Ramon Casals: “Deixem-los ser nens i nenes. No permetem que la societat mati la infantesa”

Fotos: Jordi Pascual

Va dedicar quasi quatre dècades de la seva vida a ensenyar a centres santcugatencs i ara, ja jubilat, segueix aproximant-se a la infància i a l’educació des de llibres on recull investigacions i coneixements. Tot just acaba de publicar el quart, L’aventura de ser avis. Reflexions sobre el seu paper educatiu [Cossetània Edicions, 2019], una aproximació al paper dels avis en l’educació dels nets i netes. Ramon Casals atén elCugatenc pocs dies després d’haver fet la presentació del llibre a Sant Cugat.

Ser avis és una aventura?

– Bé, li poso especial atenció al subtítol perquè clar que hi ha anècdotes però aquest llibre vol ser una reflexió sobre el paper educatiu que tenim els avis.

Per què?

– A les escoles bressol vaig constatar que de vegades els avis distorsionaven. Per exemple, un pare em va dir que volia ensenyar-li al fill que una cosa que no s’havia de fer però l’àvia es posava a riure quan ho feia malament. Hi ha una disfunció clara. Els avis volem el millor per als nostres nets per això és millor que anem en la mateixa direcció que els pares.

Allò d’“els pares crien i els avis malcrienˮ...

– És un dels tòpics sobre els quals reflexiono al llibre. El tracte ha de ser diferent perquè cada relació és un ecosistema amb regles del joc pròpies. Quan algú té més d’un fill, ho té ben clar; diu les coses d’una manera diferent a cadascun. És important ser conscient que si volem el millor per a aquests nens, hem d’anar tots a una.

Ho explico al llibre amb cinc claus a tenir en compte, entre les que hi ha l’estima incondicional, és a dir, estimar els nets més enllà de si aproven o suspenen, de si es pixen a sobre o no... I també hi és el suport als pares en allò que ens demanin. S’hi debat molt d’aquest punt i li dedico un capítol sencer. Hem de tenir en compte que és una qüestió natural. La humana és una de les poques espècies en què les dones tenen la menopausa. Això no és gratuït, la selecció natural –l’evolució– ho ha decidit així perquè les àvies puguin ajudar a la criança dels nets ja que l’ésser humà neix molt desvalgut.

I els homes?

– Ara vivim còmodament però durant molts segles els homes es dedicaven a caçar. Pocs homes arribaven a ser avis perquè morien abans. Actualment el nostre paper és el mateix que el de les dones.

Fas una justificació natural d’un tema que també té un gran component social.

– D’acord, però essencialment som natura. Tot té una explicació científica i evolutiva. Fa molt de temps que el nucli familiar s’ha anat fent petit. Abans la família era la unitat de tot, vivíem en clans que eren la unitat de producció, de consum, de relació, d’educació, de cures... Ara, en canvi, la família no és ni tan sols la unitat de consum perquè cadascú es pot pagar les seves despeses i tenir uns pocs diners en comú. Hem fet tant petita la família que per ella sola no funciona, per això els avis hem de fer un cop de mà.

Però el gran canvi ha estat durant el darrer segle. Ara tenim models de família que llavors eren impensables.

– Sempre hi ha hagut molts models de família. El llibre no intenta ser un manual perquè cadascú educa els seus nens a la seva manera. Hi ha tendències que funcionen en molts casos però l’educació mai és igual per tothom. El món canvia i coses que nosaltres havíem fet quan érem joves, ara els nostres fills i filles ho fan diferent perquè volen o perquè la societat sap coses noves. Per exemple, quan jo vaig ser pare el metge em va dir unes hores per donar a menjar al nadó però ara molts pediatres recomanen donar el pit a demanda.

Què està bé? Doncs no sé, segurament tot. Però això sobta a l’avi o l’àvia perquè no és el que havia après ni el que havia fet abans. Cal que ens hi adaptem. No hem de qüestionar les decisions dels pares. No hem de qüestionar-los, en tot cas suggerir sempre respectant que la decisió és d’ells. Hi ha tantes maneres d’educar com persones.

Malgrat tot, cada vegada hi ha més preocupació al respecte i això fa que alguns models que fins ara s’havien centrat molt en l’àmbit de l’escola ara es vulguin extrapolar a casa. I amb això comencem a tenir llibres del model Montessori, de l’Escola Viva... És a dir, sí hi ha unes guies.

– Tant ara com fa molts anys hi ha molts models. El Montessori, per exemple, té més de 100 anys. Aquí a Catalunya és molt coneguda l’escola de Ferrer i Guàrdia al voltant del 1890 però 10 o 15 anys abans ja hi havia l’escola laica; n’hi va arribar a haver 200 arreu de Catalunya i estaven promogudes per Bermomeu Gabarró. Si ara llegissis el que proposava Ferrer i Guàrdia a les seves escoles, ens n’adonaríen que és quasi calcat al que defensen les escoles lliures i actives.

També ens cal tenir en compte el context actual: noves tecnologies, precarietat laboral, envelliment actiu...

– A les pantalles hi dedico un capítol. Cal tenir-ho en compte perquè regalar un mòbil té unes connotacions educatives brutals. Però són positives i negatives. Si no se sap gestionar, les negatives poden ser tremendes. A Sillicon Valley els que hi treballen tenen molt clar que volen escoles on no es toquin ordinadors fins als 12 anys. Fan signar a les cangurs que no utilitzin el mòbil mentre siguin amb el nen. Saben els perills d’un mal ús. En canvi, aquí alegrement és possible que fem grans disbarats. Per això hem d’obrir els ulls per deixar de cometre errors.

Pel que fa a la precarietat laboral, hem de tenir en compte que fa 130 anys, quan es proposaven models com el de Ferrer i Guàrdia, n’hi havia molta més. Per molt malament que estiguem ara, hem tingut etapes molt pitjors. Aquí hem de comptar també l’excés de treball, que ens deixa sense temps per a altres coses. Això també em porta a reflexionar en un capítol sobre els límits entre els pares i els avis.

Hi ha diferències entre nens i nenes? La societat espera coses diferents d’ells.

 

– Parteixo de la premissa que cadascú és diferent però és cert el que dius de la societat. Per això cal que els deixem ser nens. Evidentment la família, l’escola, l’entorn i la gran societat eduquen. Hi ha un corrent de pensament que ens diu a tothom que l’única edat que val la pena ser viscuda és la joventut, perquè l’adultesa i la senectut no valen res perquè som uns carrosses però la infantesa tampoc. Per què hi ha gent que diu “quina depre, faig 50 anysˮ? Quina és l’alternativa a fer anys?!

Als nens i nenes també els hi arriba amb el que miren. Hi ha moltes nenes imitant coreografies d’Operación Triunfo que fan que actuïn com si tinguessin 15 o 18 anys en lloc de 5. El mateix passa amb la forma de vestir. Al Carnaval, per exemple, hi ha disfresses d’infermera sexy per nenes a partir de 3 anys. Potser sóc un carrossa però això no és correcte. Només cal fer una volta per les botigues de roba. Costa molt trobar roba per a nena que no sigui princess. Des de ben petites els donem la idea que han de ser guapes i presumides.

I amb els nens?

– Passa quelcom semblant però em preocupa menys. Fa uns anys vaig fer un estudi que ho deixava ben clar. Als 11 anys el 20% de les nenes no estan contentes amb el seu aspecte físic. Als 15 puja al 45%. Això passa perquè beuen d’uns models molts concrets. És una pressió molt forta i els avis no l’hem de reforçar. Deixem-les que estiguin a gust amb elles mateixes, que juguin per terra, que s’embrutin... Deixem-los ser nens i nenes. No permetem que la societat mati la infantesa. I això de permetre’ls jugar i ser infants no només és comprar joguines.

Què vols dir?

– Els nens no juguen, experimenten. És a dir, el que busquen en el joc és l’experimentació. De vegades comprem una joguina molt cara que no permet experimentar, és a dir, no permet jugar. Com a anècdota, un dia el meu carnisser em va dir que el seu nen havia jugat més amb els papers dels embolcalls que amb els regals dels Reis. Clar! Perquè el paper el podia trencar, arrugar, pintar... Podia experimentar. És a dir, hem d’entendre que els nens s’han d’embrutar, experimentar...

Recuperar l’espai públic.

– Ja no hi entro al llibre però depèn de cada població. Sant Cugat, comparat amb altres ciutats, és afortunada. Però en comparació amb pobles que tenen el camp al seu abast ho tenim pitjor que ells.

L’ensenyament escolar sempre és un tema polèmic. Com el veus des de la jubilació?

– El veig bé. L’escola i la societat van de bracet, es canvien mútuament tot i que sempre té més pes la societat que l’escola. És a dir, per què a l’escola es posen notes? Doncs perquè la societat ho vol.

La primera cosa que aprenen els infants quan van a una escola és a relacionar-se amb un grup d’iguals. Això implica col·laborar, solucionar conflictes, associar-se per jugar... Quan és fill únic o el primer en entrar a l’escola, es trobarà que a casa ningú li pren res i tothom li ho dona tot i, en canvi, a l’escola no perquè hi ha altres petitets que volen jugar amb el mateix camió o la mateixa cuineta. Això és un element essencial de l’escola, i funciona.

Notícies relacionades