Publicitat

Charo Morán: “Hem de menjar menys carn i tenir una ramaderia en extensiu”

Fotos: Jordi Pascual

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Després de la inauguració del dijous, el curs d’estiu de la Universitat Internacional del a Pau ha començat amb les primeres conferències. L’activista de l’àrea de consum d’Ecologistes en Acció i sòcia treballadora de la cooperativa Garúa, Charo Morán, ha estat una de les participants d’aquest divendres amb la conferència Falses solucions del capitalisme verd, una mirada a les accions de greenwashing de les grans empreses. Morán ha atès elCugatenc just abans de començar la seva intervenció.

El capitalisme verd es presenta com una forma de mantenir el sistema de forma ecològica, una mirada que defenses que és impossible perquè cal un canvi total. Però aquest canvi té resistències molt poderoses, especialment de les empreses que aposten pel capitalisme verd.

– Ens cal un canvi cultural. Ens hem de treure la motxilla de la fe tecnològica. Les alternatives de capitalisme verd són de final de canonada, és a dir, unes molles per ocultar tot l’entramat productiu. Cada cop hi ha més iniciatives grupals que van en contra dels imaginaris capitalistes de creixement, de la fe tecnològica i d’associar la felicitat al consum. El canvi econòmic vindrà després del cultural.

Les grans empreses es posicionen amb estratègies de rentat verd perquè res no canviï i també perquè existeixen nous nínxols de mercat: cotxes elèctrics i híbrids, energies renovables... Business as usual. Per exemple, clar que les energies renovables són necessàries però no ho seran en un marc de creixement continuat, que és un paradigma que tenim après i interioritzat.

Però hi ha una contradicció. La transformació ha de ser més col·lectiva però hores d’ara moltes iniciatives col·lectives no tenen prou força com per fer la transformació del sistema energètic, per exemple. Per tant, les grans empreses també hi tenen un paper.

– La qüestió és que hem passat d’un model energètic insostenible amb control públic, el que permetia més capacitat de canvi, a unes empreses que es regeixen pel benefici. Això no significa que no hi hagi normatives que facin petites alteracions sobre un model que és insostenible per ell mateix. Ho veiem amb la factura elèctrica. Hi ha un oligopoli que controla el mercat, que acomiada persones i que canvia la factura en funció d’unes conjuntures que decideixen ells.

D’acord, però si parlem en termes d’inversió per deixar enrere les energies fòssils i la nuclear amb noves instal·lacions renovables, segurament qui té més capacitat d’inversió són les empreses grans.

– La clau és la diferència entre les energies renovables a gran escala, amb molta distància entre la producció i la distribució –amb moltes pèrdues energètiques–, i la promoció de les energies renovables descentralitzades per part dels Estats. Les ciutats, que són els forats negres del consum energètic, tenen moltes teulades on es poden instal·lar plaques solars amb un model descentralitzat d’autoconsum i comunitats energètiques. És evident que és un canvi que no es pot fer d’un dia per l’altre però si no hi apostem ens trobarem en un atzucac.

Actualment vivim un boom especulatiu amb les energies renovables, que acaba perjudicant els espais rurals empobrits perquè els hi ho instal·len tot: aerogeneradors, horts solars... La política energètica també és relocalització de l’economia, canviar el sistema productiu –ara el monocultiu turístic és molt demandant d’energia–... Hem de reforçar el món rural perquè produeixi aliments de consum de proximitat; ho hem vist amb el debat sobre el consum de carn. No podem parlar de la proposta energètica només des de la generació d’energia.

Les ciutats estan ja construïdes i són grans demandants d’energia, d’aliments... Només amb plaques solars a les cobertes no cobrirem la demanda. Tampoc queden molts espais rurals a l’entorn de les ciutats. Com s’han de transformar les ciutats? És una qüestió de redefinició urbanística?

– Hem tingut un procés històric de desmantellament d’allò que ens permetia afrontar el futur. Ara hem de fer el camí contrari. L’urbanisme a les ciutats és fonamental. Les generacions anteriors treballaven a prop d’on vivien, tot i un repartiment de rols desigual. Actualment es destinen menys hores a l’articulació col·lectiva i som més individualistes. Per això les ciutats tenen espais d’habitatge, de treball i d’oci separats. És un model molt demandant d’energia pel transport, per la climatització dels grans centres comercials...

Certament, ara tenim unes ciutats construïdes però poden canviar els estils de vida i el model laboral. Cal proposar un altre repartiment del temps i atomitzar les ciutats en barris ja que poden ser com pobles petits, el que ens estalviaria molts desplaçaments. En definitiva, hem de tenir un debat social sobre quin model de vida volem tenir. I ho hem de fer de manera que el canvi sigui desitjable, que no només sigui “et trec alguna cosa”, que és el que ha passat amb el debat de la carn.

Amb la campanya per la reducció del consum de carn anunciada pel ministre Garzón hem vist reaccions de tot tipus, fins i tot de masculinitat fràgil amb allò de “jo em menjo unes costelles”. Ara bé, en el fons també hi ha una preocupació de molta gent que s’hi dedica. Ens passa el mateix amb la indústria armamentística. La majoria de gent està d’acord que no hem de produir armes però si no es fa un pla per transformar la producció i recol·locar la gent que hi treballa, molta gent no té sortida. Ha faltat aquesta mirada en la proposta per reduir el consum de carn?

– Totalment. Cada vegada ens trobarem amb més xocs d’interessos no només amb les grans empreses. És el mateix que va passar amb la mineria. No ens podem permetre cremar carbó però cal donar una alternativa a la gent que s’hi dedica, que normalment està empobrida. És a dir, si no hi ha un pla B social, es pot generar molt més rebuig. Si no es fa, es dona la idea que la societat té una mirada i les demandes ambientals van en una altra línia però en realitat les capes empobrides són les més impactades per la crisi ecològica.

Pel que fa a la carn, hores d’ara el problema no és la ramaderia de l’entorn rural sinó que ho són els projectes de macro-granges, que no produeixen per al consum intern. Hi ha llocs de treball? Molt pocs per a l’entorn rural! On hi ha llocs de treball és a la ramaderia extensiva. És a dir, hem de menjar menys carn i tenir una ramaderia en extensiu.

El debat sobre la carn és molt més ampli que el que ha proposat el ministre. D’una banda, si es fa el pas cap a la ramaderia extensiva però no baixa considerablement la demanda, hi haurà molta demanda i poca oferta i, per tant, els preus pujaran; només menjaran carn els rics. D’altra, hi ha un debat animalista i d’ètica que ni s’ha plantejat.

– Exactament. De fet, bona part de les propostes ecològiques es perceben com a elitistes per gran part de la societat. Però això és així perquè la sortida que es planteja des del capitalisme verd són cotxes elèctrics, productes ecològics al supermercat... La sortida ha de ser molt més col·lectiva i de canvis d’estil de vida. També hem d’introduir la mirada de gènere, amb diferències evidents en el consum de carn i la mobilitat, per exemple. Les dones tenen entre un 10 i un 20% menys petjada de carboni en gran mesura pel tipus d’alimentació.

En algunes entrevistes has parlat de la relació entre el consum i la infelicitat. Té molt a veure amb el capitalisme verd...

– Tothom sap que el consumisme és un dels responsable de la crisi ecològica i que també genera una crisi social. Ara bé, sembla que aquesta mirada no cala a la societat. Per això vam revisar estudis sobre el consumisme com a garant de felicitat. Tots els que vam veure posaven èmfasi que la felicitat i el benestar es trobaven en l’articulació comunitària, és a dir, en compartir la vida amb la resta. És just el contrari del que busca el consumisme: competència i individualisme.

De fet, l’èxit evolutiu de l’espècie humana rau en la cooperació. No teníem urpes ni queixals però caçàvem mamuts! Això era possible perquè la tribu era la centralitat de l’organització. S’ha mantingut al llarg de la història fins ara, que vivim el moment més individualista i, per tant, més generador d’insatisfacció. Això es tradueix en ansiolítics, antidepressius i societats tristes.

Notícies relacionades