Mediterràniament

Quan comença l'estiu una s'imagina ja agafant el camí que porta a la platja, imaginem, per exemple Cadaqués. La bossa, la tovallola, la crema solar, el banyador, aquell llibre que d'ençà que has començat no pots deixar, les ungles dels peus pintades del color que remarca el bronzejat i una mica d'efectiu per si pares a fer un vermut al xiringuito de torn.

No sé qui ho va dir, però l'estiu és un estat mental. Ens relaxa. La vida pren certa calma i la sal a la pell remarca una sensació agradable. Som feliços, la vida passa diferent. I de sobte el nostre mar. Aquell on ens banyem, naveguem amb la menorquina recorrent caletes, on tiràvem pedretes per veure si feien tres tocs: un, dos, tres. Has guanyat! Les nits fent una copa vora mar, la pluja de Perseids. Sí, som uns/es privilegiats/des.

Més enllà d'on la nostra vista arriba hi ha un altre món. Un món ple de cultura. Cultura que un cop va transformar la nostra. Mesopotàmia. Entre l'Eufrates i el Tigris, aquesta regió documentada des del 10000 aC que fou bressol de tres civilitzacions: la sumèria, la babilònica i l'assíria. Seguiríem cap Egipte i un llarg etcètera. Avui algunes d'aquestes regions són fonts de conflictes bèl·lics que obliguen a les persones que hi viuen a emigrar. Moltes d'elles escullen creuar el Mediterrani, treballen durant molt de temps per tal de comprar un passatge il·legal (i caríssim) a màfies que els fiquen en llanxes motores poc segures carregades fins els màxims. Aquestes barques només arriben a unes sis milles de la costa, ja que el motor no dona per més. Sovint, regalen el passatge a algú que porta un telèfon via satèl·lit i que un cop a aigües internacionals dona la senyal. L'embarcació ja no pot més. I el motor falla. L'objectiu de les màfies no és que creuin el Mediterrani, és que s'enfonsin al mar. I com a molt que algú se'n faci càrrec. I així milers de persones moren cada any davant la passivitat d'Europa que segueix finançant a Líbia perquè els reculli, els detingui i trafiqui amb ells com a esclaus o els mantingui presos en condicions infrahumanes. Les ONG estan soles i desbordades al nostre mar. Sovint castigades i amenaçades amb penes de presó. I així és com alguns herois i heroïnes es llancen a salvar vides. Costi el que costi.

Aquest escrit no pretén amargar l'estiu, però sí que hi reflexionem. Sovint no som conscients de la sort que tenim, d'haver nascut aquí i no en un país en guerra. O que la manca de recursos faci que no hi hagi menjar per alimentar els nostres. Un cop, vaig visitar les piràmides de Güímar, situades al sur de l’illa de Tenerife. Thor Heyerdhal, l'arqueòleg noruec que va realitzar diferents expedicions amb vaixells , recordareu la Kon-Tiki , nau amb la qual va navegar 8.000 km des de l'Amèrica del Sud fins a les illes Tuamotu, per a demostrar les seves teories sobre les antigues civilitzacions i el moviment entre oceans que hi feien, deia en una frase gravada a les piràmides: "Fronteres? Mai n'he vist cap, però he vist que existeixen en la ment d'algunes persones".

 

I és que el pensament universal ens fa millors com a éssers humans.

Elisenda Dalmau, comunicadora

Notícies relacionades