Dissabte. T'aixeques aviat per naturalesa. El cafè, el gos que remou la cua, un bon esmorzar. La cortina es mou al ritme de l'aire que és lent i suau. Fa calor. El gos busca la rajola fresca del terra. L'acaricies amb el peu. T'encanta sentir el pèl de la bèstia sota els peus. I ell feliç, feliç, feliç de les carantoines.
Fa pocs dies se celebrava el 75è aniversari de l'alliberament del camp de concentració nazi de Mauthausen. La crisi de la covid-19 va impedir nombrosos actes. Però l'era digital va fer que molts de nosaltres ens bolquéssim a les xarxes per commemorar l'aniversari i recordar que la barbàrie no ha de tornar a succeir. Gràcies a un article de La Vanguardia, vaig descobrir un web de la Generalitat, el banc de memòria, on apareix un buscador on es poden buscar els 9.500 espanyols que van ser deportats.
No sé exactament quin dia és avui de confinament. Aquests dies han sigut una muntanya russa emocional i de feina per aquesta situació. Però contradictòriament també una pausa. Llegeixo molt, com feia temps que no feia. Començo el dia amb un café i llegint diferents articles.
Hi ha una llei no escrita de guió cinematogràfic que diu "del particular a l'universal". Per tant, parlaré de Sant Cugat el dia del 8M, ja que es tracta de la meva primera experiència feminista fora de la meva ciutat natal, Barcelona. Però fem un repàs a la història, primer.
La Llei Orgànica 1/04 de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere busca la proximitat de les dones a la justícia per tal de facilitar-les l’accés i minimitzar els desplaçaments, posant facilitats a la víctima. No només a l’hora de denunciar sinó que busca també la proximitat a la localitat del domicili de la dona que ha patit violència de gènere.
Diumenge al matí. Vinga Eli, aquest cop ho faràs amb temps i potser mataràs al Jordi d’un ensurt quan avui rebi el mail amb el nou article que sortirà dimarts. Bé, avui per vosaltres.
Una. S’acaba l’any. La terra ha donat una volta al Sol. Com en un ball pagà.
Dos. Ens prometem coses, ens diem propòsits –que ara sí!– i felicitem a qui estimem.
Tres. El nou any està a punt d’entrar a escena i tot és màgic, a punt de començar, a punt per tornar a construir, a punt de fer el que ens ha quedat per fer per.
Quatre. Demanem amor, salut i calers. El clàssic que no falti.
Cinc. Reflexionem sobre el que hem fet, el balanç. I sobre el que farem.
Sis. Sant Cugat es transforma. Avança, evoluciona, creix. Ja portem sis mesos de govern.
El diumenge vaig tenir la sort –bé, sort perquè vaig comprar les entrades amb temps– de veure al Ricardo Darín i a l'Andrea Pietra sobre l'escenari a Escenas de la vida conyugal al Tívoli.
L'obra era una adaptació de la pel·lícula d'Ingmar Bergman però adaptada per Francesc Masllorens i Federico González del Pino i dirigida per Norma Aleandro. Em va sorprendre, negativament.
Ken Loach i Paul Laverty ho han tornat a fer. Sorry we missed you és una pel·lícula que retrata perfectament el món on vivim, la precarietat en la qual vivim i estem sotmesos. Feines que ens condemnen a passar el màxim temps fora de casa, on podem ser acomiadats d'un moment a l'altre o on ens obliguen a ser autònoms sota la gran premissa de la llibertat falsa d'horaris.
Fa uns anys que vaig deixar el cinema per a dedicar-me als mitjans digitals i vaig fer-ne d'aquesta, la meva –nova– professió. Si bé em serveixen per guanyar-me a la vida, i m'encanten, reconec que són una arma de doble fil. I ni sóc cap nostàlgica, ni estic en contra de la tecnologia, més aviat tot el contrari. Els mitjans digitals i la digitalització han portat molts avantatges socials: estem més connectats, tenim més accés a la informació i, fins i tot, podem gravar una pel·lícula amb un telèfon mòbil.
