La recuperació del tomàquet Mandó, una varietat autòctona de Collserola

Foto: Fundació Miquel Agustí i Jordi Pascual

FOCUS és l'oportunitat de mirar temes de ciutat a fons. Pots trobar tots els articles del tercer FOCUS, Menjar saludable i de proximitataquí. elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions. Subscriu-t'hi

Damià Gibernet, de Can Mandó, a Vallvidrera, va recuperar unes llavors que feia més de mig segle que no es cultivaven. Un antic veí de Vallvidrera, que va marxar a viure a França, les va regalar a la seva tieta explicant que era una varietat de tomàquet que es cultivava a Collserola. D’aquell petit pot de llavors Gibernet va poder recuperar el tomàquet, com a autoconsum i, arran del contacte amb el Consorci del Parc Natural de Collserola, per facilitar llavors als agricultors de la zona.

Hores d’ara hi ha prop de 5.000 mates a Collserola, segons explica Joan Casals, membre de la Fundació Miquel Agustí, que amb el finançament del Parc Natural s’ha encarregat de la recuperació del tomàquet a partir de les llavors trobades pel veí de Vallvidrera. Quan el tomàquet va deixar de ser d’autoconsum per distribuir-se arreu de Collserola, Gibernet va proposar que prengués el nom històric de la masia de la seva família, Cal Mandó, que data del segle XVIII i que és el lloc on s’ha fet possible la recuperació.

“En un principi aquest tomàquet era d’autoconsum a les masies ja que és molt gran i té la pell molt fina però com que conserva un gust molt bo ara pot ser considerat un producte gurmet”, explica Gibernet, “el Mandó no és més que la mostra de la biodiversitat enorme que hi havia perquè cada casa tenia moltes varietats, una estratègia pagesa perquè si fallava la collita d’una varietat n’hi hagués d’altres”. El Mandó és un tomàquet que pot pesar entre 400 grams i un quilo i de creixement lent. Es cull a l’estiu i Gibernet en reivindica la cultura associada: “Cada varietat té una cuina, una cultura... i de fet hi ha varietats que evolucionen amb la cuina, com es veu clarament amb el pa amb tomàquet”.

“Com a grup de recerca vam fer diferents cultius per estabilitzar la varietat i fem acompanyament per aconseguir una producció més gran”, diu Casals, que posa l’accent en la feina de comprovar que aquelles llavors tenien un bon estat sanitari ja que hi ha virus que es transmeten amb les llavors, “ara es manté la varietat però multiplicada a gran escala”. La Fundació també va intentar fer alteracions de la varietat per tenir un tomàquet més resistent però hores d’ara no han aconseguit un versió millorada, sobretot pel que fa al gust.

Per a Casals la virtut d’haver recuperat el tomàquet Mandó és haver aconseguir un producte diferenciat i propi de Collserola, el que pot servir als agricultors per vendre a un preu més elevat que els tomàquets que generalment es troben a les fruiteries i als supermercats: “És un producte únic i diferent. Nosaltres treballem per ajudar els agricultors”. Gibernet diu que el Mandó és “com un fill que ja camina sol” i encoratja les administracions i la ciutadania a treballar per la recuperació de més varietats.

La tasca de recuperació hagués estat impossible sense el suport de Can Coll, el centre d’educació ambiental del Parc Natural, on s’ha fet la multiplicació de la llavor. L’educadora ambiental Teresa Canyelles explica que actualment moltes escoles volen tenir un hort i es mostren interessades en el Mandó com a varietat autòctona: “Ens en demanen tant escoles bressol, com escoles de primària i instituts i, aquest any també, iniciatives diverses d'horts comunitaris”. Can Coll esdevé, per tant, un lloc de difusió de les llavors que ha permès que, entre d’altres, el grup de natura de l’Associació de Veïns de Sol i Aire, hagi incorporat el cultiu del Mandó entre un dels seus projectes, primer demanant les llavors i ara autroproduint-les pel veïnat, segons expliquen Silvia Crespo i Lelia Corvino, membres de l’entitat.

Des del Parc Natural i amb la col·laboració de la Fundació Miquel Agustí també es va impulsar l’estudi sensorial d’ara fa dos anys, que es va fer a Sant Cugat amb el suport de l’Ajuntament i del projecte Alimentem Collserola. Es van entregar quatre varietats de tomàquets a diverses persones: un Mandó, un Mandó groc –varietat promoguda per la Fundació–, un híbrid comercial i una varietat comercial. El Mandó original va ser el que més puntuació va obtenir pel que fa a olor, textura i gust –en els tres casos seguit del Mandó groc– i només va tenir menys puntuació pel que fa a l’aspecte extern, només superat per poques dècimes per la varietat comercial.

Paul Domènech, de l’hípica Domènech Dunfoy, és un dels agricultors que més s’ha implicat en la plantació de Mandó. “A Collserola no tenim ni una aigua ni una orografia tan bones com les d’altres llocs i per això qualsevol producte ens surt més car”, explica, “el Mandó és una estratègia de tenir un producte diferent i autòcton que ens permeti vendre amb menys dificultats”. Tot i que hores d’ara és impossible viure només amb la comercialització d’aquesta varietat, l’agricultor diu que les vendes són un èxit i que a la darrera fira Slow Food a Barcelona diversos restaurants s’han interessat en incorporar el Mandó a la seva carta.

Per a ell, que compagina l'hípica amb la producció agrícola, tenir una varietat com el Mandó li permet tenir dues grans produccions a l’any –de Mandó i de calçots– com a productes estrella i complementar-ho amb arbres fruiters i amb els cultius per produir menjar per als cavalls. Tot i això, demana que la proposta del Mandó no sigui “un caramel a la boca” i se segueixin impulsant mesures a favor de la pagesia de Collserola.

Més enllà d’una varietat

Mentre que l’objectiu de la Fundació és oferir una varietat autòctona en benefici dels productors locals, el de Gibernet és conservar la biodiversitat que suposa tenir moltes llavors. En aquest cas hi ha hagut un punt d’encontre però encara hi ha moltes varietats recuperables, com ara l’anomenada col gitana, trobada a les Planes, o el tomàquet tísic, de penjar i trobat a Molins de Rei. Per ara, explica Casals, es treballa en la recuperació d’una variant d’enciam i una de bròquil pròpies de Collserola.

Gibernet defensa que la millor forma de mantenir la biodiversitat i no perdre varietats és des de l’autoconsum, per això tot just treballa per fer públic el seu banc de llavors a la biblioteca de Vallvidrera. També recorda que les varietats s’han de veure també com una oportunitat ja que són adaptacions graduals que permeten que un producte s’adapti més al seu entorn i a l’ús que se’n fa, una mirada especialment rellevant en un context de canvi climàtic: “Fins fa pocs anys la varietat d’albergínia que més es plantava a Catalunya era la negra però, com que ara tenim un clima més sec, actualment funciona més l’albergínia blanca, pròpia fins ara del País Valencià”.

El pagès també defensa aquesta tasca més enllà de les espècies vegetals i explica que en l’actualitat treballa en la recuperació de l’anomenada gallina de Sant Cugat, una variant de la gallina extingida al 1900 que es trobava a mig camí entre les gallina prat rossa i la gallina prat blanca, amb plomes blanques, puntejat negre i potes blaves. Òbviament és impossible recuperar una espècie extingida però, gràcies a haver creuat les dues espècies, ja ha aconseguit diverses gallines que s’assemblen a les descripcions de la gallina de Sant Cugat que consta als llibres de l’època, sobretot a la feta per Martí Rosell. “Ara ja hi torna a haver una gallina de Sant Cugat i seria interessant que es recuperés com s’ha fet amb el Mandó”, reivindica.

Notícies relacionades