Violència verbal

Sovint el silenci ens condueix a la reflexió, pensem quan ens quedem sols amb nosaltres mateixos. Quan trobem aquell espai per a reflexionar. El Silenci em va fer escriure el meu primer llibre, El año de la mudez, buscant un denominador comú per aquelles històries que volia enllaçar i que un dia em va fer reflexionar: Què passaria si tots ens quedéssim muts? Com ens relacionaríem? En el llibre els personatges aprenen a comunicar-se com poden, via missatges, via internet, via la mímica, tornen a palpar les coses: el tacte dels vinils i els CD's, el tacte dels llibres i l'olor de nou quan els obres per primera vegada i l'olor de llibre vell quan han passat per moltes mans i independentment de la història que expliquen podrien explicar la història d'aquelles persones que un dia els sostenien a les seves mans. "El silenci és l'únic amic que mai traeix", cita Confuci.

El silenci ens fa observar. La paraula té un valor immens. Crea amics i enemics. Però el silenci també. "La nostra generació no s'haurà lamentat tant dels crims perversos, com de l'arramassador silenci dels bondadosos", Martin Luther King. El silenci és un company de viatge apreciat, però és una espasa de doble fil. I és que quedar-se callat davant de situacions que vulneren els drets humans, ens torna còmplices. Hem de parlar, hem d'alçar la veu cap a les situacions injustes. Hem de saber quan és el moment. El silenci dels governs davant els menors no acompanyats. El silenci del govern argentí que veta la dona a avortar. Davant de dones que defensen els seus drets. Homes que decideixen sobre els cossos de les dones. Polítics que davant la superioritat de poder i amb la idea d'un Déu que decideix sobre homes i dones vulneren els drets de les dones. Castigant-les a la mort, davant d'avortaments il·legals. Metges Sense Fronteres estima que 22.000 dones moren en mans d'avortaments no legals.

Callem en situacions de violència de gènere, de violència cap a l'altre, quan la nostra veu hauria de ressonar més forta que mai. Només una societat que parla i defensa els seus individus, que respecti les diferents ideologies però que no calla davant de la pujada de l'extrema dreta al poder, és una societat més noble, més sabia, més forta. Però les paraules ens definiran, ens complementaran, ens ajudaran, ens aproparan a la resta d'éssers humans, ens faran dialogar, ens faran somiar quan són literatura i ens faran vibrar quan són poesia i ens faran créixer. Però sobretot quan les acompanyem d'actes. Quan la paraula és reforçada per un acte demostrem que som creïbles. Que som capaços de fer allò que diem. Les paraules d'aquests dies són "violència de gènere" davant de "violència intrafamiliar". Com és possible callar el que és un crim? Com és possible canviar l'ordre del qual són les coses? Com és possible defensar l’indefensable? Només en el que va d'any quaranta-dues dones han estat assassinades per les seves parelles o exparelles a Espanya més que l'any anterior segons el balanç de la "Delegación del Gobierno para la violencia de Género". Una de les últimes víctimes ha estat assassinada davant dels seus fills i Vox no va assistir al minut de silenci.

No callem, no callarem.

Sempre et creuré, germana.

Elisenda Dalmau, comunicadora

Notícies relacionades