4 juliol 2019
Són més que colors, és més que una bandera.
Són un símbol de llibertat i d’amor lliure amb majúscules que inunden els nostres carrers, les nostres places i que donen esperança a moltes persones, moltes, i que omplen la seva vida de força i orgull.
No en va celebrem el dia de l’orgull LGBTI, perquè és això: orgull.
Quan jo encara no tenia ni un any, el 28 de juny de 1969, va néixer en un bar de New York, el Stonewall, un moviment social i popular de defensa de la diversitat sexual, íntima i emocional, en un moment no exempt de víctimes ni greuges.
Igualtat, drets, respecte i llibertat eren els seus lemes.
Colors escollits pel que signifiquen i pels valors que aporten, no en va són els colors de l’Arc de Sant Martí, quan surt el sol després d’una tempesta: El vermell, el de la passió, per estimar i intimar lliures. El taronja, el de l’honestedat emocional, del sentir intens lliurament compartit i consentit. El groc, el del coratge, de la llum i de l’alegria. El verd, el de voler un món millor i de gaudir-lo, el color d’un futur esperançadorament incert. El blau, el color del mar, del cel, del fluir... El lila, el color de la lluita i l’activisme contra l’heteropatriarcat, amb connexió íntima amb la lluita feminista.
Però aquesta lluita apassionada, sentida, íntima, lliure, honesta, emocional i física, intensa, encoratjada, brillant i alegre, ferma, esperançada, en el fluir i en el ser, no només és al carrer, ha de ser-hi a les institucions, a les lleis, a les escoles, a les cases, a les famílies, a les feines, a les comissaries, a les presons, als centres de justícia juvenil, dins les professions, i, sobretot, ha de ser sempre una lluita activista incorporada a l’ADN de la teva i de la nostra vida privada.
Perquè és la lluita de tots i, per motius personals i ideològics també camino sota aquests colors.
També és la meva lluita.
Eva Lafuente Ballestero, advocada, politòloga i activista feminista i de drets humans
