Manca de referents i binarisme a l’esport, obstacles per a les persones LGTBI

Il·lustració: Rui Cavaleiro

“Quan era petita sempre anava en xandall perquè volia jugar al futbol al pati de l’escola i per això em deien marimacho”, explica Maria Brau, jugadora i entrenadora del Mira-sol Baco, “durant molts anys he estat rodejada de l’estereotip que totes les noies que juguen al futbol som lesbianes”. Defuig de les etiquetes d’hetero, lesbiana o bi i explica que ara té una parella del mateix gènere però que això no té cap relació amb la seva elecció esportiva.

Sembla obvi que la identitat i l’orientació sexuals no han de condicionar l’esport que es practica però, sota una capa de LGTBIfòbia, comentaris com els que rebia l’esportista del club mira-solenc són murs que impedeixen l’entrada de la diversitat sexoafectiva a l’esport. Es generen “esports d’homes” i “esports de dones” cada vegada que es fan regals estereotipats, quan les nenes són les darreres escollides per crear els equips de futbol a l’hora del pati i quan no reben quasi la pilota mentre juguen. “Si creues la línia potser rebràs discriminació o violència”, explica Laura Poch, especialista en diversitats afectives i sexuals i membre de l’associació Enruta’t.

“És important contextualitzar les violències LGTBIfòbiques dins d’un sistema de violències patriarcals”, explica Poch, “el sistema sexista ens divideix de manera binària, és a dir, pertanys a un col·lectiu i no a un altre [home o dona]”. I aquí neix la LGTBIfòbia perquè el binarisme no només implica no reconèixer les persones que no s’identifiquen en cap de les dues identitats de gènere sinó que també exclou i violenta les que fan activitats o tenen actituds que no corresponen totalment al rol assignat al gènere masculí o femení.

La LGTBIfòbia a l’esport base

En l’àmbit esportiu és molt habitual trobar-se comentaris masclistes i LGTBIfòbics, explica Brau, que exemplifica que gairebé cap gran esportista home ha dit públicament ser gai o bisexual, una situació especialment evident en el futbol: “Hi ha un tabú molt gran en el món esportiu professional. Només que un jugador o un entrenador sortís de l’armari públicament, ja s’ajudaria molt als infants perquè tindrien un referent. Però si no ho fan els grans, ho hem d’intentar fer des dels clubs de barri”.

Això passa perquè els i les integrants dels clubs no amaguin la seva identitat sexual. “L’entrenador d’un equip base pot ser un referent i per això jo vaig dir obertament a les nenes que tenia una parella dona”, explica Brau, “al principi van flipar i fins i tot una no s’ho creia però era important fer-ho perquè són adolescents i ho comencen a viure, i ho han de fer amb naturalitat”.

Raúl Martínez, professor de la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic que ha treballat els discursos mediàtics envers les minories, ho explicava en una entrevista a elCugatenc al desembre: “Al discurs al voltant del futbol es reivindica això: homes forts, durs, competitius, llenguatge barroer... Clar, després mires les estadístiques i hi ha molts més homes que veuen o practiquen futbol que dones, que no tenen ni ganes de posar-s’hi”. En els esports feminitzats passa a la inversa, diu: “Es genera la mirada contrària: ‘Ai, mira, un nen que fa gimnàstica rítmica, què maco, eh?’”

“Hi ha espais masculinitzats on ara hi ha dones i això significa que s’han trencat unes barreres socials però la dificultat ha estat arribar-hi”, explica Poch en referència a la menor presència d’actituds discriminatòries en els equips femenins, “com que les noies ja han trencat la barrera, dins de l’equip hi ha consciència i molta sororitat”. De fet, apunta, hi ha moltes més esportistes noies fora de l’armari que homes, tot i així defensa que l’objectiu ha de ser qüestionar l’armari: “Si l’heterosexualitat no s’atribuís per norma, no caldria sortir de l’armari”.

De cara als clubs, Poch defensa que s’han d’afavorir climes amables i facilitadors perquè totes les persones puguin tenir la mateixa facilitat d’accés i de mantenir-se a una entitat esportiva. Això també passa per les persones trans, que gràcies a la llei 11/2014 per garantir els drets LGBTI i per erradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia, poden registrar-se amb el nom sentit en els clubs esportius, ja que són de competència autonòmica. “Els esports infantils no haurien d’estar dividits”, apunta l’especialista, tot cridant a desmuntar el binarisme, “es poden fer accions com tenir banys i vestidors neutres, amb petites sales individuals per canviar-se”.

Una campanya de formació

El passat 19 de febrer, coincidint amb el dia internacional contra la LGTBIfòbia, l’Ajuntament va impulsar la campanya LGTBIfòbia ni a l’esport ni enlloc! amb un vídeo amb la col·laboració del Mira-sol Baco i del Club Junior 1917. El centre de la iniciativa és una formació en línia per al personal tècnic esportiu que impartirà Poch. “La formació serveix per actualitzar-nos de la situació de discriminació, poder reconèixer les discriminacions, entendre el sistema a nivell estructural i crear estratègies individuals i col·lectives per poder-ho transformar”, explica l’especialista.

Núria Gibert, tinenta d’alcaldia de Drets Socials i Igualtat, explica que la iniciativa està impulsada per Servei d’Atenció Integral (SAI) LGBTI. Ha tingut molt bona acollida i fins i tot s’han hagut d’ajustar els horaris de les sessions perquè tots els clubs interessats poguessin participar. “Ara hi ha més conscienciació i hem d’acompanyar els clubs, que treballen per un esport inclusiu”, defensa la tinenta d’alcaldia, “encara ara tots coneixem comentaris en competicions esportives que generen incomoditat”.

El govern municipal es proposa seguir treballant en la potenciació del SAI amb una diversificació de les polítiques: des del catàleg de serveis que inclou tallers i activitats per a les escoles fins a la reivindicació de les persones trans que es va fer en el primer octubre trans celebrat a Sant Cugat. “No ho fem des del paternalisme sinó des de la inclusió i l’amor per la diversitat”, defensa Gibert.

Notícies relacionades