El PEPNat deixa Sol i Aire i Mas Fortuny pendents del programa d’actuació

Fotos: Jordi Pascual

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Tot i que la declaració de Collserola com a Parc Natural es remunta al 2010, el seu Pla Especial de Protecció del Medi Natural i del Paisatge (PEPNat) no es va aprovar definitivament fins a l’abril, quan el Departament de Territori i Sostenibilitat va donar el darrer vist-i-plau. Aquests 11 anys de retard són el primer element a tenir en compte d’un document que es va començar a tramitar amb un avanç de pla al 2015 i que ha acabat anant de la mà d’una modificació del Pla General Metropolità (PGM) al seu àmbit territorial d’actuació.

La protecció de Collserola té mirades diverses: la vitalitat dels ecosistemes, les zones de transició entre les ciutats i el parc, les reserves naturals parcials, com afrontar la hiperfreqüentació... I entre totes aquestes perspectives també hi ha la urbanística, especialment significativa als barris de Mas Fortuny i Sol i Aire de Sant Cugat, construïts en sòl no urbanitzable i, per tant, pendents durant tota la tramitació de què passaria amb els habitatges. Reconeguts com a Espais de Regulació Especial (EREs), el veïnat de les dues barriades ha vist perillar el futur dels seus immobles. Finalment s’ha optat perquè cada ajuntament estableixi el pla d’actuació als EREs.

“Érem conscients de que calia un desenvolupament de la figura dels ERE i que el PEPNat seria l’encarregat de donar-los contingut”, explica Carolina Oliva, presidenta de l’Associació de Veïns de Sol i Aire, “a les darreres versions del document s’ha fet un viratge en el concepte dels ERE i se’ls ha deixat dintre d’un capítol que inclou totes les edificacions fora d’ordenació”. L’entitat veïnal demanava que l’ERE fos una ordenació especial que permetés una solució legal al barri però, davant el redactat allunyat de les seves aspiracions, no abaixen els braços: “Confiem en un urbanisme modern capaç d’integrar realitats consolidades com és el nostre barri trobant l’equilibri amb l’entorn i donant sentit a la funcionalitat que per al parc constituïm”.

Com entendre els EREs ha estat un dels esculls en la tramitació del pla. Al maig de l’any passat es va aprovar el text refós per part del Consell Metropolità amb un debat sobre l’extinció o no dels barris de muntanya. Tot i que el redactat definitiu no parla explícitament d’extinció, sí que especifica el retorn de les zones construïdes a la seva conformitat urbanística com a sòl no urbanitzable. En ple debat el tinent d’alcaldia de Desenvolupament Urbà i Habitatge, Francesc Duch, va dir que el programa a elaborar per l’Ajuntament amb el veïnat va per a llarg. Alhora, l’alcaldessa, Mireia Ingla, es va oferir a acompanyar el veïnat a una reunió amb el conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet; tenint en compte, a més, que el seu company de partit, Joan Puigomènech, va anunciar el vot contrari de Junts per considerar el text “no acceptable” per com queden recollits els EREs.

“El mateix conseller Damià Calvet ha estat sempre un gran defensor del paper de Sol i Aire com a nucli ben integrat en l'entorn natural, en una concepció de l'urbanisme que supera antics prejudicis per centrar-se en el paper positiu de realitats com la nostra”, apunta Oliva, que fa una petició als polítics de cara a la redacció del programa, “a l’Ajuntament demanem que defensi els nostres drets sempre i quan nosaltres continuem com fins ara essent un barri funcional i compromès amb el medi natural que l’envolta”.

La presidenta de l’entitat veïnal demana que l’objectiu del programa sigui assolir l’harmonia màxima amb l’entorn natural i, tot i reconèixer que amb la normativa vigent “no es dona un pas ferm per la perdurabilitat del barri”, confia que l’Ajuntament els permeti trobar una solució: “Creiem que el Consell Metropolità, l’equip redactor i el Consorci de l’AMB tenen una actitud ‘inhibida’ a l’hora de buscar solucions per al nostre barri. Consideren que no és el PEPNat el document que ha de resoldre la nostra situació i potser tenen raó. La solució definitiva ha de venir d’Urbanisme de la Generalitat i tenen molts instruments per fer-la possible”. Sobre la taula, posen la cohesió de barri aconseguida mitjançant l’associació de veïns i, sobretot, la tasca de cura del Grup d’Autoprotecció de Sol i Aire.

“El planejament diu que és un sòl no urbanitzable i segueix sent-ho, aquest és el punt de partida”, explica Duch, “tot i això a l’Ajuntament hi ha la voluntat d’acompanyar el veïnat en aquest procés, que ja veurem si ha de ser més o menys intens i en quin termini”. El tinent d’alcaldia recorda que a l’Ajuntament hi ha unanimitat per estar al costat dels veïns i fer tots els tràmits amb la seva participació. A més, posa en valor el PEPNat com “una nova caixa d’eines per fer una gestió més acurada del Parc”.

Però no tothom comparteix els arguments del veïnat de Sol i Aire. “Aquestes zones han de tendir a la desaparició amb projectes d’actuació concrets però el PEPNat deixa que siguin els ajuntaments els que els facin”, apunta Laia Izquierdo, membre de la Plataforma Cívica per la Defensa de Collserola, que també ha participat en la tramitació del pla, “no s’ha d’anar legalitzant perquè ens pot passar com a Can Borrull, on l’actuació sobre la riera afecta el bosc de riera”. En aquest sentit, considera que l’ERE de Mas Fortuny és més complex per la proximitat del torrent de les Tres Serres tot i que defensa que totes dues zones s’haurien d’extingir.

La mirada ecologista del PEPNat

El document parteix d’una anàlisi extensa sobre la situació de Collserola, prenent les 8.156 hectàrees de parc natural i 3.676 del seu entorn. Estudia aspectes com la xarxa hídrica, la permeabilitat pel que fa a la connexió ecològica interna i amb altres espais naturals, els usos... D’aquesta anàlisi s’extreuen dades com que a Sant Cugat hi ha 47,1 hectàrees d’ús agrícola i se’n podrien recuperar 25,8 més fins arribar a les 72,9, sent el quart municipi en potencialitat agrícola per darrere de Cerdanyola, el Papiol i Molins de Rei. La ramaderia és majoritàriament d’ovelles i cabres tot i que pel que fa a animals domesticats també destaquen les hípiques –9 al parc natural i 5 al seu entorn.

El PEPNat també analitza les àrees de caça (218,63 hectàrees a Sant Cugat) i activitats amb un encaix difícil amb un parc natural com ho són les 12 extractives, la majoria de les quals ja finalitzades. Al nostre municipi només hi consta la Pedrera Berta, a Valldoreix. Tot plegat serveix per fer una proposta d’actuació sobre sis eixos: la preservació i la millora els valors ambientals, la valorització dels recursos naturals, les infraestructures i serveis, l’espai funcional, l’ús públic i el patrimoni construït.

Bona part de les restriccions pel que fa a la hiperfreqüentació al parc van dirigides a les bicicletes pel desgast de corriols i la creació de nous senders que acaben suposant el trencament de les masses naturals i de les anomenades zones de calma. La prohibició de passar pels corriols i la limitació en alguns camins i pistes ha provocat l’anunci de Collserola Sport Respecte Ciclisme de recórrer el pla. A l’altra banda, hi ha qui posa en dubte l’aplicabilitat de les mesures. “El parc diu que no té prou personal i els ajuntaments tampoc ho fan així que qui controlarà que es compleixin les normes?”, es pregunta Izquierdo des de la Plataforma Cívica.

El document manté les reserves naturals parcials de la Font Groga i de la Rierada-Can Balasc i deroga l'anterior Pla especial d'ordenació i protecció del medi natural del Parc de Collserola (PEPCo) del 1987. Incorpora un increment dels espais lliures en més de 700 hectàrees i planteja límits en l’ús públic perquè Collserola no es concebi com un parc municipal, motiu pel qual s’incorporen espais d’interès connector i illes de tranquil·litat, es redueix el sòl reservat a infraestructures viàries i concentra les activitats humanes.

“L’eina multicriteri no està ben definida i manquen indicadors per veure si s’obtenen els resultats previtos”, critica Izquierdo, “és indispensable que s’hagin recollit els vorals com a espais de transició però no és més que una declaració d’intencions perquè tot sovint acaba el parc i a l’altra banda hi ha zones urbanitzades o que es preveuen urbanitzar”. Des de la Plataforma Cívica demanen més criteris de seguiment especialment a nivell hídric –posant d’exemple la davallada de qualitat de l’aigua de la riera de Vallvidrera durant els darrers anys– i demanen que s’unifiqui la reserva natural parcial de la Rierada-Can Balasc.

 

Izquierdo confia que gràcies a una de les al·legacions presentades per la Plataforma i resposta per l’equip redactor, el parc treballarà per millorar els criteris per a fer seguiment dels resultats del PEPNat. En el fons, però, manté la mirada que tot i ser un pas necessari, el document fa una bona anàlisi però “és poc valent per comprometre’s i per establir prioritats”. És el mateix que, diu, passa en el marc de la tramitació del Pla Director Urbanístic (PDU) metropolità, amb bones anàlisis i idees però, a la pràctica, “sense grans canvis respecte al PGM”.

Aïllament o relació amb els espais urbans

L’arquitecta florestana Eva Serrats, que es va presentar com a candidata a la gerència el Consorci en el darrer procés selectiu, explica que concebre el Parc Natural com un element aïllat suposa un repte que no es fàcil de gestionar. “Es genera la paradoxa que el parc està encotillat perquè està sobreamenaçat pels nuclis urbans i, alhora, es percep com una amenaça per l’increment de la consciència davant de la possibilitat de sofrir incendis de sisena generació”, explica l’arquitecta, “a més, treballar per reduir la hiperfreqüentació suposa enfrontar-se a un gaudi de la natura que molta gent entén com un dret individual tot i que l’activitat humana pugui ser nociva per a l’ecosistema”.

Per tot això Serrats defensa que s’hauria de treballar de la mà dels ajuntaments per respectar l’entorn periurbà que serveix d’esponja al parc, el que hauria de passar per un canvi de mirada: “Hi ha projectes i peticions ciutadanes a processos participatius que alimenten més la hiperfreqüentació”. Davant d’aquesta realitat, diu, hi ha dues alternatives que poden ser complementàries: d’una banda, tenir la capacitat de control suficient per fer complir la normativa i sancionar les infraccions i, d’altra, canviar la consciència perquè la gent actuï responsablement sense necessitat de sancionar.

Sobre la taula, considera l’arquitecta, hi ha reptes a assumir com l’increment pressupostari del Consorci i el canvi de mirada sobre el patrimoni: “A Collserola bona part dels terrenys són privats i s’ha d’entendre que no es poden mirar des de la lògica de la construcció sinó que hi ha altres elements a potenciar com l’agricultura i la gestió forestal. Els propietaris no poden tenir el sentiment que tenir un sòl no urbanitzable a un parc natural és una llosa”. Per a tots aquests canvis, apunta, cal primer un canvi cultural que passa per no concebre la natura des d’una lògica extractivista sinó com a ecosistema del qual depenem.

Notícies relacionades