Crisi(s) I: el preu de l’energia

Foto: "Barcelona port (Tilt&shift panorama)" by Yiannis Chatzitheodorou is licensed under CC BY-NC 2.0

Ecologia Política és una secció promoguda pel grup de lectura d'Ecologia Política de Cal Temerari per tal de fomentar una anàlisi socio-eco-crítica de la societat en què vivim i de promoure transformacions i canvis envers un món més lent, descarbonitzat, desnuclearitzat i ecofeminista, incloent un Sant Cugat en transició i decreixement.

El suplement econòmic d’El País, Cinco Días, del 3 d’octubre de 2021 explicava la pujada dels preus energètics que vivim en funció de tres factors: 1) l’augment de preu dels drets d’emissió de CO2 (com a intent de lluita contra el constant increment d'emissions), 2) l’augment del preu del gas (que es fa servir per substituir el carbó, “que és més contaminant”) i 3) perquè l’economia es torna a obrir (després de la pandèmia) i la demanda s'ha incrementat. Es considera que la demanda de combustibles fòssils i les polítiques ambientals que s'apliquen a aquests són les responsables dels preus. I es fa la falsa derivada que la demanda baixarà quan s’inverteixi en energies renovables, quan en realitat la demanda no té a veure amb la font de subministrament.

Sembla que en aquestes explicacions no es considera un factor que, llegint al doctor en física Antonio Turiel i altres autors/es, trobem fonamental: el fet que ja s'hagi arribat a l'anomenat peak oil, peak gas, peak urani i altres peaks (pics, en català). És a dir, el moment en que el ritme d'extracció a nivell mundial no pot seguir creixent al mateix ritme (els motius són múltiples i complexos). És a dir, un problema de la producció i no pas de la demanda o de les polítiques ambientals.

El pic del gas estava previst per aquests anys, pandèmia amunt, pandèmia avall. Rússia i Algèria són els principals proveïdors d'Europa, que no té jaciments, i per tant els pics en aquests països ens afecten especialment. El que ha fet silenciosament la Unió Europea ha estat invertir en estacions de rebuda de gas natural liquat als ports (especialment Espanya) i en oleoductes que arriben des d'Àsia a Alemanya. Però aquestes són operacions caríssimes econòmicament i ambiental, i que serveixen per donar un marge addicional de només... 5 anys!

Simultàniament, una altra crisi afecta més a la Xina i l'Índia: el pic del carbó. Naturalment la situació del carbó i del gas afecten al petroli, que ja va passar el seu pic uns anys enrere. El fet d'arribar a un pic d'un combustible és degut, principalment, a la falta de nous jaciments dels quals poder seguir extraient a ritme creixent, i és que ja fa temps que les empreses petrolieres han deixat d'invertir en la prospecció de nous pous perquè hi perden diners (i molts).

Davant d'aquesta situació que amenaça clarament el manteniment de la complexitat de la nostra societat, es plantegen moltes sortides tecnòfiles, com ara la completa substitució dels hidrocarburs per energies renovables, o l'ús d'hidrogen com a vector energètic. Per si sol tot això és molt difícil d'implantar –degut a l'escassetat de suficients matèries primeres, la rapidíssima i immensa inversió de diners que caldria, o a severes limitacions físiques per escalar-ho a nivell nacional– però es torna materialment impossible en un context de constant creixement econòmic i de consum energètic com el que exigeix el manteniment d'una societat capitalista i productivista com la nostra.

Miquel Caballé, Laura Calvet Mir i Germán Llerena del Castillo, Grup de lectura d'Ecologia Política de Cal Temerari

Notícies relacionades