Òscar Monje: “L’esport de muntanya és poc massiu i és clau que segueixi sent així”

Òscar Monje // Foto: Miquel Margalef

Òscar Monje és un aficionat amateur a les curses de fons. Va néixer el 9 de febrer del 1983 a l’Hospital General de Sant Cugat. La seva mare es de Barcelona i el seu pare Xilè, però des de ben petit que viu a la ciutat. El cap de setmana del 19 i 20 de setembre va aconseguir ser el primer creuar la meta en la cursa de resistència Matagalls-Montserrat amb un temps de 8hores, 52 minuts i 41 segons. La travessera organitzada pel Club Excursionista de Gràcia ha estat la primera en que Monje ha aconseguit pujar al podi. Però les seves fites no s’acaben aquí. El passat diumenge, dia 4 d’octubre, va participar en la Marató de Collserola i va aconseguir reduir el seu temps i quedar en la vuitena posició. Les sensacions són bones i les ganes de seguir tirant endavant també.

Vas quedar en la vuitena posició en la teva participació ahir a la Marató de Collserola. Satisfet per aquesta posició?

Sí. És la tercera vegada que hi participo i cada any he pogut anar rebaixant els meus temps. El primera vegada se’m va complicar molt la carrera perquè no l’havia pogut preparar a consciència però els dos últims anys la preparació ha estat molt més òptima. La preparació ha estat tant bona que aquest any he pogut rebaixar 6 minuts la marca de l’any passat arribant així a les 3h i 51min. D’aquesta manera m’he pogut mantenir en el TOP10 de la classificació general. Tenint en compte que els primers tenen un nivell molt elevat, crec que és un bon resultat.

Les sensacions, aleshores, són bones?

Sí les sensacions són bones i encara ho són més si tenim en compte  que no vaig arribar a temps de recuperar-me del tot després de córrer la Matagalls-Montserrat fa 15 dies.

Ara comentaves la teva participació a la Matagalls-Montserrat. Vas ser el primer en creuar la meta però no vas fer el millor temps. A què és degut?

No és una cursa com les convencionals. La Matagalls-Montserrat és una marxa i cada grup de 35 corredors té una hora determinada de sortida. L’orde d’arribada a Montserrat no té perquè seguir l’ordre de sortida, ja que molta gent escull fer aquesta marxa corrents o ritmes més ràpids que els que surten primer. En el meu cas es va donar la casualitat que jo vaig creuar primer la meta però al cap de 15 minuts va arribar un altre participant que havia sortir 25 minuts més tard que jo, per tant va tancar la marxa amb 10minuts menys.

Com et prepares per afrontar una etapa com la Matagalls-Montserrat?

Jo entreno tot l’any per diferents curses i anem preparant, juntament amb l’entrenador, cadascuna d’aquestes per proximitat en el calendari. Concretament en la cursa de la Matagalls-Montserrat m’he centrat molt aquest estiu en entrenar per terrenys similars pel que hi transcorre el recorregut.

Per tant entenc que ja vas fer parts del recorregut prèviament?

Sí. De fet l’havia entrenat tot, però per trams. Això t’ajuda molt psicològicament per combatre el moment de veritat i també t’ajuda a no perdre’t ni equivocar-te el dia de la cursa.

Quan vas descobrir que córrer era el teu hobby?

Vaig jugar al Junior de futbol i com a complement pels dies que no entrenava i per tal de mantenir la forma sortia a córrer. En paral·lel dir que sempre m’ha agradat la muntanya aleshores que suposo que les dues coses han fet que es converteixi en la meva afició.

Com es controla el desgast mental i físic per tal de mantenir un ritme constant?

La clau és saber la distància que correràs i a quin ritme ho has de fer. Si la distància és curta el ritme serà molt més intens i ràpid en tot moment. En canvi si estàs corrent una ultramarató de 80 o 100km surts a un ritme que els primers 40km gairebé no t’han de provocar desgast muscular. Has de tenir un ritme molt suau que no desgasti, que et permeti a la segona part de la cursa tenir un cert cansament però amb les cames prou fresques per seguir endavant.

Teniu un sistema per calibrar el ritme?

Sí. El que fem es mirar-nos les pulsacions en el moment d’entrenar i aleshores sabem a quantes pulsacions has d’anar per tal de mantenir un ritme constant. Això s’utilitza de manera més habitual en curses sobre asfalt, en la muntanya no es tant precís. El millor mètode es coneixes a un mateix i fer uns càlculs estimats del ritme que pots anar. Tot i això aquests càlculs a vegades poden fallar.

Abans parlaves de la figura de l’entrenador. Ara actualment el teu entrenador es diu Ricard Vila. Quina és la relació que teniu entre els dos?

Vaig buscar entrenadors per tal de que m’estructurés els entrenaments i em fes una planificació més estricte de tota la temporada. La connexió amb el Ricard es va fer per internet. Em vaig posar en contacte amb ell i a partir d’aquí vaig començar a entrenar a través de les seves indicacions.

Vas estar formant part del Club Muntanyenc de Sant Cugat però et vas donar de baixa. Aquesta és una decisió per comoditat?

Formava part del Club perquè feia escalda. A mesura que vaig anar passant a les curses d’asfalt i muntanya vaig aparcar l’escalada i ja no anava de manera tant sovint al club. Per tant vaig deixar decidir deixar de formar-ne part i ara estic federat a través d’un altre entitat. Però en cap moment es va generar cap desavinença.

No et dediques professionalment a córrer i per tu només es un hobby. Però tot i això l’has volgut professionalitzar en un cert sentit.

És un hobby que m’agrada molt i que hi dedico moltes hores, més de les que la meva parella voldria que hi dediqués, però m’ho intento combinar-ho tot. M’agrada prendre’m-ho seriosament i intento rascar totes les hores que puc per tal de dedicar’m-hi a fons. Però sé que he de treballar cada dia, dedicar temps a la família i la parella.

T’has plantejat mai fer el salt a nivell professional?

 

Crec que això no és una decisió directe que hagi de prendre jo. Encara que decidís dedicar-me professionalment a córrer pot ser no valdria. Has de tenir un nivell molt elevat per arribar a ser professional i que les marques es fixin en tu.

Segon a la Matagalls-Montserrat, TOP10 a la Marató de Collserola... pot ser...

Pot ser, no em poso cap sostre. Però també sóc realista i quan corro curses i em comparo amb els líders veig que estan molt lluny. Amb el temps aquesta distància es va reduint, però en cap moment em plantejo guanyar cap cursa important ni ser professional.

Has practicat diverses modalitats al llarg de la teva trajectòria. Quina és la teva especialitat?

Ara sobretot m’he centrat en curses de muntanya i en realitzar maratons i ultramaratons (cuses de més de 42km). He fet curses de 170km.

Ara m’has deixat fora de lloc. Com s’aguanten 170km sense parar?

Amb molta preparació mental, molta més que física. La que vaig fer era la ultramarató al Montblanc, que voreja tot el massís. En total vaig realitzar uns 9600 metres de desnivell positiu i negatiu en 33 hores.

L’experiència va ser dura o millor del que t’esperaves?

Va ser una experiència genial i el record que en tinc es boníssim. Sabia que anava a patir en alguns moments i per això em vaig entrenar per superar els límits i gaudir al màxim de la cursa. Això no vol dir que els 2 dies corrent fossin un passeig, va ser dur però al mateix temps la vaig gaudir molt perquè feia temps que la tenia entre cella i cella. Portava mesos o fins i tot anys, esperant aquesta cursa i per tant me la vaig preparar a consciència.

Ara mateix l’esport està ben valorat?

L’esport de muntanya és poc mediàtic, tot i que el fenomen de Kilian Jornet i Núria Piques ara cada vegada està més present en el pla mediàtic. Però a les curses gairebé ens acabem coneixent tots i per sort no s’ha massificat i crec que això és molt important que segueixi així. S’han de mantenir uns límits de respecte al medi ambient.

Tot i no ser gaire mediàtic el fenomen del running ha fet una expansió molt gran entre la societat.

És positiu que la gent faci esport. El que no es positiu és la massificació de les coses perquè al final la gent actua per inèrcia i no per voluntat pròpia.

Has viscut el canvi massiu de Sant Cugat?

Sí. Jo vivia a la Plaça Rius i Taulet quan tot el parc central només estava ple de camps i encara en tinc el record.

La massificació de Sant Cugat i el creixement desmesurat et sembla positiu?

Sant Cugat ha acabat creixent massa. És bo tenir les eines d’una ciutat gran però ha crescut amb un model de ciutat dormitori. Hi ha una vida associativa al centre però són poca gent. La major part de la població treballa a altres ciutats i dorm aquí.

Què s’ha de fer per canviar el model actual de ciutat?  

Hi ha moltes entitats que treballen per un canvi. Vaig formar part de la Guitza o Maulets i ara recolzo molt Cal Temerari. Aquest moviments són la base per dinamitzar els joves i el poble per tal de que no sigui una ciutat dormitori. La CUP cada vegada va tenint més regidors a l’Ajuntament i això és positiu perquè tenen moltes iniciatives per canviar les coses. Però tot i així el poble és majoritàriament convergent i de gent benestant. S’ha d’aconseguir que participin més en les entitats del poble.

Ja per acabar i per tal de canviar una mica de tema, des del 2012 he trobat que estàs donat d’alta a una pàgina web per donar la cara per la independència. Què penses del transcurs dels fets actuals?

Crec que anem pel bon camí ja que les eleccions del 27S van donar uns molts bons resultats. Pot ser menys del que alguns haguéssim esperat o pot ser insuficient perquè la lectura fos definitiva, però el procés va avançant ja sigui gràcies als mèrits independentistes o dels no independentistes. Ara pot ser no sumem la majoria amplia però algun dia ho acabarem sent. És qüestió de temps.

Quins són els passos que s’han de seguir? S’ha d’investir Artur Mas?

Estem sortint del tema eh. Si hem de seguir el full de ruta l’important es complir amb la legislatura de 18 mesos fins arribar a formar un nou país. No ho hem de centrar tot en la figura de Mas, tot i que crec que ha estat un bon portaveu extern. Però tot i això les condicions que va posar sobre de la taula la CUP són clares i si alguna cosa sabem de la CUP és que es coherent. M’agradaria que es pogués trobar un candidat de consens perquè la figura de president no fos un problema.

Notícies relacionades