Robert Ramos, SantQlímpics i la força de les imatges

Fotos: Jordi Pascual

Ha dedicat gran part de la seva vida al diari Avui i des de fa uns anys va per lliure perquè la crisi dels mitjans li va tocar de ple, obligant-lo a buscar-se la vida. Explica que va capitalitzar l’atur i va començar a treballar; construir des de zero com autònom, com tants fotògrafs. Robert Ramos és, sobretot, fotoperiodista i això l’ha portat a retratar moments memorables de la història del nostre país, des del retorn de Tarradellas als preparatius dels Jocs Olímpics del 92. Ara fa quatre anys va respondre a una trucada, es va penjar la càmera del coll i va venir a Sant Cugat a fer una cosa que, malgrat tot el seu recorregut com a fotògraf, mai havia fet: retratar esportistes amb discapacitat intel·lectual. Així, el SantQlímpics del 2014 té un dels millors reculls gràfics que es pot desitjar i per això el Club Muntanyenc, organitzador de l’esdeveniment, acull fins el 28 de febrer la mostra fotogràfica de Ramos.

– Quan m’ho van proposar, no ho vaig dubtar, em feia gràcia conèixer aquest món. Van quedar molts contents de les fotos i vam dir de fer una exposició que ha trigat quatre anys perquè amb tant moviment polític no ho havíem pogut acabar d’enllestir abans.

Està content de poder mostrar les fotografies –més val tard– i, de cara a bellugar encara més la mostra, explica que el muntatge que es pot veure a la seu del Club Muntanyenc no és el definitiu, sinó que n’hi ha un amb uns plafons especials per subjectar les imatges. És el primer cop que barreja esport i discapacitat. “Només una vegada vaig fer retrats a nens amb Síndrome de Down”, recorda. Fent un tomb entre les fotografies no sap dir quina li agrada més perquè cadascuna aporta el seu gra de sorra a l’exposició: el toc emocional, el que mostra la unió que afavoreix l’esport i les escenes de la competició. No hi ha cap que li agradi més?

– Potser aquesta –diu mentre assenyala una fotografia en què dos nois s’abracen– o la d’aquí –apunta amb la mà a una altra en què molts dels participants es donen la mà fent un cercle en el qual entra el raig del sol fent destacar el verd de les samarretes i el blau del cel.

– La despengem i fem una foto? –clic!

No ha quedat malament però, al costat de la seva experiència, un periodista que també fa de fotògraf es veu limitat; el que porta un debat molt més transcendental. A les facultats ens ensenyen a fer de periodistes, i de fotògrafs, i de community manager, i... Però això fa perdre qualitat a la imatge?

– Jo crec que un periodista és capaç de fer fotos. Tinc companys de professió que els molesta veure gent dels mitjans prenent imatges amb el mòbil. Però si per al que necessiten amb el mòbil ja fan, on és el problema? Una altra cosa és que els fotògrafs tenim molta més experiència i ens resulta més fàcil trobar enfocaments, perspectives i ombres que ajuden a explicar el fet.

– Sí, però sembla que cada vegada els mitjans us busquin menys. De fet, sou els primers afectats quan comencen les retallades.

– I és una llàstima perquè es va perdent qualitat. En canvi, els mitjans no renuncien a posar fotografies; és més, alguns com Le Monde que fa molts anys deien que no calia introduir imatges perquè ja es veia tot a la tele, han acabat posant fotografies. Hi ha coses que es poden explicar millor amb una imatge fixa.

Tot plegat es barreja amb unes tecnologies que permeten que cada vegada la imatge tingui més rellevància, que tothom hi participem amb una fotografia a l’Instagram, al Facebook... I també els mitjans, que juguen amb les imatges per atreure lectors als seus continguts. És una pràctica que fa que les imatges es banalitzin, que fins i tot aquells que han d’apostar per fotografies de qualitat acabin publicant qualsevol cosa.

– Així i tot, ets un poc freak de les noves tecnologies, no?

– Sí, vaig fent coses: gigafoto, imatges en 360 graus... Però també cal pensar què ens aporta això. Queden bé però si ho penses tenim moltes imatges icòniques que han passat a la història sense tanta complicació, com aquella de la nena nua fugint del napalm a Vietnam o la dels dos atletes negres amb els punys aixecats a les olimpíades del 68.

– Potser és més important el què que el com...

– Clar. Recordes la imatge del rei Felip VI a la manifestació de després dels atemptats de Barcelona en què al darrere hi ha un home amb un cartell contra el tràfic d’armes? Doncs està feta per una periodista amb el mòbil. Allà no hi podíem ser els fotògrafs. Amb la càmera tindria més qualitat però només es podia fer amb el mòbil. El més important és la vista de qui fa la imatge.

Ell ho sap bé tot això. Per les seves mans han passat imatges ràpides, d’aquelles que o ets ràpid o l’has perduda, com les del retorn de Tarradellas, i d’altres que ha tingut temps a fer, com la magnífica instantània del cinema Capitol al 1977, en què l’alliberament sexual i nacional de després de la dictadura es barregen amb un cartell en què es pot llegir “sexo” i un just al costat que diu “1er noticiari català després de la dictadura”. Encara que si hi ha unes imatges que té gravades a la pell són les de l’explosió al càmping Els Alfacs al juliol del 1978, el que considera el seu primer gran treball com a fotoperiodista i on, amb prop de 20 anys, va haver de topar-se amb cadàvers i destrucció per tot arreu.

Li agrada de la transició la gran transformació social i territorial que va viure el país, permetent fer imatges que passen a la posteritat amb una força patrimonial indubtable, quasi tant com les que també està podent fer a la Catalunya actual amb tant moviment polític. I, de tant en tant, està bé aturar-se, pensar bé les llums, ombres i enfocaments per fer imatges que valguin la pena, per molt que els mitjans es conformin amb mòbils. Fer imatges que tant poden ocupar una plana completa d’un diari com la sala principal de la seu del Club Muntanyenc.

Notícies relacionades