Un dret fonamental

Aquest dissabte els catalans hem marcat una altra fita en el camí cap a la República. Centenars d'autobusos, desenes de trens i milers de cotxes particulars, han sortit de Catalunya per a portar a desenes de milers de catalans a Madrid. Amb un únic propòsit; reclamar al ben mig del cor de la capital d'Espanya el nostre dret a decidir.

En un moment terrible com és el judici del procés, on els nostres polítics són jutjats i s'enfronten a llargues condemnes de presó, només pel fet de defendre el nostre dret a decidir, la nostra protesta a Madrid ha sigut més que necessària. Ha sigut la manera de demostrar que el nostre és un dret fonamental al qual ni les amenaces ni la por ens farà renunciar. Una reclamació a la qual també s'han afegit altres grups provinents del País Basc, d'altres llocs de l'Estat espanyol o fins i tot del mateix Madrid. Persones que, sense ser catalanes, reconeixen el nostre dret a decidir, ja que en el fons també defensen el dret de qualsevol poble i persona a decidir sobre el seu destí.

Perquè d'això és del que es tracta. D'ençà que al final de la Primera Guerra Mundial es va crear la Societat de Nacions, es va començar a reconèixer el dret dels pobles a decidir el seu destí. Primer van ser els armenis i els kurds que es deslliuraven del jou de l'Imperi Otomà. I després els antics imperis colonials que es desfeien creant nous estats. El dret a decidir, el dret a l'autodeterminació, és un dret reconegut a l'ordenament jurídic internacional des de fa un segle. Que un estat suposadament democràtic es negui a reconèixer aquest dret és un clar símptoma que la seva democràcia està ferida de mort. I com diu un dels polítics injustament jutjat per defendre el nostre dret a decidir, l'Oriol Junqueras: "Quan et prohibeixen votar, desobeir és votar".

 

Francesc Carol, llicenciat an Antropologia i Dret

Notícies relacionades