Dades oficials d’avui nit a les 00h: 324.117 morts arreu del món, quasi 5 milions de persones infectades, quasi 2 milions de persones curades.
La Covid-19 s’ha endut per davant centenars de milers de vides persones de totes les edats i orígens arreu de tot el món i tota una generació dels nostres estimats avis i àvies, mares i pares. També de totes les professions, però amb especial cruesa, un gran nombre de professionals de la medecina i la infermeria.
Es parla del Pla de Transició cap a una “nova normalitat”, però el Gobierno de España no reconeixerà mai que els criteris que ha aplicat per al seu disseny no són sanitaris, sinó que són productius, econòmics, polítics i d’oportunitat mediàtica.
L’epidemiologia mana. Dades objectives.
En temps de la COVID-19, ni mai més res serà com abans, ni nosaltres som ―en definitiva― les mateixes persones.
Des de la OMS de les Nacions Unides es proclama alt i clar que la humanitat ens enfrontem a un desafiament superior i més complex que el de la I Guerra Mundial.
Hem de seguir alerta, malgrat les notícies esperançadores, perquè encara queda molta feina de contenció per fer. Que l’esperança no es torni imprudència ni temeritat.
Com està despertant aquests dies la profunditat i l’essència de cada persona.
Mai havia sentit que l’emotivitat i l’amor benentès estiguessin tan a flor de pell, quan no podem ni tocar-nos, ni estar, ni tan sols a pocs metres, ni molt menys abraçar-nos.
La pandèmia de la varietat del Covid-19 que afecta a Catalunya ens ocupa aquests dies cos, ment i ànima i ens ha canviat tota la vida tal i com la coneixíem fins ara.
Podem dir, amb tristor, però amb tota la dignitat, que moltes famílies a Catalunya saben què és no tenir ni 1€, a partir del dia 5 de cada mes, disponible per fer front a contingències sobrevingudes, o inclús necessàries.
El context social no ajuda i les estadístiques tampoc: segons dades de l’IDESCAT, el 21,3% de la població catalana està en risc d’exclusió social.
Veus i pensaments innocents, al primer d’octubre, van fer de tot menys ser violents.....inclús van patir violència en grans dosis. I aquestes veus i ànimes pensants ara entenen que cal reprendre aquest esperit.
L’esperit d’aquell cap de setmana on tothom anava de la mà, unit, sense sigles, sense marques i sense diferències, amb una il.lusió comuna.
La tempesta perfecta o com cal que les persones ens adaptem, no només al canvi climàtic, sinó també ―i de forma immediata― al clima canviant. En la construcció i desenvolupament de la nostra civilització, hem pres terreny físic a la natura, i ella, de mil maneres, ens ho fa notar i ens reclama el paper que en el seu dia li vam prendre.
L’estil de vida no és buscat sinó que es gestiona. I una família monoparental ha de gestionar molt, moltíssim, el seu flux de recursos versus despeses, així com el feeling i difícil equilibri entre fortaleses i amenaces.
I la dona monoparental en aquesta anàlisi DAFO ha de desenvolupar moltes fortaleses i si a sobre no te reconeguda legalment la condició de monoparentalitat, encara més.
