda Francesc Macià o el del Pla del Vinyet, per posar dos exemples? I, què vol dir respectar l’essència i el model de ciutat? Què es facin en llocs en què no molestin els veïns? Què segueixin una tipologia que és absolutament impossible en habitatges de protecció oficial? Es pretén que els qui aspiren a un habitatge protegit arribin a la conclusió que això a Sant Cugat és un desideràtum, ja que l’únic que fa aquest habitatge és distorsionar el model de ciutat? I podríem seguir amb més interrogants.

Seguim, però, amb el model de ciutat. El tinent d’alcalde de desenvolupament urbà ha expressat que «El model de ciutat no és únic. Sant Cugat té 900 anys i té diferents parts segons l’època i les necessitats de cada temps». Afirmació difícil de rebatre. Però, quina d’aquests parts imprimeix caràcter o es pretén que imprimeixi caràcter? En aquest sentit, el director general d’una API santcugatenca ha dit: Sant Cugat «És un model que l’envegen totes les ciutats del voltant». Segur? Què n’envegen? La proximitat a Collserola? L’alçària mitjana dels seus blocs d’habitatges? El nombre de piscines? El nivell de renda? La ràtio d’1,7 vehicles per habitatge? La qualificació acadèmica de la majoria dels seus habitants? La gestió municipal? I, en la línia del tinent d’alcalde, encara que no sé si amb la mateixa intenció, l’esmentat director general ens diu que «El model de Sant Cugat no és només elitista. Hi ha moltes zones i amb diferents nivells de preu». Així, doncs, i sembla que podem anar concloent, Sant Cugat és divers i, dins d’aquesta diversitat, té un a part que és elitista. Estem segurs, però, que alguns no voldrien fer d’aquesta part el tot? D’altra banda, estem segurs que la ciutat completament no ho és també, d’elitista? Encara que, òbviament, tingui alguns sectors especialment elitistes. I permeteu-me que torni a la urbanització de Can Trabal. Si us hi atanseu, veureu que s’hi estan fent uns habitatges la promoció dels qual es basa en la seva «exclusivitat».

Aquesta és la idea: l’exclusivitat. Per als qui s’ho puguin pagar, és clar. L’apropiació de parts de la ciutat, generalment les que disposen d’un millor entorn natural, per persones de rendes elevades. És allò que deia de la segmentació del sòl. L’exposició impúdica de la riquesa mitjançant algunes expressions arquitectòniques de zones com Can Trabal o Costa del Golf fereix a qualsevol persona amb sensibilitat social i coneixedora de realitats urbanístiques molt més modestes. Deixeu-me tornar per darrera vegada a Jordi Pascual: «Cal defensar el valor de la barreja social i evitar l’excessiva concentració de rendes molt altes o molt baixes». El segon partit de l’oposició ha parlat precisament, tot referint-se a Ragull Centre, de la «concentració de rendes baixes». Llàstima que aquest partit, i els qui s’oposen a Ragull Centre, no proposin, seguint el suggeriment de Jordi Pascual, fer habitatges de protecció oficial «dignes» a les urbanitzacions de Can Trabal o la Costa del Golf o a Valldoreix i no apressin l’equip de govern a superar l’oposició dels veïns a la promoció de Can Cabassa. [Per cert, una representant dels veïns de Can Cabassa s’ha oposat en una reunió del Consell de Mira-sol al projecte Ragull Centre, temen que sigui un model a seguir en el seu barri]. Aquesta sí que seria una bona ajuda. Seria molt més pràctic, i molt més interessant, que anar parlant genèricament del model de ciutat.

Deixeu-me acabar amb dues preguntes: ¿A aquestes altures, en què la Humanitat s’està plantejant constantment qüestions ètiques vertaderament compromeses, és defensable un model que no sigui universalitzable, que no pugui ser gaudit per la gran majoria de la població?  El model Sant Cugat ho és, d’universalitzable?

Jordi Casas. Historiador

[1] Es tracta d’un llibre altament recomanable pel que aquí ens ocupa, el subtítol m’estalvia de fer-ne una petita ressenya: La España de las piscinas. Cómo el urbanismo neoliberal ha conquistado España y transformado su mapa político, Barcelona, Arpa.

[2] No està de més recordar que un recent informe de l’OCDE (Maó per maó) ha recordat que el cost de l’habitatge cada cop pesa més en el pressupost de les famílies i que, entre les seves recomanacions, està la de reactivar la inversió pública en habitatge.

Notícies relacionades