Publicitat

Avortament lliure i gratuït, una lluita que encara persisteix

L’avortament ha estat sempre un tema discutit per homes. Homes polítics o de dins l'església, que decidien sobre els cossos de les dones i ho fan sota una moral basada en la suposada divinitat. Tot i el pas dels anys i la suposada “evolució” de la societat, aquest fet no ha canviat. El cos de la dona segueix sent un camp dominat per la dreta i pels valors catòlics; darrere de partits com PP, VOX, o organitzacions com Hazte Oir o ProVida, veiem homes parlant dels cossos de les dones, apropiant-se del nostre poder de decidir sobre el nostre propi cos. I és que els ultraconservadors ataquen els cossos i la reproducció de les dones perquè aquest control sosté el sistema patriarcal.

El passat 30 de desembre a l’Argentina es va aprovar una llei per un avortament lliure i gratuït després de més de 15 anys de lluita per part de les dones, col·lectius feministes i col·lectius en defensa de l’avortament. La llei vigent fins ara a l’Argentina només permetia l’avortament si la dona havia estat violada o l'embaràs podia comportar algun risc per a la seva salut. Això no redueix els avortaments, sinó que els converteix en clandestins, amb els riscos que això suposa per a la salut de les dones. Només a l'Argentina hi ha una mitjana de 350.000 i 450.000 avortaments clandestins a l’any.

Tanmateix, aquest 21 de Gener el Parlament d’Hondures va aprovar una llei que prohibeix l’avortament en totes les circumstàncies. Hondures passa a formar part del grup de països de l'Amèrica Llatina on avortar està prohibit, penat amb presó i considerat un homicidi. Aquests altres països són: El Salvador, Nicaragua, República Dominicana, Haití i Surinam.

Com està l’avortament als diferents països europeus?

Fins fa només un any, a Irlanda del Nord encara hi havia restriccions i es prohibia la interrupció de l'embaràs amb penes de presó. No era permès ni per incest, ni violació o malformacions; només si perillava la vida de la mare. Actualment, l’únic estat de la Unió Europea on l’avortament està prohibit és Malta, que es penalitza amb penes de fins a tres anys de presó.

A Polònia, el 3 d’octubre de 2016, les dones poloneses van fer una aturada per protestar contra el projecte del govern d’endurir la llei de l’avortament. La mobilització es va conèixer amb el nom de ‘Dilluns negre’, perquè es van vestir d’aquest color per manifestar-se. Actualment només es pot aturar l'embaràs en cas de malformacions.

A Itàlia, malgrat tenir una llei relativament progressista en aquesta matèria, el 80% de professionals sanitaris són objectors, de manera que moltes dones han d’avortar a l’estranger.

També és interessant saber com estan les nostres veïnes d’Andorra, on està totalment prohibit i penalitzat interrompre l’embaràs, fins i tot en els tres supòsits bàsics anteriorment esmentats, fet que es castiga amb penes de tres anys de presó. Això és degut a la influència i protecció que el Vaticà hi exerceix per mitjà del copríncep, que és el Bisbe d’Urgell: és un bastió on la vida i el cos de la dona queden relegats a valors catòlics. Les dones andorranes han d’anar a França o a Catalunya per tal d'interrompre el seu embaràs, tot pagat de les seves butxaques.

Avortar a l'Estat espanyol i als Països Catalans

Potser ens horroritza saber que als països esmentats fins ara l’avortament estigui restringit de manera tan estricta o inclús penat amb presó. Però com és la llei a l’Estat espanyol? Quina ha sigut la seva evolució en els darrers anys?

A l’Estat espanyol, fins al 2010 només es permetia l’avortament fins a la setmana catorzena només en cas de violació, malformació del fetus o risc per la salut de la mare, amb penes de sis mesos a un any de presó. El 2014, el projecte de l’anomenada ‘llei Gallardón’ preveia una legislació més restrictiva encara que la del 1985. Defensava que la interrupció voluntària de l'embaràs deixés de ser un dret per a ser considerat un delicte regulat, i eliminava el supòsit de malformació. Finalment, el projecte va fracassar gràcies a l’organització del moviment feminista, i Gallardón va dimitir. El 2015, es va modificar la llei per exigir el consentiment a les menors de 16 i 17 anys. Tot i l’aparent ampli consens actual, des del PP i l’entitat Hazte Oír segueixen insistint a revisar la llei i tornar a la del 1985.

Actualment el nou govern espanyol de coalició PSOE-Unides Podem s’ha compromès a reformar la llei de l’avortament per garantir el dret a les joves de setze i disset anys sense que els calgui el consentiment dels pares. Tot i ser legal, hi ha moltes regions on les dones no podem exercir el nostre dret d'interrumpre voluntàriament l'embaràs per “l’objecció de consciència” de molts metges i també alguns hospitals privats lligats a l’església.

De la mateixa manera que el dret d’avortament voluntari és reconegut per llei, també ho és el dret a l’objecció de consciència per als professionals de la salut que no vulguin dur-lo a terme. Segons la llei, això no hauria de ser cap entrebanc per a les dones, ja que l’administració hauria d'organitzar el servei per garantir el dret a avortar. Tot i això, en alguns casos sí que ho acaba sent, ja que no es compleix amb aquesta responsabilitat.

Això implica alhora un greuge classista: mentre les dones de classe alta sempre tindran els recursos per avortar en clíniques privades o bé per desplaçar-se allà on calgui, no és així en el cas de les dones treballadores, especialment d’aquelles més joves o en una situació de major vulnerabilitat com és el cas de les persones sense papers.

Un clar cas és la demarcació de Lleida; és l'única de tot Catalunya on les dones no poden interrompre voluntàriament l'embaràs amb un avortament quirúrgic perquè tots els professionals s’acullen a l’objecció de conciència. Només donen l'opció farmacològica (píndola) fins a les 9 primeres setmanes de gestació. A la Catalunya Central les dones tampoc poden avortar per aquest mateix motiu. Dels tres hospitals més grans només al de Vic es practiquen avortaments quirúrgics. Les dones de Manresa i Igualada s’han de desplaçar a Barcelona per interrompre l’embaràs.

Als Pirineus, la situació encara és pitjor: no donen ni l'opció quirúrgica ni la farmacològica. Només l'Hospital Arnau de Vilanova atén les pacients que han d'interrompre l'embaràs i només si és per causes mèdiques, és a dir, si hi ha risc per a la mare o el fetus, fins a les vint-i-dues setmanes de gestació.

L’objecció de consciència és un debat obert, ja que es qüestiona si s'hauria de permetre tal objecció a la sanitat pública, així com els tres dies de reflexió obligatoris un cop has declarat la teva voluntat d’aturar l'embaràs.

Quan se’ns nega el dret a avortar, sigui quin sigui el supòsit i les restriccions, se’n reconeix com a subjecte incapaç de decidir sobre el nostre cos i la nostra vida. Unes lleis restrictives amb l’avortament no faran que disminueixi, al contrari, obliga les dones a buscar la clandestinitat, posant en risc les seves vides. Una llei que garanteixi poder avortar de manera segura no farà que es disparin els avortaments, ni obliga ningú a avortar, però sí que assegura que les que ho vulguin fer, ho facin amb totals garanties.

Davant d’aquesta conjuntura prenem la lluita a l'Argentina com a referent: carrer, mobilització, agenda pròpia i més i més carrer. Cal seguir-ne parlant, aquí i arreu, perquè cap més dona mori per un avortament clandestí, perquè cap més dona hagi de fer quilòmetres i quilòmetres per poder avortar, i per prohibir l’objecció de conciència. I així assegurar que totes les dones puguin aturar un embaràs no desitjat de manera segura i gratuïta. Des del moviment feminista seguirem lluitant perquè aquest dret bàsic estigui garantit per a totes les dones, començant per les companyes de Lleida i els Pirineus.

Hora Bruixa,
col·lectiu feminista i revolucionari de Sant Cugat

Notícies relacionades