El projecte Ragull com a excusa

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Bonfill Garriga i Puig, en la seva topografia mèdica de 1905, deia: «Precisa, pues, que Autoridades y vecindario procuren, por todos los medios posibles, que aquella villa [Sant Cugat] conserve el renombre de sana, que desde largo tiempo disfruta, al objeto de que vaya en aumento el número de forasterors que desde algunos años acuden á ella a recobrar energías perdidas por el trabajo ó la enfermedad, ...». Garriga també preveia l’impacte que tindria l’arribada del tren en aquella vila que anava sortint de les conseqüències de la fil·loxera i es preparava per endinsar-se en la modernitat.

El tren elèctric arribà el 26 d’octubre de 1917 i tot canvià. Entre 1920 i 1936 la població creixé un 132%, res no vist fins aleshores; el gruix dels nous habitants, òbviament, procedien de Barcelona. La gent podia viure a Sant Cugat i treballar a Barcelona, tota una novetat.

Sant Cugat tindria un altre augment sense precedents entre 1950 i 1975: 22.222 habitants, un 320%. El major creixement relatiu de la seva història en un període tan curt, sols de vint-i-cinc anys. Els barcelonins, un altre cop, aportaren el gruix de la nova població, encara que aquest cop vingueren persones de tot Espanya. El 1972 l’alcalde Josep Barnils  declarava al Diario de Barcelona: «Como ciudad residencial, nuestra villa promete. Está bien comunicada, tiene buenos servicios, buen clima y espacios verdes suficientes. Las industrias que nos compañan están relativamente alejadas de la población y no crean molestia alguna». Sembla que havia llegit Bonfill Garriga. Quatre anys després el Pla General Metropolità (PGM) oficialitzava aquesta vocació residencial.

Amb l’arribada dels ajuntaments democràtics, l’obertura del túnel de Vallvidrera el 1991, la conversió dels FGC en Metro del Vallès i la bonança econòmica, només interrompuda per la crisi puntual de mitjans dels noranta, Sant Cugat ha fet un salt espectacular que no ha viscut cap altra gran ciutat, ha passat dels 24.389 habitants de 1983 als 93.000 el 2021. S’ha immers en la gran orgia especulativa del totxo: una simbiosi interessada i altament lucrativa entre poder financer i immobiliari, que s’ha apoderat del territori. Certament que la crisi de 2008 ho va parar tot, però a partir de 2014 les grues ja tornaven a senyorejar el barri de Volpelleres, per posar un exemple.

I, en línia amb el que intuïa Bonfill Garriga i defensava l’alcalde Barnils, l’alcalde Recoder ens parlava d’una ciutat amb un poble dins. Una expressió que mai no he acabat d’entendre, però que venia a dir que, malgrat l’allau de barcelonins rebuda, seguíem mantenint un esperit que ens diferenciava de l’entorn. I parlava, més o menys, d’una taca de color santcugatenca enmig del gris metropolità. Certament, érem i som especials. Hem incorporat Collserola al nostre entorn més immediat, ja que som la ciutat amb més arbres per metre quadrat. Hem fet possible que des del cel es vegi un Sant Cugat amb més de quatre mil taques blaves, això sí, en detriment de l’estalvi d’aigua. I, sobretot, hem aconseguit ser un dels municipis catalans amb una renda per càpita més elevada. Segons dades de 2018: 24.800 euros. Un 41% per sobre de la mitjana catalana. Un 58% més que Ripollet, un 55% més que Rubí o un 47% més que Terrassa, per posar tres exemples vallesans. I aquell Sant Cugat que Garriga deia que «ostenta un grado de cultura inferior a otras poblaciones de la misma comarca, pues la ignorancia que allí domina llama la atención a todo forastero», s’ha convertit, uns cent anys després, en una ciutat on el 65,4% de la seva població adulta té estudis superiors. Probablement tenim més llicenciats i doctorats per metre quadrat que qualsevol altra ciutat catalana, espanyola o europea.

Però no tot són flors i violes. El preu que hem hagut de pagar, i mai millor dit, és l’elevat preu de l’habitatge. Crec que no cal que aporti dades, són més o menys conegudes. Qui no coneix o ha sentit parlar d’alguna persona, especialment jove, que ha hagut de marxar perquè no ha trobat un habitatge que es podia pagar. El 1987 es va crear Promusa, és cert. Hi ha fet força habitatges: 1.825. Una flor en el camp erm de la política pública d’habitatge. Però la seva primera promoció ja va ser tota una declaració d’intencions: una bona part van ser cases adossades! Ha costat Déu i ajuda que Promusa optés definitivament per fer sols habitatge de lloguer. En conclusió: hem configurat una ciutat socialment molt poc inclusiva, en la qual el preu de l’habitatge ha fet de sedàs.    

Aquest creixement ha generat un cercle polític virtuós. Una bona part dels nous santcugatencs han premiat políticament el partit que ha fet possible aquest model de ciutat i els bons resultats que ha anat aconseguint li han permès insistir en l’intent. Per què canviar?

Tenim motius per estar orgullosos de la nostra ciutat? Sí, per descomptat. Uns perquè l’han impulsat políticament. Altres perquè és allò que, més o menys, volien per viure-hi. I, per últim, altres perquè sempre agrada tenir una ciutat bonica, que practica una generositat urbanística que ens diferencia del nostre entorn. Tots contents.

Però, ves per on, el 2019 es forma una nova majoria a l’Ajuntament. I té la gosadia de presentar un projecte, el de la rambla del torrent d’en Xandri (conegut com a projecte Ragull), que posa en qüestió un capteniment urbanístic que alguns consideren sagrat, o, dit amb altres paraules, que pretén violar el tabú de la verticalitat. Han saltat totes les alarmes. Algunes benintencionades i comprensibles i d’altres que constitueixen un torpede contra la línia de flotació de l’equip de govern municipal, a força de carregar-lo amb allò que fa més mal a la recentment estrenada sensibilitat santcugatenca: els pisos amuntegats uns sobre els altres.

Però, tan horrorosa és la proposta? Hi ha quatre temes que sembla que són els més criticats. Primer: que, en part, el projecte pot arribar a tenir deu plantes (a part de la planta baixa). És molt o poc? Segons com es miri. Si ho comparem amb les casetes i els blocs de poca alçària del barri de Sant Francesc, aquell barri concebut fa seixanta anys com un eixample de baixa densitat; sí. Però si ho comparem amb els blocs de sis i set plantes de la rambla del Celler, l’avinguda de Cerdanyola, el carrer Lluís Companys o el carrer Rius i Taulet; no tant. A Sant Cugat tenim més de quatre-cents edificis amb set plantes o més (comptant la planta baixa), i alguns s’han fet durant els darrers anys. Tres o quatre plantes més constitueixen un delicte urbanístic? Signifiquen un salt qualitatiu respecte als casos que he esmentat? I, en tot cas: podem fer un bloc de vuit o nou plantes, segons l’angle des d’on es miri, per a oficines al carrer de la Cerdanya i no en podem fer un de deu per encabir-hi habitatge públic?

Segon: perdem sòl industrial. Sí, certament. Amb el covid-19 s’ha imposat la idea que ens cal més indústria, així podrem fer, per exemple, mascaretes i respiradors. Però, en un país on no es compleixen els plans de reindustrialització pactats i en una ciutat que en volgut de serveis i d’indústries d’elevat valor afegit, deu mil metres quadrats menys de sòl industrial ens portaran a la ruïna econòmica? D’altra banda, algú va aixecar la veu quan vam omplir de pisos el sòl industrial de l’Anónima de Torcidos i de Nelia?

Tercer: l’impacte en el comerç local, ja que hi ha previst un centre comercial. Estem segurs que els barris de Sant Francesc i Can Magí i els carrers de l’entorn del projecte no poden absorbir aquesta oferta sense infligir un derrota en tota regla al comerç de proximitat? És previsible que faci mal a una avinguda de Cerdanyola que s’està revitalitzant en tots els sentits, també el comercial, amb la seva vianantització? Recentment, una cadena de supermercats va obrir el més gran de Catalunya a Volpelleres. Es va exigir un estudi previ d’impacte? S’ha fet a posteriori? Doncs, ara podríem fer-ne un. Per últim: es tem pel seu impacte en la mobilitat de la zona. Segur que no és un tema que es pot regular satisfactòriament? Crec que el conveni signat amb l’empresa propietària del terreny preveu un estudi d’impacte.

Ras i curt: parlem-ne. Si no estic mal entès, l’equip de govern no l’ha presentat com un projecte tancat i està obert a la incorporació de propostes i modificacions, començant pel tema de l’alçària. Posem tots els pros i contres sobre la taula.

Amb el benentès que he deixat el millor per al final. No tot són males notícies. El projecte preveu 72 pisos de protecció oficial, equipaments i una plaça pública. Hem de menystenir aquesta qüestió o l’hem de posar a la part bona de la balança? Es poden aconseguir aquests 72 pisos fent uns blocs de planta baixa comercial i tres o quatre plantes? El Pla d’Acció Promusa 2030 preveu 929 habitatges de lloguer, però no sembla que estigui gaire avançat. En to cas, l’impacte d’aquesta promoció en els habitatges previstos a curt/mitjà termini (3/5 anys) és molt important. No paga la pena calibrar l’assumpte fins a la mil·lèsima?

Cal dir que en el tema de l’habitatge de protecció oficial a Sant Cugat hem tingut alguns entrebancs. Hem fet una ciutat high quality i això ha comportat un veïnat a voltes molt exigent. Recordeu que els veïns de Can Trabal es van oposar a què es fes habitatge social en aquella urbanització, que finalment es va fer al carrer Mar de la Xona (és molt recomanable fer-hi una visita, per veure el contrast amb el seu entorn; i ho dic en un sentit entusiàsticament favorable). I que els veïns de Can Cabassa van parar un projecte urbanístic, el Pla de millora urbana, la qual cosa ha suposat l’endarreriment com a mínim de deu anys en la construcció d’un centenar de pisos de protecció oficial. Aquesta oposició va obrir un procés de participació veïnal molt interessant l’abril de 2016, el 87% dels veïns que hi van participar es van oposar a fer nous habitatges al barri, del 7% que es manifestà a favor, només un 50% apostà per habitatge de protecció oficial.

Això darrer em porta a una reflexió que segur que em generarà alguna enemistat entre els veïns més propers al projecte Ragull. Començo per l’anècdota, que no ho és. Fa un parell d’anys en una reunió del consell de districte centre est vaig sentir el següent comentari: som els veïns de l’avinguda de Cerdanyola els qui hem de decidir com ha de ser. Puc entendre el que motivava aquesta afirmació, però la persona en qüestió no podia estar més equivocada. És que, potser, els carrers, les places, els parcs, les zones verdes o els equipaments són dels veïns més pròxims? Els veïns tenen dret a dir la seva i, fins i tot, el dret a canviar propostes inicials, però qui ha de tenir la darrera paraula és l’Ajuntament, o l’equip de govern, que per a això se l’ha elegit. És qui ha de fer les coses en clau de ciutat i posant els llums llargs. Sobretot, quan es tracta d’un projecte estratègic i entenc que aquest ho és, específicament pel que fa a la política d’habitatge. Sé que el tema té una càrrega de profunditat: debatre on són els límits entre democràcia representativa i democràcia participativa o deliberativa. Evidentment, no ho resoldré aquí.

Però, quin és el tema de fons? Darrere la crítica al projecte Ragull hi ha la defensa d’un determinat model de ciutat, amb el qual es considera incompatible la proposta que ens ocupa. Ho és? Probablement. I què? Hem de beneir per sempre més un model basat de blocs elegants, amb piscina i gespa. Hem d’estigmatitzar allò que s’ha fet i encara es fa en tants llocs? En aquest sentit, m’ha semblat especialment desafortunat el que ha expressat, segons he llegit, el segon grup de l’oposició. Ha dit que l’equip de govern vol imitar el model de Sabadell, «on diuen que hi ha torres [per blocs de pisos, entenc] molt maques». A aquest grup li recomano allò que fa temps suggeria que fessin els col·legis amb els i les estudiants d’ESO: visitar barris com el de Trinitat Vella de Barcelona, el de l’Erm de Manlleu, el de la Florida de l’Hospitalet o el del Fondo de Santa Coloma de Gramenet. Potser milloraria la seva empatia social.

Ens hem de seguir considerant una taca de color en un gris vertical metropolità, que es configura com una gran ciutat que té un poble a dins que entronca amb les reflexions del metge Garriga i les afirmacions de l’alcalde Barnils, i que fa del seu elitisme social un senyal d’identitat? O hem d’acceptar que ja era hora que algú, encara que fos de manera modesta, punxés la bombolla en la qual vivim des de fa uns quants anys? I no em refereixo a la bombolla immobiliària.

Certament, no ens hem de donar cops al pit i autoflagel·lar-nos. Tots i totes som una mica responsables de la ciutat que hem fet i jo, probablement, més que molta altra gent, ja que vaig ser-ne durant deu anys regidor, encara que a l’oposició. És, precisament, per això darrer que em nego a instal·lar-me en el cofoisme. És, precisament, per això que se m’infla la vena iconoclasta quan parlo de l’urbanisme de la nostra ciutat. És, precisament, per això que agraeixo que s’hagi presentat un projecte com el de la rambla del torrent d’en Xandri. Almenys ens permet debatre sobre la nostra ciutat i, de pas, aconseguir que cadascú es retrati en el marc mental urbanístic en el qual vol ser recordat. 

Ara bé, si l’actual equip de govern vol fer d’aquest projecte un signe d’identitat de la seva gestió, cal que l’argumenti amb claredat i que es prepari per a una batalla ideològica d’envergadura.      

Jordi Casas. Historiador

Notícies relacionades