feminae@: La perspectiva femenina i de gènere del Lipedema

Benvingudes i benvinguts a feminae@, espai de sororitat i humanitat, d'anàlisi jurídica, d'introspecció personal, de reconstrucció emocional, íntima i sexual, i avui, també, d'anàlisi de la perspectiva femenina i de gènere de les patologies que poden amenaçar la nostra salut, en tant que dones. Marina, va per tu... Fem una mirada femenina, en sororitat, d'aquesta patologia.

Visibilitzem el Lipedema, que el 2018 va ser considerat malaltia per l'OMS sota les sigles internacionals WHO. Aquest mes de juny és el mes de la conscienciació del lipedema.
Consisteix, bàsicament, i segons l'estadi d'afecció de cada persona, en una afectació que tensa i col·lapsa el sistema limfàtic, progressiva, dolorosa, que amb el temps té incidència en mobilitat i benestar postural, i que, estadísticament, sobretot ens afecta a nosaltres.

Aquesta malaltia es manifesta físicament amb un augment localitzat de l'acumulació de grassa, sovint en forma de bonys, principalment en extremitats, superiors i inferiors i no està directament relacionada amb l'obesitat, sinó tot el contrari.

És una grassa que s'emmagatzema entre la pell i els teixits musculars amb una consistència i composició química diferent de la grassa per obesitat, fet que motiva que sigui molt difícil eliminar-la com es crema de manera habitual, amb exercici, alimentació, bons hàbits, etc.
Una afecció que provoca atròfia de la pell, i un dolor que es pot agreujar molt, segons els nivells, fins a ser al simple tacte i fricció amb la roba. Provoca episodis de gran pesadesa a les cames, dolors articulats i musculars. Gran afecció en temps de calors intenses i canvis de pressió atmosfèrica, i incertesa, provoca incertesa. També suposa una gran vulnerabilitat hormonal i emocional.

Aquesta patologia requereix un tractament integral, que compren pautes alimentàries -precisament per evitar un possible sobrepès generalitzat i afegit-, autodrenatges, mitges ortopèdiques compressives, que fan més suportables els símptomes mentre les dus, però que tenen uns preus gens assequibles.

Sovint el problema requereix, per millor qualitat d'una intervenció quirúrgica de buidat per cada extremitat. Aquestes cirurgies no les cobreix la seguretat social, ni la sanitat mutuada i concertada. Són el camp sembrat per les clíniques privades.

La superficialitat en l'observança de les pacients, tot i ser una malaltia categoritzada i reconeguda per l'OMS, comporta que, davant la manca de cobertura psicològica, social i mèdica pública, o concertada, la privada s'endugui el que no està escrit, en termes de cirurgia estètica i reparadora. I no és un problema estètic, és un problema de salut: física, emocional i psicològica.

La banalització social i sanitària d'aquesta malaltia provoca la manca de protecció de les malaltes. Crea una bretxa femenina entre nosaltres mateixes, perquè no totes poden accedir a les operacions, que reitero, no són una solució integral al problema.

Aquesta incomprensió, gens d'acompanyament, falta de recursos evident, produeix una discriminació real i efectiva en l'accés als tractaments quirúrgics, que són l'única via per evitar la seva cronificació. Ha de ser la capacitat econòmica la que marqui la curació? Perdó!!!!!!! En quin segle vivim? Som a Europa?

La sanitat pública, que presumeix en el nostre país de ser universal i altament garantidora i extensiva a tot hom no pot girar més l'esquena a unes dones que veuen com resten sotmeses a aquest procediment inflamatori i limfàtic sense que el seu modus vivendi o les seves pautes alimentàries les puguin mantenir indemnes als seus efectes, perquè no han estat aquests fets els que les han fet emmalaltir.

I a sobre, havent de suportar també filtres per les pautes normatives de bellesa a les que ja de per si estem sotmeses totes les dones.
Reivindico i predico de la bellesa no normativa, allò que ens fa precioses a totes les dones pel que som i per com ens construïm a nosaltres mateixes, per dins i per fora.
Que ens digui algú que és bonic, i que no. Que s'atreveixi…

I Sant Cugat ja triga a organitzar col·lectius per atendre-les, acompanyar-les, i l'Ajuntament de Sant Cugat faria bé d'avaluar la incidència en la nostra població femenina i articular polítiques públiques al respecte, amb mesures concretes i destinació de recursos pressupostaris adients i suficients.

Que no sigui la capacitat econòmica la que marqui la diferència entre poder o no accedir al tractament quirúrgic i ortopèdic.

La sanitat pública no només ha d'arribar a tot hom. Ha d'arribar a totes les patologies.
Feminae@, espai de sororitat i humanitat, d'anàlisi jurídic, d'introspecció personal si cal, de reconstrucció emocional, íntima i sexual, i avui, especialment de perspectiva de gènere en la nostra salut.

Un espai també on reivindicar els nostres drets, on demanar la nostra protecció total, sanitària i social, i un tracte igualitari en l'accés al tractament respecte a les altres patologies.
No vull ser dolça, ni ensucrar. Vull fer pensar. I, de pas, aconseguir moure alguna cosa.
La paraula és la meva lluita.
I avui la meva lluita, es diu Marina.

Eva Lafuente Ballestero
Advocada, politòloga i activista.

Notícies relacionades