Publicitat

Raúl Martínez: “No es coneixen futbolistes homosexuals tot i que estadísticament en deu haver un munt”

Fotos: Jordi Pascual

Professor en la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic, el santcugatenc Raúl Martínez fa anys que treballa, analitza i investiga sobre el discurs mediàtic envers les minories i els grups minoritzats. El que anys enrere era una tasca al voltant del racisme, ha anat creixent fins acollir totes les diferències, és a dir, analitzar el tractament informatiu de totes aquelles persones que no són homes cis blancs, de classe mitjana o superior i heterosexuals. En els darrers anys s’ha centrat en la comunicació esportiva.

Un d’aquests darrers treballs ha estat l’elaboració del llibre Sport, Globalization and Identity. New Perspectives on Regions and Nations [Routledge, 2020], fet conjuntament per equips investigadors i docents de la Universitat de Vic i de la Solent University (Anglaterra). El passat 25 de novembre, coincidint amb el dia contra la violència masclista, també va presentar l’acte Dones, esports, mitjans esportius i discursos masclistes, que recollia les conclusions dels treballs sobre discurs mediàtic i dones que la Universitat de Vic ha dut a terme durant el darrer curs.

Per què vau posar el focus sobre l’esport?

– Sempre he treballat els discursos d’odi, bàsicament el racisme. Però el racisme no es pot treballar sense parlar d’interseccionalitat. Durant molts anys a la universitat he treballat sobre el discurs mediàtic al voltant de la immigració: analitzant sèries, Twitter, xarxes socials... A més, fa anys que col·laboro amb SOS Racisme.

Des de fa uns tres anys, arran d’un acord amb el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, estem treballant en anàlisis de l’esport. Es veu, de nou, la necessitat d’analitzar des de la interseccionalitat. En el cas esportiu és inevitable parlar del tractament de la dona en diversos àmbits: les esportistes, la premsa masculinitzada, el tractament d’objecte de les dones d’esportistes, les dones periodistes –a la televisió generalment noies joves i guapes, tractades com a objecte–...

Dones florer?

– Hem vist molts exemples de periodistes tractades com un element secundari a la informació. Però això comença a canviar al 2018, amb els 8M massius, el mundial de Rússia... Van començar a sorgir periodistes que es queixaven, que no volien ser un complement. Una d’elles va ser María Gómez, de Mediaset, que va respondre que ella era periodista quan un aficionat que li va dir guapa. Però és que ella mateixa en una connexió sobre l’enfrontament amb Marroc va dir aniria a dormir amb els jugadors rivals perquè eren uns pibons.

Agafar un rol i després intentar trencar-lo...

– És una contradicció. Per això és important analitzar el paper de les periodistes però no només ja que les esportistes també tenen molt a dir. En la convocatòria de recerca vam apostar pel futbol femení i el tractament que s’havia fet de la vaga i de la signatura del conveni.

Quines conclusions en vau treure?

– El tractament informatiu era net però amagava encara moltes coses: imatges sense cap dona tot i ser un conveni de futbol femení, els comentaris dels lectors... En xarxes és més difícil de controlar però als mitjans es poden moderar els missatges i, en canvi, es mantenen tots! Quan més bronca, més lectors atreus i més visites... Molts comentaris són d’homes que no tenen cap interès pel futbol femení però van dient que “les dones no saben jugar”, “despulla’t i comença a córrer”...

És a dir, encara que el tractament global és millor que anys enrere, encara hi ha molt camí per recórrer que passa per la visibilització, el suport econòmic i el mediàtic. Si no dones l’opció a què la gent en faci seguiment, segur que no es podran omplir camps, ni millorar sous, ni arribar a acords àgils amb les televisions...

No és gens fàcil...

– Però s’ha donat en altres esports. Als anys 90, per exemple, el tennis femení va començar a créixer perquè per al públic resultava molt més interessant. Però clar, igualment la millor tenista de la històrica cobra la meitat que molts tenistes homes. En el futbol ja es fan passos. Per exemple, la selecció noruega ha igualat els salaris d’homes i dones.

Són molts eixos: els mitjans han de visibilitzar i fer bé el tractament, els ingressos i els patrocinis han de pujar, ha de créixer l’interès social...

– Però això no és propi de l’esport, és el repte de visibilitzar i normalitzar les diferències arreu. És una qüestió multifactorial i per això parlem d’interseccionalitat, de visibilització, participació, drets i respecte.

De la necessitat de parlar des de la interseccionalitat te’n vas adonar quan treballaves exclusivament sobre racisme. Per què?

– Perquè les dones no apareixien al discurs. La primera forma de trencar-ho van ser les notícies que deien que era la primera vegada que una dona feia alguna cosa. En el cas de les persones migrades, per exemple, la primera vegada que una dona saltava la tanca de Melilla. I quin va ser el comentari més habitual? “És un marimacho”.

I segur que alguna dona ho havia fet abans.

– Clar! En aquest cas, el futbolista Iñaki Williams va sortir dient que la seva mare havia saltat la tanca abans. El problema és que són històries que no es coneixen i, quan els mitjans les descobreixen, focalitzen. Però això, a SOS Racisme, ens va permetre aconseguir visibilitzar les dones i explicar històries com les de les dones que migren a la frontera sud dels Estats Units, moltes de les quals arriben embarassades perquè vinculant-se a un home se senten menys vulnerables a violacions i agressions.

Vam començar a analitzar aquest fenomen als anys 2000. Llavors el 67% de la informació parlava d’arribada en pasteres tot i que només l’1% de població migrant arribava en pastera. Fins que no va haver un conflicte a Barajas semblava que els mitjans no sabien que la majoria de la migració es fa amb avió. Però la migració en pastera és més dramàtica i, per tant, la més interessant per als mitjans. Això alimentava els discursos que parlaven d’arribada massiva i d’invasió dels serveis.

Com es relaciona el racisme amb l’esport?

– A Espanya tenim pocs casos d’esportistes d’altres països que han pres la nacionalitat espanyola i han passat a jugar amb seleccions espanyoles. Tot i això, hi ha casos clars. Al futbolista Diego Costa el van criticar molt perquè treia el lloc a altres jugadors espanyols que es consideraven més bons, per exemple.

Però potser el cas més paradigmàtic és el de Johann Mühlegg, un esquiador de fons alemany que es va nacionalitzar espanyol i que els mitjans van començar a qualificar-lo de “l’espanyol Johan Mühlegg”, “l’espanyol Juanito”... Això va durar mentre guanyava però, arran de controls antidopatge, van començar a treure-li medalles. Llavors va tornar a ser “l’alemany Johann Mühlegg”.

Així vam començar a analitzar l’esport i des del 2018, amb el 8M, el creixement de la reivindicació feminista, el moviment me too, la força de Rapinoe, el patrocini d’Iberdrola a la lliga de futbol femenina, la lluita pel conveni..., amb una mirada de gènere i feminista.

Malgrat aquests canvis, el futbol continua sent un “esport d’homes”.

– D’homes blancs heterosexuals. Perquè “al futbol no hi ha homosexuals” tot i que estadísticament deu haver-hi un munt. Al discurs al voltant del futbol es reivindica això: homes forts, durs, competitius, llenguatge barroer... Clar, després mires les estadístiques i hi ha molts més homes que veuen o practiquen futbol que dones, que no tenen ni ganes de posar-s’hi.

A l’acte del passat 25 de novembre la futbolista Laia Codina ens ho va explicar. De petita jugava amb nois, que se sentien malament quan ella els guanyava, els regatejava... Fins i tot alguns pares la insultaven. Això està canviant però la mirada competitiva segueix i dificulta que les dones entrin a l’esport. Quants equips mixtos hi ha? I només de dones?

Sense sortir de la ciutat. La majoria de clubs que tenen equips masculins i femenins, en tenen molt més masculins que femenins. Excepte en els esports feminitzats.

– En els feminitzats passa el contrari. Hi ha moltes més dones que homes i llavors es genera la mirada contrària: “Ai, mira, un nen que fa gimnàstica rítmica, què maco, eh?”

Com ho podem canviar?

– A nivell mediàtic, exigint rigor i professionalitat als mitjans. No és fàcil per la situació dels mitjans i també perquè, quan més visibilitat té la diferència, més grups ultres responen; homes cis blancs i heterosexuals que no volen perdre espais.

El privilegi.

– Clar, i quan més treus el cap, més hòsties et cauen. Una banda reivindica drets i l’altra no vol perdre privilegis. I això suma zero: tot el que uns tenen de més, les altres tenen de menys.

El risc dels mitjans és parlar-ne com “les dones i les seves reivindicacions”.

– En dos mesos hem analitzat 155 textos informatius. Això ha estat possible perquè els mitjans s’han focalitzat per la vaga i la signatura del conveni. Però abans, després i durant els mesos entre la vaga i la signatura del conveni, l’esport femení era gairebé inexistent als mitjans. Tampoc és estrany que el futbol femení aparegui des de la humiliació, dient, per exemple, que un resultat és molt desigual i, per tant, que l’esport femení no és seriós.

En canvi, quan un equip masculí guanya de golejada és tota una fita.

– Perquè es fa veure que el futbol només és el futbol masculí, i que el femení no ho és. Ens cal un canvi de llenguatge i d’actitud.

– “El futbol femení no és futbol”, “et tirem plàtans perquè ets negre”...

– I quan es critiquen aquestes actituds, la resposta és negar que això sigui un insult masclista o racista. De fet, es pot actuar legalment per delictes d’odi però no acostuma a passar. Són agressions verbals que es donen a quasi cada partit.

Si això passa amb les dones i les persones racialitzades, encara més difícil ho tenen les trans...

– Si les persones homosexuals no es visibilitzen al futbol i a l’esport en general, imagina’t com ho han de viure les persones trans! Per això és important fer visibilització i contranarratives però, en el cas de les trans, ha de començar per una visibilització general, més enllà de l’esport. De fet, quasi no es parla de les trans i, quan es fa, tot sovint és en polèmiques, com quan la J.K. Rowling va dir que les dones trans no eren dones.

Poder treballar aquestes mirades des de la universitat, on formem els futurs professionals de la informació, és molt important. També és fer-ho a tot el sistema educatiu. La formació i la sensibilització són bàsiques per introduir mirades perquè el racisme, el masclisme, l’homofòbia... són a tot arreu.

Notícies relacionades