Publicitat

Què volem imaginar? O el perquè de la dificultat de combatre el canvi climàtic

Ecologia Política és una secció promoguda pel grup de lectura d'Ecologia Política de Cal Temerari per tal de fomentar una anàlisi socio-eco-crítica de la societat en què vivim i de promoure transformacions i canvis envers un món més lent, descarbonitzat, desnuclearitzat i ecofeminista, incloent un Sant Cugat en transició i decreixement.

Del 2 al 13 de desembre de 2019 ha tingut lloc a Madrid la COP 25, la vint-i-cinquena conferència de les parts dels països signants del conveni marc de l’Organització de les Nacions Unides sobre canvi climàtic. L’objectiu d’aquestes trobades és la de prendre decisions polítiques a nivell internacional per combatre el canvi climàtic o disminuir les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Malauradament, en aquesta ocasió, la conferència ha tornat a ser un fracàs, ja que els països més contaminants no s’han compromès a reduir les emissions. Tot i que 73 països han signat la seva intenció de reduir els gasos d’efecte hivernacle, aquests només sumen el 10% de les emissions globals. Mentre que els principals contaminadors com Estats Units, Xina, Índia, o Brasil, responsables del 90% de les emissions a nivell mundial, han fet cas omís de les advertències dels i les científiques i de la mobilització social enfront una ja declarada emergència climàtica.

Moltes persones es poden preguntar per què és tan difícil arribar a acords quan hi ha un consens gairebé unànime de que el canvi climàtic és un fet sobradament demostrat i de que aquest posa en entredit la vida al planeta Terra tal i com la coneixem. I poden demanar-se com és que va ser més o menys senzill revertir el forat de la capa d’ozó i en canvi és tan complicat reduir els gasos d’efecte hivernacle*. La resposta, en realitat, és senzilla. El problema de la capa d’ozó era merament tecnològic, pel contrari, fer front al canvi climàtic implica un canvi sistèmic. El Protocol de Montreal, que va entrar en vigor l’any 1989, és un tractat internacional que fou dissenyat per a protegir la capa d’ozó mitjançant la reducció de la producció i consum de compostos que reaccionen amb l’ozó, els anomenats clorofluorocarbonis (CFC). Es considera un dels tractats ambientals més exitosos que s’han signat, ja que des de que va entrar en vigor, les concentracions atmosfèriques dels CFC més importants s’han estabilitzat o s’han reduït. La solució implicava substituir aquests compostos per altres que no afectessin la capa d’ozó. Una solució tecnològica que permetia el funcionament del sistema econòmic sense implicar cap canvi significatiu.

Però per minimitzar –ja que ja no es considera possible revertir– el canvi climàtic és necessari un canvi en el sistema econòmic actual. Cal abandonar una economia capitalista global depenent dels combustibles fòssils i basada en un model agroalimentari industrial subjecte a l’intercanvi comercial a grans distàncies.

Els poders econòmics globals es resistiran al màxim a signar acords que posin en entredit la seva fortuna, siguin quines siguin les conseqüències. Per enèsima vegada, es torna a fer certa la frase de Fredric Jameson en la qual deia que “és més senzill imaginar la fi del món que imaginar la fi del capitalisme”. Què volem imaginar?

Laura Calvet Mir i German Llerena, membres del grup de lectura d’ecologia política de Cal Temerari

* No us perdeu l'article de Pablo Meira: “¿Hay un agujero de ozono en tu cambio climático? https://metode.es/revistas-metode/monograficos/hay-un-agujero-en-la-capa-de-ozono-de-tu-cambio-climatico.html

Notícies relacionades