Vicenç Rabadán: “El Golf de Can Sant Joan es va fer en l’any olímpic, quan es pensava que tot era negoci”

Fotos: Jordi Pascual i Plataforma Reconvertim el Camp de Golf

Exregidor de l’Alternativa d’Unitat Popular (AUP) a l’Ajuntament de Rubí i implicat en moltes de les lluites socials i ecologistes de la ciutat veïna, Vicenç Rabadán va ser un dels integrants de la reivindicació contra l’ampliació del Camp de Golf de Can Sant Joan a l’any 1999, a través de la Coordinadora d’Urbanisme Ciutadà (CUC). 21 anys després segueix al peu del canó a la Plataforma Reconvertim el Camp de Golf, un col·lectiu que agrupa el suport de 37 entitats i més de 1.200 persones de Sant Cugat i Rubí –també de la comarca i de tot el país– per demanar que aquest espai, ara en desús, no torni a esdevenir un camp de golf i es converteixi en un parc interurbà. Rabadán atén elCugatenc a Rubí per parlar del recorregut històric d’una reivindicació ecologista que poca gent coneix amb tants detalls com ell.

Als inicis del camp no hi va haver gaire soroll.

– És una obra que es va fer entre el 1991 i el 1992, aquell moment en què semblava que tot pintava bé: any Olímpic, previsió d’un parc de negocis que després es va diluir si es té en compte la previsió inicial... Però gairebé tots els forats del camp eren a Sant Cugat perquè a Rubí només n’hi havia dos i el green d’un altre. Potser per això no hi va haver gaire mobilització a Rubí.

Al 1999 es va fer l’ampliació perquè el Consejo General de Deportes no va complir els seus compromisos d’aportar una part dels diners de l’obra, que no es va poder fer de cop. Però el conveni entre l’Institut Català del Sòl (Incasòl) i la Federació Catalana de Golf, que preveia una inversió de 600 milions de pessetes [3,6 milions d’euros], la meitat dels quals eren de l’Estat, deixava clar que el dret a superfície era possible si es complien els terminis. Tampoc es va informar mai si havien participat empreses col·laboradores que havien d’aportar part del capital.

Es va reivindicar que era un camp públic que permetria democratitzar el golf.

– I no dubto que hi va haver gent que s’hi va acostar per això però no hi ha rendibilitat social. Amb l’abandonament, allò comença a recuperar el que havia estat però sense els conreus, que es podrien recuperar amb un parc urbà amb usos diversos.

Això demana Rubí d’Arrel.

– Exacte, una barreja entre parc urbà i parc agrari.

La mirada urbanística és important.

– Sí, la banda de Sant Cugat està qualificada com a equipament i la de Rubí com a espais lliures (zona verda). La Generalitat va dir que tot allò era compatible amb l’ús esportiu, és a dir, almenys a la banda de Rubí urbanísticament és com si tot aquest espai estigués obert a la ciutadania però, tot i ser de gestió pública, l’espai queda tancat perquè és un camp de golf. A més, l’ús com a parc públic i com a golf és incompatible per motius de seguretat. De fet, van haver de posar reixetes al costat de l’autopista perquè alguna bola anava a parar a la carretera.

Com van ser els moviments contra el camp als anys 90?

– Cap al 1991 hi va haver un cert moviment però com que ICV governava a Rubí, no va destacar per la seva mirada ecologista i va estar d’acord amb això, va tenir molt més pes l’atractiu del parc econòmic. Amb els Jocs Olímpics es pensava que tot era negoci. Alhora, el camp de golf tenia l’atractiu de ser públic, que esdevenia un argument contra l’elitisme del golf. Però clar, durant els darrers set anys l’externalització ha suposat un ús privat. En qualsevol cas, en aquell moment no hi havia suport a la institució i es va crear una plataforma però no va tenir èxit. Aquell any la mobilització era molt baixa arreu.

La mobilització forta es va fer al voltant de la CUC, que es va crear al 1997 per demanar la renovació del Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) de Rubí perquè el nostre planejament, encara avui, prové dels anys 80. Tot i que governava ICV, es preveia una modificació amb un creixement desmesurat. Ens vam organitzar per intentar aturar-ho i ho vam aconseguir. Després d’aquesta reivindicació, la CUC també va aturar la proposta de fer una planta de termòlisi per al tractament de residus.

Després d’aquestes dues mobilitzacions, la tercera campanya forta de la CUC va ser la del camp de golf al 1997 però sense aconseguir mobilitzar tanta gent com en les dues anteriors. L’acte més potent va ser una marxa fins al camp, on es va fer una botifarrada. Tot i que no es va aconseguir aturar, l’Ajuntament va posar traves en l’atorgament de la llicència, el que va suposar l’amenaça d’un litigi. Al final, però, es va atorgar la llicència quan les màquines ja havien començat a moure terres.

Després hi ha un buit de dècades.

– Ni ens assabentem que al 2013 es privatitza. Ho sabem quan al 2018 s’ordena el tancament judicial. Així ens assabentem que al 2013 la gestió va passar a dependre de Metropolitan Golf Barcelona, que es crea 15 dies abans d’assumir-ne la gestió. Estava constituïda per jugadors de golf però també hi havia família del Bustos. A més, la comissió que estipulava el conveni per decidir una externalització mai es va reunir perquè la Federació va decidir que si se li pagaven els 2,3 milions que devia, l’empresa s’ho podia quedar directament. Més endavant Metropolitan ven els drets a Puro Campo, una empresa d’un ucraïnès amb seu a Múrcia; molt estrany.

Tot i les promeses de les dues empreses d’invertir i millorar l’espai, el golf es degrada. Per això sobta que ara surti el conseller Damià Calvet dient que això dinamitza l’economia. Que li ho preguntin a la Federació Catalana de Golf, que amb els terrenys quasi regalats [segons el conveni havia de pagar 50.000 pessetes a l’any pel lloguer de l’espai] va acabar acumulant un deute de 2,3 milions d’euros. No entenem quin interès hi ha al darrere d’intentar reflotar-ho ni que sigui amb una dimensió més petita i en forma d’escola de golf.

És llavors quan la gent comença a fer forats a la tanca i a entrar a passejar. Això permet recuperar la reivindicació i la recerca d’informació, i també impulsar les mocions perquè els ajuntaments es posicionin a favor de fer un parc interurbà. Aquestes propostes es troben amb uns equips de govern que no estan tan implicats en aquest afer com els que van permetre fer el camp.

Per què creus que ha quedat invisibilitzar durant aquest temps?

– Tot i que és un espai on la gent va a passejar, no es troba a tocar de cap nucli urbà. Per a molta gent de Sant Cugat, l’única referència possible per a ubicar-lo al mapa és el cementiri. A més, Sant Cugat ja té un camp de golf i la gent va a passejar a Collserola. Tot i que hi ha més terrenys a Sant Cugat, la lluita més activa sempre ha estat a Rubí.

Les mocions es va aprovar encara al mandat passat. En aquell moment, a Sant Cugat, amb els únics vots contraris de Ciutadans i PP. En canvi, quan ara s’ha tornat a portar aquesta fer a l’EMD de Valldoreix, Junts per Valldoreix s’ha desmarcat de la moció del 2019.

– Ens va sorprendre. Que allà hi ha més golfistes?! També, amb el tancament judicial i l’aprovació de les mocions, semblava que l’Incasòl era sensible a la voluntat dels ajuntament però suposo que hi ha algun interès que els fa canviar de parer. En qualsevol cas, ja es descobriran quins interessos hi ha al darrere. És curiós que, per ara, no es coneixen ni com a rumor.

Només queda la pressió social?

– No, a la Plataforma s’estudien altres fórmules, com acudir als tribunals, si cal. Però hi ha un problema de base: algunes de les presumptes irregularitats potser ja han prescrit o estan a punt de fer-ho.

Tot i això, els ajuntaments poden modificar el Pla General Metropolità (PGM) a Sant Cugat i el PGOU a Rubí, fer suspensió de llicències...

– Això sí! Són mesures que no necessàriament aturen el projecte però sí el poden retardar i, fent això, pots torpedinar l’ocasió i la pressió per fer-ho. Però tot això, i especialment les possibles accions judicials, necessita temps perquè s’ho ha de mirar un advocat, que haurà de revisar com va anar el procés, com es va gestionar la construcció en dues fases, si es pot compensar un ús esportiu amb un ús de zona lliure, quines implicacions té l’incompliment del finançament i del conveni...

L’Incasòl pot tirar pel dret, mentrestant.

– De fet, podem qüestionar que des del principi del procés l’Incasòl ha esdevingut l’administració actuant tot i que, per estatuts, només pot fer-ho amb plans urbanístics aprovats per les administracions competents, que normalment són els ajuntaments. En cap cas pot decidir sobre l’ús social del territori i és precisament el que va fer. També va ser el propi Incasòl el que va gestionar l’expropiació com a parc d’activitats econòmiques, no com a golf. Són alguns dels detalls a nivell legal que hem d’estudiar.

També sobta la durada del conveni, que acaba al 2069.

– És el problema dels drets d’ús, que es poden allargar moltíssim. El que sorprèn és que el pagament anual segons el conveni sigui de 50.000 pessetes anuals, una quantitat molt minsa. I malgrat això s’acumula un deute brutal.

Notícies relacionades