Díaz Ayuso: més que un resultat un símptoma

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Hi ha diverses maneres d’aproximar-se al resultat de les eleccions madrilenyes del proppassat dia 4. Podem aproximar-nos de manera quantitativa, és a dir, traient suc de les xifres; o podem fer-ho de manera més ideològica, intentant rascar en el rerefons dels resultats, per tal de treure conclusions més de fons. Intentaré fer les dues coses.

Comencem per les xifres. La participació electoral ha augmentat en 12 punts respecte al 2019, s’ha situat set punts per sobre de l’anterior rècord de participació, el 1995, quan el PP va arribar per primer cop al govern de la Comunitat Autònoma. No hi ha cap mena de dubte que qui ha capitalitzat aquest augment ha estat el bloc de dretes, que ha obtingut 442.631 vots més que el 2019. Quelcom que ha estat possible perquè el PP ha augmentat en 900.361 vots; s’ha cruspit C’s i, a més, ha aconseguit nous vots, procedents de la major participació i, probablement, també del PSOE. Per la seva part, el bloc d’esquerres, tot i l’augment de la participació, ha perdut 55.261 vots, resultat de la trompada del PSOE, que n’ha perdut 274.028.

Si comparem els resultats dels dos blocs en les deu ciutats més habitades de la Comunitat de Madrid, la millora del resultat de la dreta és aclaparadora. El 2015 l’esquerra va ser majoritària en les deu ciutats. El 2019 va seguir sent majoritària en set. Ara només ha estat majoritària, i per poc, en tres ciutats i en una altra ha empatat amb la dreta. L’esquerra només ha guanyat en sis dels vint-i-un districtes de Madrid, i el PP ha estat la primera força en tots ells Ras i curt: el triomf de la drets i, en concret, del PP ha estat aclaparador.

Però cal veure els resultats amb un certa perspectiva electoral. Han estat espectaculars els resultats de la dreta i el PP respecte al passat? Sí, però no tant. La mitjana del bloc de dretes des del 2003, és a dir, des del Tamayazo, quan el PP va aconseguir la majoria parlamentària corrompent dos diputats del PSOE, ha estat del 50,1%. Per tant, ens situem set punts per sobre, ja que en aquestes eleccions PP+Vox+C’s han assolit el 57,4%. Evidentment, 7,3 punts no és poca cosa, però no és un abisme electoral. Pel que fa al PP, s’ha situat 6,42 punts per sota de la mitjana del període 1995-2011, quan no tenia competència. Això sí, avui aquest percentatge es complementa amb un vot d’extrema dreta, amb totes les implicacions quer això comporta.

Anem a veure el bloc de les esquerres. La seva pèrdua de pes es deu clarament a la  progressiva davallada del PSOE des del 2011 (any del 15-M). De la mitjana d’un 35,74% de vots del període 1995-2011, ha passat a una mitjana de 23,2% des del 2011, assolint el seu mínim en les darreres eleccions: 16,9%. En canvi, les forces a la seva esquerra no han fet altra cosa que créixer: 2011, 9,6% (IU); 2015, 22,5% (Podemos + IU, sense diputats); 2019, 20,3% (MM+UP); i 2021, 24,1% (MM+UP). L’espai polític guanyat per les forces a l’esquerra del PSOE no ha estat compensat per aquest partit. Les esquerres, que des de 1995 només han estat majoritàries el 2003 (en les primeres que es van fer aquell any, les del Tamayazo) i el 2015 (però IU no va treure diputats i les esquerres no van sumar), tenen un problema a la Comunitat Autònoma de Madrid, però el PSOE en té un d’especialment greu.

Malgrat tot plegat, no sembla impossible que les esquerres es puguin imposar en un futur, que difícilment serà el de les properes eleccions del 2023. Caldrà replantejar moltes coses. Tant pel que fa al PSOE com a Unidas Podemos i Más Madrid. Ningú no  pot pretendre unes esquerres guanyadores a base de tancar-se en la pròpia closca i obrir-se pas a cops de colze electoral.

Això em porta a la segona aproximació que volia fer, la de caràcter més ideològic. En el tema més de fons, vaja. Anunciat de manera ràpida: allò que fa por no és el resultat de les dretes, és com s’ha obtingut. Ha estat el discurs més classista, identitari, desvergonyit i insultant que jo recordi; i això que ja ens anem acostumant als insults,  les mentides i la poca vergonya de les dretes d’aquest país, especialment VOX. Diaz Ayuso, com si d’una titella es tractés, ha anat repetint el discurs que sap que agrada a determinats sectors de la seva Comunitat. A mi, les característiques d’aquesta senyora em preocupen relativament poc (a voltes rius per no plorar), però el que ja em preocupa més és el que hi ha darrere. Recordem que ha fet bandera del que ha estat una de les gestions més nefastes de la crisi sanitària originada per la pandèmia, amb un dels registres pitjors de tot Espanya i, pel que fa a la ciutat de Madrid, un dels més dolents d’Europa (i sense entrar en el tema dels geriàtrics). Ho ha salvat en base a omplir-se la boca de la paraula “llibertat”, quan el que realment vol dir és  “llibertinatge”: sortir al carrer i omplir bars i el que faci falta, encara que això perjudiqui la salut de propis i estranys. Tots i totes recordem les imatges del barri de Salamanca, un preludi del que havia de venir; per cert, en aquest barri el PP ha tret un 62%. Però que és la “llibertat”, encara que només sigui la dels que se la poden permetre, sense una crida a pagar menys impostos. La Comunitat de Madrid no en té prou en practicar dumping fiscal, els seus sectors més benestants no en tenen prou en veure com es rebaixen els seus impostos, cal reduir-los una mica més. Aquesta ha estat la promesa. Ayuso diu que és el “model Madrid”. Ja tenim un Madrid amb una identitat forta: disbauxa lúdica i fiscal per als qui es poden permetre la primera i es beneficien de la segona. I aquesta identitat és imbatible.

En aquesta anàlisi cal tenir en compte el sector de l’hostaleria, que s’ha disposat a compensar Ayuso electoralment, segons diuen els analistes, per agrair-li que hagi avantposat la seva situació econòmica a les exigències sanitàries. Sense cap ajuda directe, això sí. Mentre Casado al Congrés demanava ajudes a dojo. Però, ja se sap, una cosa és fer oposició, i és un dir, i una altra governar. I com pots donar ajudes als sectors més afectats, si el que estàs propugnant és la desfiscalització de la Comunitat Autònoma i de l’Estat! Un altra cosa és subvencionar l’escola concertada i la sanitat privada. Això no és subvencionar, és ajudar a què els rics siguin més lliures. Un discurs, classista i d’un nacionalisme madrilenyoespanyolista que tira d’esquena, que Ayuso ha fet més incisiu a base d’uns quants insults. Serveixi de mostra l’afirmació que Pablo Iglesias és un gandul, literal. Independentment del que hom pensi de les característiques personals i polítiques del líder d’UP, la persecució a què ha estat sotmès no té precedents. La dreta no li ha perdonat que hagi portat una força situada a l’esquerra del PSOE al govern de l’Estat (i alguns sectors del PSOE tampoc, per cert). Aquesta és la clau de volta de tot plegat. Aquí està el desllorigador de la polarització que ha cercat la dreta en tot moment, que va començar amb l’acusació que era un govern il·legítim.

Ara bé, la polarització no l’interessa a l’esquerra. No ha estat una bona opció contraposar al “comunisme o llibertat” el “democràcia o feixisme”. Moltes persones no ho han vist així, algunes perquè no saben ben bé que és això del feixisme i altres, esperem que no moltes i que no augmentin, perquè, portades pel descrèdit de la política i la incertesa del futur, tan se’ls fot si governen els feixistes o no, pensen que tenen poc a perdre. I bastants d’elles són potencials votants de les forces d’esquerra. En tot cas, a Ayuso no li ha passat cap factura que digués a mitja campanya: «Cuando te llaman fascista estás en el lado bueno de la historia».

D’altra banda, en una confrontació d’etiquetes ideològiques, la dreta té les de guanyar. Ha estat capaç d’apropiar-se de la paraula «llibertat», quan no té cap problema per flirtejar amb el franquisme, i endossar a l’esquerra els mots «socialista», «comunista» o «radical» com a gran insult i origen dels nostres (almenys els dels madrilenys) mals. És cert que si anem més enllà de l’etiqueta ideològica i analitzem quins poden ser els motius d’aquesta suposada radicalitat, les conclusions no són més confortants. És radical augmentar el salari mínim interprofessional? És radical la política dels ERTO per evitar un atur esfereïdor durant la pandèmia? És radical la llei sobre eutanàsia? És radical la llei sobre la infància? És radical l’estat d’alarma i la coordinació federalitzant de les mesures sanitàries? És radical intentar controlar els preus de l’habitatge allà on estan més desbocats? I podríem seguir sumant. La conclusió és clara: amb aquesta dreta no hi ha possibilitat de transaccionar res. Cal evitar de totes totes que arraconi, a base de consignes elementals però efectives, les esquerres contra la paret.

Certament sembla que vivim en unes societats cada cop més polaritzades, en què l’activitat política no ajuda a destensar els ànims. Les forces entre l’esquerra i la dreta, aquí i allà, semblen molt igualades. Cal, doncs, tancar files. Encapsular-se en l’opció que cadascú ha triat i no transaccionar res amb el contrari. La debilitat no és pròpia d’una dreta econòmica, social i mediàtica que des de la caiguda del mur de Berlin, de fet des d’abans, no està disposada a fer concessions. I les esquerres a contracorrent. La socialdemocràcia desnortada, perquè se li ha acabat el marge de maniobra que li van atorgar els trenta «anys gloriosos» (1945-1975), ara cal plantar cara als grans poders i no hi està acostumada, i la seva esquerra sense un discurs consistent, a voltes per la complexitat del llenguatge que utilitza, per esdevenir un pol potent que sigui capaç de redreçar les coses. I, en mig de tot plegat, la desaparició semàntica, que no real, de les classes socials. Ningú no vol ser treballador o treballadora, ni els riders. Tots som classe mitjana, empobrida o no. Què és això de parlar de classes socials i de conflicte de classes. Ara cal parla d’identitat. Abans que treballadors o treballadores som qualsevol altra cosa. Madrilenys amb un model de vida propi que cal exportar o catalans amb una republicaneta inexistent. Per no posar més exemples, no vull emprenyar cap col·lectiu. Ja hi ha gent que escriu, i més bé del que ho pugi fer jo, sobre el tema.

En definitiva, a les esquerres se’ls (se’ns) gira feina. Cal construir una alternativa enfront d’un capitalisme, en la seva versió ultraliberal,  que ens té la moral menjada. Cal construir una alternativa en un món atapeït d’individualisme i de manca d’empatia social, en la borsa del qual la solidaritat, la justícia social i la fraternitat no cotitzen o cotitzen ben poc; els resultats de la Comunitat Autònoma de Madrid en són una bona mostra.

Com fer-ho? Com repeteix en el seu blog l’exdirigent de CC.OO. López Bulla: el primer és abans. I abans que res cal que l’esquerra comparteixi una diagnosi. Cal destriar el gra de la palla. Què té a veure amb la por i la incertesa, què amb l’individualisme insolidari i què amb la incapacitat de l’esquerra de fer una lectura correcte de l’estat de coses actual. Al nacionalisme rampant, aquest narcisisme col·lectiu que tanca en compartiments estanc els valors universals de la Il·lustració o els anul·la directament, cal oposar l’universalisme de l’Estat del benestar i la sostenibilitat ecològica, síntesi de dues solidaritats: la social i la intergeneracional. Cal abordar amb valentia i determinació el pinyol de la qüestió: el sistema fiscal. Potser ja no tornem a parlar de classe socials, però l’essència de la lluita de classes es troba aquí. L’economista Thomas Pikketi, un llibre darrera l’altre, ha donat unes quantes pistes de per on haurien d’anar les coses, cal posar fil a l’agulla.     

Jordi Casas,
historiador

*Agraeixo els comentaris a la primera versió del text, els quals m’han permès millorar-lo.
 

Notícies relacionades