Sant Cugat i l’urbanisme horitzontal, una sostenibilitat impossible

Fotos: Tino Rubio i Ajuntament

La dinàmica global ha canviat. Al centre d’Europa els verds han esdevingut una alternativa als vells partits i al creixement de l’extrema dreta mentre la majoria de negacionistes del canvi climàtic han evolucionat cap a l’ecofeixisme. La crisi climàtica interseca de ple amb les desigualtats de classe i de gènere i el compte enrere per evitar superar els 2ºC d’augment de la temperatura mitjana de la Terra no s’atura. En clau local, els bons indicadors de qualitat de l’aire gràcies a la proximitat del Parc de Collserola no són més que un miratge enmig d’un dels principals reptes de la humanitat al segle XXI.

Durant els darrers anys la crisi climàtica ha consolidat una moda, que és més bé una necessitat, dins de l’arquitectura: construir cases sostenibles. El camí cap a l’estalvi energètic en la fase d’abandonament de les energies fòssils és una obligació marcada pel planeta, tant pel que fa a reserves de cru com pels efectes sobre el medi ambient de seguir cremant petroli. Això provoca que tant a les empreses del sector com a les universitats cada cop es posi més atenció a l’aïllament, a l’aprofitament energètic i al model urbanístic.

És així com l’empresa Papik Cases Passives es va posar a treballar ara fa 23 anys, centrada en fer passivhaus, un model d’edifici que treballa l’aïllament i l’eficiència energètica per tenir uns consums tan baixos que es pugui optar per desconnectar la casa de la xarxa elèctrica i abastir-la amb energia neta i autoproduïda. Just a finals de l’any passat van anunciar que s’havien encarregat de dissenyar i construir la primera casa d’aquestes característiques a Sant Cugat, concretament al carrer del Carril de Mira-sol.

Papik Fisas, gerent de l’empresa, diu que es tracta d’una casa unifamiliar aïllada amb soterrani, garatge, planta baixa i primera planta. Segons exposa, és clau l’orientació i l’estanquitat de l’aire, el que suposa haver de ventilar l’immoble a través d’una màquina que intercanvia l’aire interior i exterior mantenint la temperatura. “Aquests elements determinen el grau d’eficiència de la casa i després podem decidir si ens endollem a la xarxa o produïm nosaltres l’energiaˮ, explica.

La casa en qüestió està endollada al corrent elèctric per manca d’una bateria acumuladora i s’ha beneficiat d’una bonificació del 50% del permís d’obra, tot i que Fisas reivindica el model d’altres països on l'exempció és a l’IBI i de per vida. A més, explica que l’Ajuntament obliga a la instal·lació de plaques solars mentre en altres municipis la pròpia estanquitat de l’edifici ja és motiu suficient per ser considerat eficient i accedir als avantatges fiscals corresponents.

Des d’una perspectiva d’edificis públics, Joan Puigdomènech, tinent d’alcalde d’Urbanisme, recorda que ja fa temps que els nous projectes constructius de l’Ajuntament incorporen criteris d’eficiència energètica. El pavelló de la Guinardera, per exemple, com a darrera gran obra pública promoguda per l’administració local, incorporava l’aïllament com un factor clau, un model que ha estat copiat al projecte d’un nou pavelló adjacent. “Els arquitectes ja dissenyen tenint en compte el consum de recursosˮ, explica el regidor.

Albert Cuchí, director de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès (ETSAV), matisa el triomfalisme al voltant dels edificis eficients energèticament. Assegura que tot just acaba d’entrar en vigor una nova normativa europea que obliga a fer edificis amb un consum energètic quasi inexistent. El que ja porta un temps aplicant-se en l’arquitectura pública –ara amb més exigències– serà una obligació en les iniciatives privades durant els propers mesos.

“D’aquí al 2050 tot el parc d’habitatges ja existent també hauria de tenir un consum quasi zeroˮ, explica Cuchí, que preveu una acceleració dels canvis que anirà de la mà de la transició energètica. Aquest repte, diu, és una de les línies de treball que fa temps que ha engegat l’ETSAV però amb una mirada més àmplia: “Els estàndards actuals quedaran obsolets en pocs anys i, a més, haurem de tenir en compte la petjada de carboni dels elements constructiusˮ.

Cuchí, a més, també posa una mirada crítica sobre la certificació de les passivhaus, que esdevé una marca. És un punt de vista que comparteix Elena Albareda, membre de la cooperativa santcugatenca Cíclica. Eva Serrats, membre de l’estudi Leve de la Floresta, considera les passivehaus una nova moda arribada després de la casa domòtica, “la casa màquinaˮ: “Ara hi trobes anuncis al mercat que són falsos, amb cases suposadament sostenibles i amb finestrals enormes. La gent es posa l’etiqueta, és un tongoˮ. Francesc Pla, company de Serrats a Leve, va un pas més enllà i posa aquesta mirada crítica també sobre la lògica de sostenibilitat de les ciutats en general: “La smart city és la iniciativa d’unes empreses que volen vendre els seus productesˮ.

Però la crítica va més enllà del negoci que poden fer grans empreses al voltant d’una sostenibilitat que, malgrat tot, és necessària; també entronca en el model d’edifici en relació al seu entorn. “El model de passivhaus neix al nord d’Europa, on el problema és el fred i, per tant, cal fer-se hermèticˮ, explica Pla, “però aquí fer cases basades en l’hermetisme atempta contra la màxima prioritat que hem de tenir els que vivim en aquestes latituds: la gestió de la intempèrieˮ.

Serrats ho explica amb termes més col·loquials: “Que a l’estiu baixem la persiana i deixem la finestra oberta és un element cultural, en canvi ens capfiquem a importar un tipus de casa tupperware que es basa en no tenir aquesta relacióˮ. També Albareda es mostra crítica amb la importació d’un model nòrdic i creu que l’arquitectura vernacular mediterrània ja fa anys que ha desenvolupat estratègies de sostenibilitat ja que, de fet, està basada en la relació entre l’interior i l’exterior amb sistemes de porxos, terrasses, balcons... adaptats a un clima suau que permet el desenvolupament de la vida a l’aire lliure. “I no ens oblidem d’un element bàsic: cap casa unifamiliar és sostenibleˮ, clou Pla.

Un problema de densitat

La lògica de casa aïllada, jardí propi, aparcament, potser un porxo i desenes de veïns amb domicilis gairebé idèntics no és exclusiva de la casa passiva. Sant Cugat està ple d’urbanisme dispers i per això registra una densitat de població baixa, d’1,87 habitants per quilòmetre quadrat, per sota de ciutats properes com Rubí (2,36), Terrassa (3,11), Sabadell (5,6) o Barcelona (15,98), tot i que també per sobre dels municipis menys habitats de la comarca. La xifra ha crescut durant els darrers 20 anys pels darrers desenvolupaments urbanístics i amb els còmputs oficials apuntant sempre a cinc nuclis de població diferenciats i amb característiques pròpies: la Floresta, Mira-sol, Valldoreix, les Planes i Sant Cugat.

Amb 48,24 quilòmetres quadrats de terme municipal, condicionats des d’una perspectiva urbanística per les grans vies de comunicació així com pel Parc Natural de Collserola, la ciutat va superar al 2017 els 90.000 habitants i segueix disposada a expandir-se en les dues àrees que resten per urbanitzar, Can Mates i Can Fontanals, sobre les quals la Fundació Sant Cugat vol encetar un debat ciutadà. Quedarà per veure també què passa finalment amb Torre Negra, zona que l’Ajuntament ha decidit no edificar malgrat els litigis engegats per grans i petits propietaris, que critiquen la vulneració d’uns drets d’edificabilitat que el govern municipal considera que no existeixen.

Aquest model de distribució territorial no és sostenible des de la perspectiva de depredació del territori però tampoc ho és pel que fa a l’arribada dels serveis. És a dir, cada casa aïllada té el seu tram de carrer, la seva connexió elèctrica i de clavegueram, la seva generació de transport, de recollida d’escombraries... La concentració permet més eficiència mentre la dispersió suposa un repte de gestió, una manca de teixit social i una major exposició a robatoris en domicilis, entre d’altres.

Alfonso Godoy, membre de la cooperativa santcugatenca Arqbag, diu que la baixa densitat i la dispersió no és un problema propi de Sant Cugat sinó que es repeteix arreu de l’Estat espanyol, on “hi ha molt habitatge de baixa densitat en zones periurbanesˮ. Qualsevol paradigma de millora ha de passar per una realitat existent que per si ja és complexa. Albareda, des de Cíclica, va més enllà i apunta a una característica diferenciadora de Sant Cugat: el model urbanístic hereu de la tradició anglesa del segle XX, que comença amb les inversions estrangeres pel ferrocarril ara fa un segle i que arriba fins als nostres dies.

Fins i tot en l’actualitat, apunta, el sistema d’una relativa densitat com l’aplicat a Volpelleres i Can Mates segueix un model anglosaxó ja que renuncia a una àmplia presència comercial al carrer per concentrar els serveis en pols comercials (Volpelleres Centre, Mira-sol Centre...). “És un model que s’ha criminalitzat tant que no s’estudia ni es fan propostes per millorar-loˮ, enraona, tot dient que la baixa densitat també pot servir per a l’autogestió, amb aprofitament d’aigua de pluja o la generació d’energia de biomassa aprofitant recursos del bosc amb una lògica de barri.

Així mateix, recorda que l’origen de l’anomenada ciutat-jardí tenia uns criteris de sostenibilitat amplis. Tal com la va idear Ebenezer Howard (1850-1928), considerat el pare de les garden city (ciutat-jardí o ciutat-hort), calia un sistema de transport públic eficient entre zones limítrofs i els nuclis de les ciutats. A la perifèria els treballadors podien tenir la seva casa amb un espai verd a mode de granja i hort. No és fins que la burgesia adopta aquest model i l’ajusta per fer jardins privats, que es perd la lògica d’autoconsum i, amb l’arribada del cotxe, s’elimina la mobilitat sostenible.

Puigdomènech, com a màxim representant de l’àrea d’Urbanisme a l’Ajuntament, defensa que durant els darrers anys s’ha apostat per compaginar la densitat amb les zones verdes, el que també ha suposat un valor del sòl superior a ciutats limítrofs i un procés de gentrificació verda. Per a ell l’entorn del Parc Central i barris com Volpelleres, Can Mates i Coll Favà són un model d’èxit que s’ha de poder exportar al darrer creixement a Can Mates i Can Fontanals. “S’ha d’entendre com una esponja: concentrar l’habitatge i esponjar l’espai verd perquè la casa i l’hortet no és un model que puguem seguir mantenintˮ, argumenta.

Cuchí, des de la direcció de l’ETSAV, però, nega la major: “L’urbanisme actual no ha d’anar dirigit al creixement de la ciutat, de fet, el nou Pla Director Urbanístic Metropolità [que substituirà el Pla General Metropolità, confeccionat al 1976] incorporarà la regeneració urbanaˮ. Albareda creu que cal una revisió del model cap a una menor centralització comercial que permeti reduir l’ús del transport privat. Al seu parer, però, no s’ha seguit aquest model prèviament perquè, entre d’altres coses, “per als promotors és molt més rendible l’habitatge que l’activitat comercialˮ. Això fa que hi hagi barris de nou creixement sense quasi reserves de baixos per a activitats comercials, obligant els seus habitants a desplaçar-se lluny fins i tot per comprar el pa.

Una mirada crítica sobre la mobilitat

És indubtable que la ciutat-jardí i l’urbanisme esponjat sense eixos comercials propers als habitatges generen una mobilitat obligada però això, adverteix Cuchí, també és una tendència social al marge de l’urbanisme: “Les ciutats s’expliquen en els seus orígens perquè els costos de la mobilitat eren superiors als de l’aglomeració, és a dir, convenia viure junts perquè la societat industrial ens hi va empènyer i resultava més barat viure plegats que desplaçar-nos però ara els costos de mobilitat són molt baixos, quan en realitat el que fem és externalitzar-los en impactes sobre el medi ambient, i, per tant, tendim a separar-nos de nouˮ.

La barreja de zones de baixa densitat amb nuclis urbans que, malgrat tot, segueixen concentrant bona part de la població és un repte per a la mobilitat que ha d’abordar l’Associació de municipis per la Mobilitat i el Transport Urbà (AMTU). El seu responsable d’estudis i projectes, Carles Labraña, explica que cal diferenciar les zones de baixa densitat de l’interior de Catalunya amb les de l’Àrea Metropolitana. Sant Cugat té l’avantatge d’estar ben connectat amb les ciutats de l’entorn gràcies a una xarxa de transport públic que ni somien a l’interior del país.

La solució a llarg termini, segons Labraña, és densificar els barris, aconseguir més població concentrada acompanyada d’un canvi de model de mobilitat –des de la reducció de desplaçaments pel treball a distància fins a la implementació gradual del transport compartit–. En l’impàs d’una transformació que és a mig i llarg termini, l’AMTU ha trobat la solució en forma de transport a demanda, és a dir, uns autobusos que només passen sota la petició dels usuaris, permetent recorreguts més eficients i una connectivitat ràpida amb els altres transports. És una prova que ja s’ha fet a Can Barata i que en breus començarà també a les Planes en base a un estudi realitzat per la mateixa entitat.

El canvi de paradigma topa, però, reconeix Labraña, amb una planificació urbanística pensada als anys 60 i 70 en què el cotxe era el clar protagonista. Tot i així, diu, l’urbanisme actual ja incorpora la mirada sobre la mobilitat generada al planejament i als projectes a elaborar. Des d’una perspectiva d’emissions, l’AMTU també aposta per vehicles col·lectius elèctrics, híbrids i de baix consum, tot i que reconeixen que perquè aquest discurs sigui real, també cal una transició cap a les energies renovables. Les darreres incorporacions a la flota de transport públic a Sant Cugat van ser d’aquesta tipologia de vehicles.

És possible densificar barris?

La crisi climàtica ens porta cap a la necessitat de replantejar els nostres barris però la densificació no és senzilla. Puigdomènech diu que cal temps “perquè la renovació de la ciutat costaˮ i, reconeix, “la densificació és lenta i no sé com fer-laˮ. Tot i així, diu que cal entomar debats sobre el creixement en alçada a partir de rehabilitacions i, alhora, buscar les bonificacions en les llicències d’obres i l’Impost sobre Construccions, Instal·lacions i Obres (ICIO) tenint en compte el criteri ambiental no només des d’una perspectiva d’eficiència de l’edifici en si.

Albareda, des de Cíclica, apunta directament a la normativa vigent. Considera que l’única forma de transformar un habitatge aïllat en un edifici on puguin conviure més d’una unitat familiar és amb un canvi legislatiu ja que avui dia no es permet la instal·lació de dues cuines, per exemple. És a dir, la gent comparteix pis per necessitat però en alguns casos l’immoble no està preparat per fer-ho. Mentrestant, continua entenent-se la ciutat-jardí com “un model elitista i vinculat als valors socials de què és una famíliaˮ.

Godoy, des d’Arqbag, també proposa entomar aquesta transformació amb una mirada de barri. És a dir, no es tracta de fer més eficient un únic edifici ni d'augmentar el nombre de nuclis familiars que hi acull sinó fer-ho de forma col·lectiva. El barri pot ser eficient per la suma de consums i impactes que generen el conjunt dels seus immobles i ciutadans no perquè un edifici estigui més preparat que un altre des d’una perspectiva d’eficiència i sostenibilitat.

Així mateix, la proposta de densificar representa un repte per als ajuntaments en tant que la major part dels seus ingressos venen de l’IBI, les llicències urbanístiques, l’ICIO i les plusvàlues. Alterar el model urbanístic i apostar per la compactació pot alterar el valor del sòl i reduir els ingressos milionaris dels nous desenvolupaments urbanístics. Pot arribar a entrar en contradicció la sostenibilitat ambiental amb l’econòmica, encara que el tinent d’alcalde reivindica que la sostenibilitat real ha de tenir en compte tots dos factors.

Eficiència energètica i gentrificació

Tot i els debats sobre l’aplicació, la humanitat no té més alternativa que entomar els canvis sistèmics necessaris per garantir el futur col·lectiu i una d’aquestes concrecions passa per fer que les nostres cases no consumeixin més del que pertoca. Però, amb una implementació gradual no es corre el risc d’augmentar el valor d’unes zones i, en conseqüència, d’expulsar la seva població en benefici d’unes classes mitjanes o benestants que poden permetre’s el cost afegit de la sostenibilitat?

Topar amb l’eficiència energètica com un factor generador de gentrificació és un greu problema per a l’administració i per als arquitectes ja que suposa posar en una balança la crisi climàtica i la desigualtat. La gestió política i tècnica d’aquest afer és especialment complicada si es té en compte que avui dia a Sant Cugat ja hi ha més de 30.000 persones majors de 16 anys amb problemes per fer front a les despeses de l’habitatge.

Cuchí diu que “l’habitatge val el que la renda disponible familiar pugui pagarˮ tot i que reconeix que especialment en el lloguer cal intervenció ja que el mercat es veu alterat per la manca d’oferta i per l’entrada dels pisos turístics com un distorsionador de l’oferta i demanda del lliure mercat al qual, malgrat ser un dret fonamental, està lligat l’habitatge en aquest país. Per això proposa tres nivells d’ajuts: al crèdit –perquè siguin els propietaris els qui desenvolupin les millores–, a la millora de l’habitatge –perquè l’administració pagui les millores amb càrrec sobre el registre de la propietat– i a l’habitatge en si –per garantir el dret bàsic en immobles dignes a les persones que no hi poden accedir.

El director de l’ETSAV recorda que la manca d’eficiència energètica d’un immoble suposa una pèrdua econòmica per un consum massa alt també per a la propietat i/o els inquilins i, per tant, s’ha de fomentar aquesta millora amb polítiques públiques. És una mirada que comparteix Albareda, tot dient que hi ha fórmules per garantir que no s’expulsi el veïnat: “L’administració pot fer front a la millora o a una part d’aquesta i signar un contracte amb els residents i propietaris per evitar-ne la revenda o el relloguerˮ. Amb aquesta fórmula, aposta per començar a actuar en els casos de pobresa energètica, detectables si es creuen les dades econòmiques amb la vellesa dels immobles. Res d’això, però, limitaria que un promotor privat utilitzés la reforma energètica per especular.

Fisas, des de la gerència de Papik, defensa que el model de passivhaus es pot aplicar sobre edificis de tot tipus i, per tant, es pot fer un nou edifici seguint els criteris d’eficiència energètica que ha presentat a la casa unifamiliar a Sant Cugat. Així mateix, defensa que, tot i que sobre el paper no es podria acreditar amb aquest nom, es poden fer rehabilitacions amb la lògica de les passivhaus i aconseguir uns graus d’eficiència energètica considerables sense la necessitat de construir des de zero, amb l’esforç energètic que això suposa en quant a la producció dels materials constructius.

La nostra ciutat arriba a la transició energètica i a la transformació seguint criteris climàtics amb un desavantatge respecte d’altres: el poder adquisitiu. Allà on les rendes són més altes, els consums acostumen a ser majors i, alhora, la reticència als canvis és més gran ja que suposa alterar de forma substancial alguns estils de vida. Mentre l’urbanisme dispers continua sent habitual al nostre entorn i ja es parla de nous desenvolupaments, el compte enrere per aturar el col·lapse ambiental no s’atura.

Notícies relacionades