L’estil de vida no és buscat sinó que es gestiona. I una família monoparental ha de gestionar molt, moltíssim, el seu flux de recursos versus despeses, així com el feeling i difícil equilibri entre fortaleses i amenaces.
I la dona monoparental en aquesta anàlisi DAFO ha de desenvolupar moltes fortaleses i si a sobre no te reconeguda legalment la condició de monoparentalitat, encara més.
Assassinat, amb tots els agreujants, amb premeditació i amb traïdoria, coneixent-ne totes les conseqüències.
La Cimera de Madrid passa més amb pena que glòria com un estat de coses enormement decebedor. Ni un avenç, ni un mínim punt d’acord. De res ha servit l’exemple de la nostra companya activista Greta en mobilitzar-se sosteniblement cap a la cimera.
Oferir el teu ventre per tal que una persona, una parella, una família, puguin ser pares, és una acte d’extrema generositat i valentia.
Per altra banda, és un fet noble i solidari també, rebre la criatura, acte que avui en dia està lluny del poder adquisitiu de moltíssimes persones.
Ambdós actes, actualment no legalitzats a l’Estat Espanyol, col·loquen a la persona gestant en una situació precària i difícil, accedint a tal situació, massa sovint, per un motiu de necessitat econòmica.
Dona i home, stricto sensu, existim més social i convencionalment, i en l’imaginari cultural patriarcal, que en la realitat de cada persona.
Algú pot pensar que això és un sense sentit, però el cert és que moltíssimes són les veus que s’alcen i anteposen les persones per damunt del fet que se’ns consideri dones o homes.
En el moment de néixer, inclús abans, el nostre entorn social ens atribueix el gènere per un motiu purament biològic, i tal atribució no és individualment, ni sentida, ni consentida.
14 anys... La mateixa edat de la meva filla, a la que, sense que ella se n’adoni, estic mirant mentre fa els deures. Una nena i dona alhora. En quin món vivim?
14 anys tenia en el moment dels fets, la nena que va patir una violació múltiple a Manresa, a mans de 5 individus. El sisè s’ho mirava i no va fer res, i ha estat absolt de la comissió dels fets.
Emulant aquell lema de “els carrers seran sempre nostres!” que impregnava la concentració pacífica davant la Conselleria de Vicepresidència i Economia i Finances, el 27S, i que va motivar l’acusació ara ja, manifestament no fundada, de rebel·lió pels Jordis, crec que és de rigor recordar aquells dies i com ens sentíem tots.
Som un poble pacífic, honest, ferm i decidit i ningú ens podrà dir mai el contrari.
Ella.
Sempre va contenta per la vida, en la seva cadira de rodes, corrent veloçment pels carrers de Gràcia. Jo mai la puc seguir la seva velocitat. Sempre ho té tot pensat, tot previst, jo mai ho puc tenir tot en compte ja que el dia a dia se’m menja i ella em dona 50.000 voltes.
Un dia, mirant la ciutat des de la terrassa d’un conegut local comercial amb solera al centre, em va dir: “Eva jo no tinc una discapacitat, és que les meves capacitats són diferents de les tevesˮ.
Des de l’àmbit de l’especulació politològica, els estats requereixen en el seu ser, entre d’altres factors essencials, d’un aparell institucional repressor que exerceixi legalment el control de la seguretat i protegeixi territori, institucions i persones.
En aquest sentit, les normes de convivència que regeixen els estats permeten i regulen l’exercici legal de la violència i a tal efecte es creen cossos de seguretat al servei de l’interès general.
A qui li rendeixen els diners? A qui els té.
I qui els té?
Molts estudis estadístics i microeconòmics dins el sector bancari demostren que la tendència actual en el mercat bancari és que els bancs retinguin els diners del públic en les seves mans, diríem urpes, al màxim. Algunes entitats bancàries catalanes afectades de manca de liquiditat ho fan a fi i efecte d’especular amb diners aliens i treure’n rèdit uns dies, per pocs que siguin. El sumatori entre molts comptes corrents dona un espectacular benefici.
Contra la lacra dels feminicidis i de les agressions sexistes envers les dones, la lluita és col·lectiva i alhora individual, però, sobretot ha de ser social i institucional.
Es confirma la cinquena víctima de violència masclista a Catalunya, amb la darrera víctima assassinada el passat 2 d’agost, a l’Hospitalet de Llobregat.
