Montse Moral: “Sí, el Rotary va de lideratge, empresaris... però, sobretot, de fer iniciatives per ajudar la gentˮ

Fotos: Jordi Pascual

El proper dia 17 el Rotary Club Sant Cugat organitza la dotzena edició del concert benèfic, que aquest any destinarà un 90% dels beneficis per a la Creu Roja de Sant Cugat-Valldoreix i Rubí i el 10% restant per a la lluita contra la pòlio. Per omplir el Teatre-Auditori, Joan Reig i Joan-Pau Chaves (dels Pets) i Refugi faran una revisió del disc Viatge a Ítaca, de Lluís Llach. Aprofitem l’avinentesa per parlar amb el president local, Carles Gonzalvo, i la coordinadora de l’organització del concert, Montse Moral, sobre el concert i sobre el funcionament del Club.

12a edició. Quin és el balanç de tots aquests anys?

– Carles Gonzalvo [CG]: El Rotary ha estat capaç de recaptar quasi 100.000 euros per a altres entitats durant els darrers 11 anys. És una ajuda important, sobretot perquè hi ha moltes entitats que ho necessiten.

– Montse Moral [MM]: Evidentment, hem millorat perquè al principi no teníem experiència. Vam anar de la mà de l’orquestra simfònica i hi vaig poder aprendre molt. El primer any va ser per a ASDI i recordo que vam recollir pocs diners en comparació amb les edicions següents. Estem entre 8.000 i 11.000 euros depenent de si omplim el teatre o no. Un dels reptes ha estat la comunicació.

Quina és la clau de l’èxit?

– CG: L’artista és un element central. L’any passat, amb l’Andrea Motis, va ser un èxit. També s’ha de saber trobar un dia en què la gent pugui anar al teatre i alhora que la crida arribi a molta gent. Això depèn de Rotary però també de l’entitat beneficiària del concert. I hi ha dos altres elements: arribar als mitjans i tenir l’ajut de sponsors.

Com trieu els artistes?

– MM: Costa molt. Molts cops hem demanat un cop de mà a Pep Tugas. Aquesta vegada ho hem aconseguit a través d’un amic amb comú amb el Joan-Pau Chaves. Tot i així, és complicat trobar artistes que vulguin actuar solidàriament perquè molts cops no poden, no per manca de solidaritat. També ens agrada potenciar artistes locals, perquè volem fer poble, així que sempre hi pensem: hem tingut l’orquestra simfònica, els Incombustibles, la Porta dels Somnis, el cor de Gospel...

– CG: El repte és compaginar que sigui un artista del poble amb que tingui tirada, perquè cal omplir el Teatre-Auditori. També hem de mirar de no repetir cap artista en la programació que ja tenen ells.

Per què Creu Roja?

– MM: Ells sempre estan rebent les persones refugiades i immigrants, fan una gran feina. A més, està formada bàsicament per voluntaris. Va ser així com ens vam adreçar a la Creu Roja d’aquí per veure com els podíem ajudar ja que aquí no treballen tant el tema de les persones refugiades. Parlant amb ells vam descobrir tota la feina que fan per ajudar persones amb pobresa crònica. Fan un cop de mà a gent a pagar la llum, l’aigua, els medicaments... Tenen problemes per donar esperança a aquesta gent.

Tot s’estructura sobre un marc de desigualtats. Atendre la pobresa crònica ja és l’últim esglaó.

– CG: Clar, intenten ajudar els més pobres. D’entre les entitats que treballen aquest tema, vam decidir que havien d’ajudar la Creu Roja per com treballen des de fa tants anys.

Tenen alguna necessitat concreta?

– MM: Ens van dir que estudiaven la contractació d’un psicòleg per donar servei a les persones que ja no tenen esperança però també a les voluntàries.

També destinareu un 10% de la recaptació al programa Pòlio Plus. És el vostre gran tema però sembla que amb el concert benèfic sempre ens fixem en l’altra banda. Com es troba la lluita contra la pòlio?

 

– CG: L’eradicació de la pòlio és la nostra campanya estrella i ja estem al 99,9%. S’han invertit centenars de milions d’euros en aquest afer però ens trobem en el repte d’evitar que hi hagi més pòlio, és a dir, vacunar el màxim nombre de nens. Només Pakistan, Afganistan i Nigèria encara tenen pòlio. Rotary posa 7 milions de dòlars cada any i, a més, ha arribat a acords amb entitats com la Fundació Melinda i Bill Gates perquè per cada dòlar que posem nosaltres ells en posin dos. Cada vacuna val uns 60 cèntims de dòlar i vacunem més de 1.000 milions de nens a l’any. Sense guerres, amb 5 anys pot ser una malaltia eradicada.

– MM: Hi ha molta gent implicada, des d’altres organitzacions a estats, que han de posar el seu sistema sanitari a punt per lluitar contra la pòlio. Al febrer passat només s’havien detectat 20 casos a tot el món, quan dècades enrere se’n detectaven 200.000.

Però tenim l’eterna pregunta de les causes solidàries: tot això no ho hauria de pagar l’administració pública i no la solidaritat d’entitats?

– CG: Segurament és veritat perquè hi ha molta gent farta d’haver d’ajudar a coses que haurien de fer l’Ajuntament, la Generalitat, l’Estat... Però és necessari, per molt que ens pesi.

– MM: Tant de bo no hagués d’existir cap ONG perquè significaria que tot estaria resolt. Però papà-Estat no hi és a tot arreu i molts cops hi va tard. Si no és per la mobilització ciutadana, moltes coses no se solucionen.

Al Rotary teniu la imatge de gent que aneu de lideratge, empresaris...

– MM: Sí, és que va de lideratge, empresaris, respecte, solidaritat, de valors, ètica... Però som professionals de diverses professions que s’ajunten voluntàriament en una reunió setmanal per fomentar la tolerància i el respecte. No fem proselitisme de política ni de religió. Som un espai obert de respecte. I bàsicament ens motiva el sentit de servei, és a dir, fer iniciatives per ajudar la gent. Cada club té les seves pròpies iniciatives i fa el que pot, generalment ajudant localment.

– CG: Tenim una dualitat de visió, una global, amb 1,2 milions de socis al món i grans campanyes mundials per l’aigua salubre, pels refugiats, per buscar la pau... i una visió local a través dels clubs, com és el cas del concert. La gent del Rotary som voluntaris que fem coses per ajudar la resta.

Qualsevol persona pot ser voluntària?

– MM: A Rotary no s’entra directament sinó que es fa una selecció. Som un club d’amistat i, per tant, es busca un enteniment. Si tothom es troba a gust, es vota i s’accepta o no el nou soci. Cal una mentalitat oberta i deixar de banda les ideologies. Som gent molt variada.

– CG: Hem de tenir en compte si la persona interessada vol ajudar la resta i, alhora, si serà una companya més. Però cal que hi hagi amistat per poder fer coses.

Per què des de fora hi ha tanta gent que no sap ben bé què sou?

– MM: Com moltes entitats, hem patit els 40 anys de la transició. Ja existíem abans de la Guerra Civil. La gent oberta i amb ganes d’ajudar no era ben vista durant l’època de Franco. A tots els van classificar com a maçons, i encara avui hi ha molta gent que pensa que al Rotary som maçons. Quan acaba el franquisme tornen a sortir clubs, alguns ja existents i altres de nous. A Sant Cugat, per exemple, fem 30 anys, i és l’edat mitjana de la majoria de clubs de tota Espanya.

Quin és l’estat del club local?

– MM: Molt bo. Som 21 socis, una mitjana bona a nivell de l’Estat però poc comparat amb altres països. És just pel que explicava del franquisme. Hem de sortir, explicar-nos, aparèixer als mitjans... I hi ha llocs on costa molt, com a Barcelona. Hem de treure’ns l’etiqueta i fer veure que sí, hi ha gent de molt nivell, però també molt senzilla.

– CG: Dit això, en els darrers 10 anys hem anat creixent a poc a poc i hem passat de cap dona a un 25%, que ha de créixer més fins arribar a la igualtat. També volem arribar més a gent jove.

Notícies relacionades