Podem dir, amb tristor, però amb tota la dignitat, que moltes famílies a Catalunya saben què és no tenir ni 1€, a partir del dia 5 de cada mes, disponible per fer front a contingències sobrevingudes, o inclús necessàries.
El context social no ajuda i les estadístiques tampoc: segons dades de l’IDESCAT, el 21,3% de la població catalana està en risc d’exclusió social.
Veus i pensaments innocents, al primer d’octubre, van fer de tot menys ser violents.....inclús van patir violència en grans dosis. I aquestes veus i ànimes pensants ara entenen que cal reprendre aquest esperit.
L’esperit d’aquell cap de setmana on tothom anava de la mà, unit, sense sigles, sense marques i sense diferències, amb una il.lusió comuna.
La tempesta perfecta o com cal que les persones ens adaptem, no només al canvi climàtic, sinó també ―i de forma immediata― al clima canviant. En la construcció i desenvolupament de la nostra civilització, hem pres terreny físic a la natura, i ella, de mil maneres, ens ho fa notar i ens reclama el paper que en el seu dia li vam prendre.
L’estil de vida no és buscat sinó que es gestiona. I una família monoparental ha de gestionar molt, moltíssim, el seu flux de recursos versus despeses, així com el feeling i difícil equilibri entre fortaleses i amenaces.
I la dona monoparental en aquesta anàlisi DAFO ha de desenvolupar moltes fortaleses i si a sobre no te reconeguda legalment la condició de monoparentalitat, encara més.
Assassinat, amb tots els agreujants, amb premeditació i amb traïdoria, coneixent-ne totes les conseqüències.
La Cimera de Madrid passa més amb pena que glòria com un estat de coses enormement decebedor. Ni un avenç, ni un mínim punt d’acord. De res ha servit l’exemple de la nostra companya activista Greta en mobilitzar-se sosteniblement cap a la cimera.
Oferir el teu ventre per tal que una persona, una parella, una família, puguin ser pares, és una acte d’extrema generositat i valentia.
Per altra banda, és un fet noble i solidari també, rebre la criatura, acte que avui en dia està lluny del poder adquisitiu de moltíssimes persones.
Ambdós actes, actualment no legalitzats a l’Estat Espanyol, col·loquen a la persona gestant en una situació precària i difícil, accedint a tal situació, massa sovint, per un motiu de necessitat econòmica.
Dona i home, stricto sensu, existim més social i convencionalment, i en l’imaginari cultural patriarcal, que en la realitat de cada persona.
Algú pot pensar que això és un sense sentit, però el cert és que moltíssimes són les veus que s’alcen i anteposen les persones per damunt del fet que se’ns consideri dones o homes.
En el moment de néixer, inclús abans, el nostre entorn social ens atribueix el gènere per un motiu purament biològic, i tal atribució no és individualment, ni sentida, ni consentida.
14 anys... La mateixa edat de la meva filla, a la que, sense que ella se n’adoni, estic mirant mentre fa els deures. Una nena i dona alhora. En quin món vivim?
14 anys tenia en el moment dels fets, la nena que va patir una violació múltiple a Manresa, a mans de 5 individus. El sisè s’ho mirava i no va fer res, i ha estat absolt de la comissió dels fets.
Emulant aquell lema de “els carrers seran sempre nostres!” que impregnava la concentració pacífica davant la Conselleria de Vicepresidència i Economia i Finances, el 27S, i que va motivar l’acusació ara ja, manifestament no fundada, de rebel·lió pels Jordis, crec que és de rigor recordar aquells dies i com ens sentíem tots.
Som un poble pacífic, honest, ferm i decidit i ningú ens podrà dir mai el contrari.
Ella.
Sempre va contenta per la vida, en la seva cadira de rodes, corrent veloçment pels carrers de Gràcia. Jo mai la puc seguir la seva velocitat. Sempre ho té tot pensat, tot previst, jo mai ho puc tenir tot en compte ja que el dia a dia se’m menja i ella em dona 50.000 voltes.
Un dia, mirant la ciutat des de la terrassa d’un conegut local comercial amb solera al centre, em va dir: “Eva jo no tinc una discapacitat, és que les meves capacitats són diferents de les tevesˮ.
