Ibi ius?

Quanta llei podem suportar? Qualsevol conciutadà té, sens dubte, la pell feta a la regulació: fa anys que es remulla a l’olla normativa que s’escalfa lenta però que inexorablement va cap a l’ebullició. Pel poder públic, parafrasejant un cuplet indecent, de los placeres sin pecar, el mejor es regular: regula l’Estat, regula la Generalitat, regula la Unió Europea i el nostre Ajuntament. La freqüència i rapidesa dels canvis legals van portar a un eminentíssim intel·lectual a declarar que ens trobem subjectes a una “legislació motoritzada”. Cada dia neix una norma nova, literalment.

Sent honestos, però, aquests canvis constants solen tenir un abast força limitat (fet que no fa millor la situació). Acostumen a ser disposicions tècniques o ajustos a la normativa fiscal, noves obligacions per a sectors concrets del mercat o modificacions que afecten un col·lectiu específic.

Dit d’altra manera, els canvis d’abast general solen ser més lents i està bé que sigui així perquè ens permet sotmetre’ls a l’escrutini civil. Si parlem d’il·legalitzar certes conductes, de reglar la nostra relació amb la naturalesa o d’alterar el nostre sistema educatiu, hem de poder dir la nostra, per això el sistema s’arma de mecanismes que permetin el debat i, al mateix temps, informin el ciutadà dels canvis que esdevindran.

La crisi sanitària ha alterat aquest bonic esquema: tant durant l’aplicació de l’estat d’alarma, com en la posterior fase autonòmica de gestió de l’epidèmia, hem experimentat transformacions -generals- en les regles que governen la nostra vida diària (l’ús de mascareta, les limitacions en l’oci i en desplaçaments, la gestió empresarial i laboral, etc.). Aquestes rapidíssimes transformacions, en canvi, no han pogut acompanyar-se del necessari debat civil. L’emergència ha anestesiat la discussió substantiva i la creació de la consciència normativa. És honestament difícil estar al dia de les novetats i, al seu torn, és difícil poder retre comptes al poder híper-regulador.

Aquest article no pretén ser una arenga llibertària contra tot tipus d’intervenció estatal (ja tindrem temps per això): necessitem normes i és legítim que l’Estat, fins a cert punt, assumeixi potestats extraordinàries -que no il·limitades- en situacions extraordinàries. També necessitem, però, una ciutadania que pugui participar i modelar les normes que l’afecten.

No tenim un problema de comunicació. Tenim un problema de publicitat, entesa com el principi pel qual les actuacions del poder públic han de ser públiques: conegudes i opinables. El cirurgià de ferro té una cita amb l’àgora.

Ignacio Rigau, cordinador Genenral de Noves Generacions de Catalunya

Notícies relacionades