La secció àuria (el número áureo)

Diumenge al matí. Vinga Eli, aquest cop ho faràs amb temps i potser mataràs al Jordi d’un ensurt quan avui rebi el mail amb el nou article que sortirà dimarts. Bé, avui per vosaltres.

T’has fet cafè i el sol surt entre els arbres a Valldoreix. Els gossos dormen al sofà, com no podía ser de cap altra manera. Hi ha flors a la taula, has posat encens i has encès les espelmes perquè simplement et ve de gust. I ara la guitarra d’Eduard Rodés fa sonar Lady in Sienna a l’altaveu de casa. Tens dos llibres damunt la taula que esperes acabar, El arte de la guerra, i començar El dia que Barcelona va morir de l’Enric Calpena. Surt “Sant Cugat, nena, llegeix-te’l”, et va dir ton pare i te’l va deixar a la llibreria.

Ara el Mateo, el galgo, remuga mentre veu un passar un gos a prop de casa però automàticament canvia de posició per seguir dormint. Un paràgraf i encara no has començat l’article. No saps quin tema escollir i l’instint simplement et diu que segueixis escribint i així ho fas. Podries parlar de la secció àuria i com aquesta es repeteix en la naturalessa infinitament fins arribar a l’estrella de cinc puntes on hi figura L’home de Vitruvi de Leonardo da Vinci i d’aquí ho podría relacionar amb l’androcentrisme, el punt de vista pel qual l’home és el centre de la mesura del món, com a universal. Però i la dona? Si l’home sota aquest concepte és l’universal, la dona és particular. Podria tirar cap al feminisme de nou i lligar-ho amb que el nou de gener va ser l’aniversari de l’escriptora i filòsofa de Simone de Beauvir, defensora de la independència i la llibertat de la dona. I podría parlar, de nou, de com el masclisme segueix filtrant-se en la nostra societat, ja no el descarat, si no l’encovert. Aquell que mica en mica degraden la dona, aquell que amb comentaris de “ets una exagerada”, “ets massa sensible”, “has de superar certes coses”, aquell de segueixo a lo meu, la defensa d’homes entre homes (de veritat, algún dia ens ho explicareu,oi?), o quan la queixa d’una dona passa de ser un problema a un mal de cap amb un “ui, quina mandra”, no indiquen més que tu, com a dona, ets una inestable incapaç de mantener l’equilibri entre el compàs i l’esquadra.

Quina vergonya. Però què real és. Per això és tan important que els homes us/es formin en feminisme. Perquè només caldria que us posséssiu un dia en la pell d’una dona per, a diferència de nosaltres que ens hem tornat resilents, tornessiu escaldats a casa.

Sempre acabo parlant de feminisme, estic pensant. Saps què? No està malament recordar-ho perquè sovint s’oblida. Cada setmana, cada dia, durant les 24 hores que té el dia, s’oblida, l’obliden. Inclús els més modernets, sovint acaben pecant. No passa res, mentre tornin a la sorra a lluitar contra la seva pròpia ment. Aquella que durant tants anys de la seva vida li han infiltrat missatges socials sobre com deia Simon de Beauvir “el segon sexe”.

No sabrieu el que està sonant ara. La BSO de Cinema Paradiso d’Ennio Morricone. Segurament un dels millors compositors italians de pel·lícules. Ara és quan ell troba la llauna de pel·lícula del seu amic, quasi pare, mort, i la posa al projector i surten totes les escenes de petons censurades pel règim. Sé que després sonarà La misión, guanyadora d’un oscar, un Globo de Oro, un Leonardo i un Bafta a millor composició per la música d’aquesta pel·lícula que porta el mateix nom que el film on Jeremy Irons encarna al jesuita que lluita per salvar a la població guaraní d’aquell marxant d’esclaus que és en Robert de Niro.

La metàfora de tot això és ben senzilla, potser l’heu descobert, potser no. Però tot es troba la proporció de la secció àuria, en Simon de Beauvoir, en els petons de la llauna de Cinema Paradisso i en la lluita de Jeremy Irons.

Elisenda Dalmau, comunicadora

Notícies relacionades