La independència serà socialista i feminista o no serà

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Aquest 11 de setembre serà la segona diada nacional del Principat de Catalunya que celebrarem en context de pandèmia. Per a molts, serà un 11 de setembre enrarit, no només per les limitacions evidents de la pandèmia -que tornaran a fer irrepetibles les imatges de les concentracions multitudinàries dels últims anys-, sinó per l’aparent falta de confrontació institucional entre els governs català i espanyol i la conseqüent sensació de dilació del conflicte.

I és que venent els indults com a “una victòria” (i excloent així a la resta de represaliades independentistes), apostant per una “taula de diàleg” en què no es pot parlar ni d’autodeterminació ni d’amnistia i sense sortir de la lògica autonòmica -ja més que esgotada- de “la llei a la llei”, el sobiranisme institucional català està fent de crossa i blanqueig del govern central de l’estat, sense generar cap contrapoder real que pugui ser capaç de confrontar-lo.

Ja fa temps que des de l’independentisme popular intuïm que els interessos al voltant del projecte sobiranista del Govern disten significativament dels interessos d’aquelles que anhelem canvis estructurals i profunds a la societat, perquè probablement, nosaltres tenim una concepció molt més àmplia del concepte de sobirania. I amb això no estic dient que el projecte independentista no ens representi, sinó justament el contrari: són el Govern i les institucions catalanes les qui actualment no l’estan representant en la seva plenitud.

Per a nosaltres, exercir el dret a l’autodeterminació dels Països Catalans és també la capacitat de decidir sobre tots els aspectes que afecten les nostres vides, en un procés permanent de decisió sobre les directrius econòmiques, polítiques i socials que han de guiar la nostra societat per tal de capgirar les relacions de poder i dominació imposades. Per tant, entenent l’autodeterminació no només com a una qüestió democràtica, sinó també com a una qüestió de poder i de pols permanent entre la gent i les oligarquies; de la lluita per una vida digna envers les ofensives del capital.

La independència també és l’única via amb possibilitats reals de trencar amb el règim del 78 i les seves institucions repressives, corruptes i antidemocràtiques, a dia d’avui irreformables tenint en compte l’herència històrica de l’estat espanyol. Per tant, en el context dels Països Catalans, més enllà d’una qüestió ideològica, l’independentisme és també una qüestió estratègica, al ser l’única sortida possible de la classe treballadora per a aspirar a transformacions socials profundes i crear noves institucions al servei dels interessos de la majoria.

Això no vol dir que aconseguir la independència impliqui esdevenir de manera automàtica en una societat lliure, socialista i feminista, com si d’un procés mecànic es tractés, sinó que tots aquests processos s’hauran de donar de manera simultània; sense els uns no hi haurà la possibilitat d’assolir els altres. En altres paraules, i tenint en compte el poder i l’estructura del règim del 78, serà molt difícil l’esclat d’una revolució social sense un procés d’independència, de la mateixa manera que serà pràcticament impossible assolir la independència sense un procés de revolució social -més enllà de les institucions- que l’acompanyi i la vertebri.

El procés d’alliberament nacional dels Països Catalans està íntimament lligat al seu procés d’alliberament social, que es dona de manera paral·lela i que és indestriable de la lluita per a l’alliberament nacional. Son dues cares de la mateixa moneda, i per tant, ningú hauria de fer-nos entrar en la falsa dicotomia d’haver de triar entre un o l’altre. Penso que determinats espais de les esquerres transformadores obvien aquestes qüestions quan mostren cert escepticisme en posicionar-se a favor de la causa independentista. Als Països Catalans del segle XXI, ser independentista és abraçar l’antifeixisme, la justícia social, l’antiracisme, el feminisme, l’ecologisme, la defensa del territori i totes les diferents lluites que l’integren. No hem de deixar-nos enganyar; ser independentista vol dir tot això, i no pas desitjar el simple canvi d’una bandera per una altra.

L’estratègia política de la Unitat Popular concep que per a introduir canvis profunds a la societat, no n’hi ha prou amb la presa del poder institucional (guanyar unes eleccions, per exemple), sinó que també és necessari crear un contrapoder més enllà de les institucions, articulat des del carrer i capaç de generar les estructures organitzatives necessàries per a plantar cara al poder. Per això cal enfortir les lluites del moviment popular, defensar els drets bàsics, fer front al racisme, el masclisme i la violència contra els col·lectius LGTB, i circumscriure totes aquestes lluites a una estratègia unitària de contrapoder capaç de plantejar-se una autèntica revolució política als Països Catalans, basada en l’exercici de l’autodeterminació (entenent-lo en un sentit ampli) i utilitzant el procés d’alliberament nacional com a eina vertebradora de la construcció d’una societat i unes institucions lliures de dominació patriarcal, colonial i de classe.

El pròxim 11 de setembre, les que de ben segur que ens trobarem als carrers serem les mateixes que no els hem abandonat mai, sense pactes ni renuncies, convençudes que la lluita és l’únic camí cap a la independència, el socialisme i el feminisme arreu dels Països Catalans!

Francesc Dalmau, membre d’Endavant Sant Cugat

Notícies relacionades