Carla Casals: “Al final no te’n recordes tant de les medalles com de l’esforç que hi has posat”

Fotos: Jordi Pascual

Retirada de la seva carrera esportiva, la nedadora paralímpica Carla Casals va tornar dimecres al Centre d’Alt Rendiment (CAR) per participar a un acte sobre els valors esportius portats al món de l’empresa i a la vida en general organitzat per la companyia especialitzada en recursos humans Synergie. Arrere han quedat els seus anys d’entrenament a la ciutat que la van fer participar a tres Jocs Paralímpics però les vivències d’aquells 13 anys a l’Equip Paralímpic Espanyol de Natació l’han marcada de per vida, també en la seva nova feina de coach a una empresa que ella amb altres dues companyes ha començat a impulsar.

Vas començar a competir als 9 anys i als 14 ja havies acudit al primer Campionat d’Europa, on vas guanyar cinc medalles. Com vas poder fer un salt tant gran en tants pocs anys i sent tant petita?

– No entrenava a cap club però uns professors d’una escola de l’ONCE on anava un cop al trimestre perquè em donessin recursos per al col·le em van veure nadat i em van dir si volia anar a una competició a Madrid. Aquella va ser la meva primera competició, on vaig guanyar una medalla. A partir d’aquí vaig decidir posar-me a entrenar, primer a un grup de l’ONCE amb gent gran que ja competia tot i que entrenaven tard, eren més majors... Després vaig buscar un club convencional a prop de casa meva, on vaig poder entrenar amb gent de la meva edat i sense cap discapacitat. Als 14 anys ja entrenava a les sis del matí i per la tarda. Era inevitable fer un salt de qualitat. Vaig ser al club fins que vaig entrar al CAR als 21 anys.

Quan vas començar a fer natació no tenies en ment poder arribar a participar a uns Jocs Paralímpics?

No, però en relacionar-me des d’un primer moment amb gent que ja competia a nivell internacional vaig veure que potser jo també ho podia fer. Als Jocs de Sidney, que em van agafar amb 13 anys, em vaig dir que jo hi volia ser. Tenia clar que havia d’entrenar a un club exigent i amb nivell per aconseguir-ho.

Els esportistes d’elit teniu el repte de combinar l’esport i els estudis.

És difícil perquè són moltes hores d’entrenament i poques útils per estudiar. Hi ha parts de les hores lliures que estàs tant rebentada que no pots més. S’ha de tenir clar que la carrera esportiva s’acaba i ha d’haver una altra part teva que també desenvolupis. També és oxigenant. Si només entrenes i et relaciones amb gent que va el mateix que tu, les teves relacions es queden molt limitades. Trobar un espai on no siguis esportista d’elit és d’agrair, et dóna aire per seguir al dia a dia. Has de saber organitzar-te bé el temps i tenir clar què has de fer en cada moment. En el meu cas m’ha resultat molt útil tenir grans amics a la uni que em passaven apunts, ho entenien i respectaven els horaris per fer treballs.

Tres Paraolimpíades i 13 anys a l’Equip Paralímpic Espanyol de Natació. Què et queda per a la vida?

– Sempre dic que el que queda de l’esport són els moments. N’he compartit d’increïbles amb la gent de l’equip i amb la família. Al final no te’n recordes tant de les medalles com de l’esforç que hi has posat, moments de riure i de plorar, i de la sensació d’haver-ho donat tot. Un entrenament és això, quan creus que no pots més fas una altra sèrie i surts el triple de satisfeta. Constantment has de superar obstacles i barreres. Em vaig retirar abans dels Jocs de Rio per qüestions externes a mi però vaig tenir la sort de poder-hi ser com a periodista amb l’equip de comunicació de l’equip paralímpic espanyol.

Què diries que li falta a l’esport d’elit a Catalunya i a Espanya?

A l’esport d’elit paralímpic li falta tot. Falta reconeixement social i mediàtic, el polític només hi és quan tornes amb medalles cada quatre anys i ja està... Falta consciència del que fem avui aquí, que els valors de l’esport són aplicables a la vida. Potser tenim massa present el futbol i altres esports que poden desprendre altres valors de disciplina i els dels altres esports no es fomenten tant.

Fot guanyar cinc medalles als 14 anys i que passi desapercebut?

– A aquella edat t’és igual, i segurament ara també. Però sí sap greu veure que no està valorat. Quan vaig entrar al CAR acabava de quedar quarta a un mundial. Comparant-ho amb una altra nedadora sense discapacitat que acabava de quedar quarta en un mundial també, ella amb beques i ajuts podia guanyar uns 45.000 euros a l’any i nosaltres zero. L’esportista paralímpic ho fa perquè vol, és com esport amateur, ets professional amb recompensa amateur. Això està millorant i als darrers anys de la meva carrera em podia mantenir de nedar. No afecta tant el reconeixement com poder seguir fent això que t’agrada.

Tens tres reptes: ser paralímpica, dona i d’un esport que no mou masses.

– Totalment. Si et teu motiu per fer esport és ser mediàtic, vas molt equivocat. Al final, el que t’enamora de l’esport és l’esport en sí, l’energia i el dia a dia. Acabes aguantant-ho tot.

Has seguit estudiant al marge de la carrera esportiva i t’has especialitzat en la comunicació. Per què?

– Perquè s’allunyés una mica de l’esport. Havia de triar alguna cosa que em donés una perspectiva nova. Quan vaig triar la carrera estava més de moda la comunicació i ho vaig veure més interessant que el periodisme pur i dur. També era un repte. A casa em deien que estava boja per voler fer comunicació audiovisual. Quan em diuen que no, encara tinc més ganes de fer-ho. Fins l’any passat treballava en un gabinet però ara estic especialitzada en coaching i gestió emocional perquè estic emprenent amb dues sòcies més, psicòlogues. Portem processos de creixement personal a esportives i persones en general.

Com va sorgir la idea?

– Quan encara entrenava, vaig començar a estudiar coses de coaching i gestió emocional per reconduir tota la meva experiència personal com a esportista. En vaig adonar que abans havia de treballar moltes coses jo mateixa, connectar amb les meves emocions, com regular-les, com em fan actuar... Em va ser molt útil per retirar-me i sobrevenir els problemes amb l’ull. Poder aplicar una cosa que t’ha resultat útil amb altres persones i equips és un repte. Emprendre en sí és un repte però és el millor moment de fer-ho.

Com a experta de la comunicació, com veus que es comunica l’àmbit esportiu?

– Malauradament se centra massa en el futbol, després ve el motor i el bàsquet. És una pena que als mitjans la secció d’esports sigui futbol i el lloc que sobri per a alguna altra cosa. Està canviant una mica i comença a parlar-se més d’esports femenins i minoritaris. Encara queda moltíssima feina a fer perquè tot l’esport arribi a tota gent.

Estem vivint una situació política que també té una translació comunicativa amb portades de diaris que fins i tot es contradiuen entre elles. Com ho veus?

– Amb tristesa. Quan vaig estudiar comunicació em van dir que el que primava era l’objectivitat, intentar transmetre els fets de la manera més objectiva possible entenent que sempre hi ha una part de subjectivitat. És molt trist que els mitjans es venguin a interessos polítics i econòmics. Els mitjans han de servir per tenir la població informada i la gent ha de fer el seu propi judici del que llegeix i del que veu.

Personalment com ho vius? Hi ha gent molt preocupada.

– És un moment incert però bonic, tot un repte. És històric. M’ho miro amb molt interès.

L’altre dia et vaig veure analitzant-ho una mica per Twitter.

– Mai m’havia volgut posicionar a nivell de xarxes socials però suposo que hi ha un moment en què et bull massa la sang i s’ha de prendre partit. He trencat una norma que tenia. Intento no ficar molta cullerada però les persones hem d’opinar.

"Si veus algú que és diferent a tu i tens dubtes, pregunta"

La discapacitat és un repte esportiu però també social. Com ho has viscut?

– És complicat perquè la gent no sap ben bé com ho ha de fer. Té por a preguntar. Sempre dic que si veus algú que és diferent a tu i tens dubtes, preguntis. És la millor manera d’actuar. El paternalisme no serveix per a res. És cert que sempre et trobes amb problemes i barreres però és la meva realitat, m’hi he de posar de cara i, amb el meu millor somriure, enfrontar el que vingui.

Ja que animes a preguntar, què tens exactament a la vista?

– Em queda un 5% de visió. A mi allò dels numerets de l’oculista no em serveix, em mesuren la vista posant-me dits al davant per dir quants en veig. Només veig amb l’ull esquerre. Tinc fibroplàsia retrolental, que prové de la incubadora, i el darrer que m’ha passat és un despreniment exudatiu de retina. De nit i a llocs que no conec necessito el bastó per desplaçar-me però es tracta d’adaptar-se. Per llegir, per exemple, faig servir el llibre electrònic perquè em puc posar la lletra tan gran com vulgui. Tinc la sort que visc a una era en què la tecnologia ajuda. Si vaig per la ciutat i no veig el cartell d’un carrer, puc fer una fotografia i ampliar-ho.

Està bé anar fent fotos.

– Es tracta d’aprofitar tot el que tenim a l’abast per fer-te la vida més fàcil.

T’han faltat al respecte o t’han insultat per la teva discapacitat?

– De petita potser més però se m’oblida molt ràpid. No li dono importància perquè hi ha gent per a tot. Ningú neix ensenyat i no pots lluitar contra tota la ignorància que et pugui envoltar. Només queda ser un exemple perquè aquella persona, quan es torni a trobar algú amb discapacitat, en lloc d’actuar despectivament actuï d’alguna altra forma. Enfadar-te tampoc t’aporta res.

Categoria: 

Notícies relacionades