Zaida Muxí: “Cal consolidar ciutats compactes, mixtes i mediterrànies”

Fotos: Jordi Pascual

L’arquitecta urbanista i especialista en espai públic i gènere Zaida Muxí va ser dimecres a l’Espai Comú en el primer acte organitzat per Dones en Comú Sant Cugat per fer una aproximació sobre l’urbanisme amb perspectiva de gènere, una mirada que també incorpora al llibre Mujeres, casas y ciudades. Más allá del umbral [DPR-Barcelona, 2018]. L’acte s’emmarcava en el Dia Internacional de les Dones i també en el procés d’elaboració de programa electoral de la candidatura de Sant Cugat en Comú –va formar part de les llistes d’ICV a les municipals de Barcelona de l’any 2011–. Més enllà de la campanya, Muxí va atendre elCugatenc just abans de l’acte.

Quina diferència hi ha entre la perspectiva de gènere en l’arquitectura i humanitzar l’arquitectura?

– Humanitzar-la és pensar en les persones perquè no sempre ho fan els arquitectes. Incorporar la perspectiva de gènere és posar una mirada segregada per veure les diferents necessitats que tenim homes i dones, i també per altres raons: edat, capacitat, origen... És a dir, no totes les persones tenim la mateixa necessitat. Durant la història l’arquitectura s’ha dissenyat des d’un rol de gènere masculí. La perspectiva de gènere en l’arquitectura suposa entendre que se’ns han atorgat rols diferents a homes i dones que han estat invisibilitzats en el disseny arquitectònic.

Com es porta això a la realitat?

– S’ha de mirar qui fa cada tasca pel rol que té assignat. Avui dia a Catalunya el 70% de la cura continua recaient sobre les dones, per exemple. On es fa la bugada, on s’estén, on es planxa... s’ha de tenir en compte. És habitual que a les cases no hi hagi prou espai per guardar coses o que hagis d’acabar posant els productes de neteja al costat del menjar. Cal conèixer les necessitats reals de la cura per donar una resposta més adient des de l’arquitectura.

En la història de l’arquitectura s’ha vist clarament en les cuines dissenyades per homes, amb petites diferències que són substancials. És el cas de Charlotte Perriand que va dissenyar una cuina molt petita però integrada al saló al mateix temps que es pot invisibilitzar. La persona que fa el rol de gènere femení pot estar treballant mentre xerrada amb la gent que és a la taula o mirant què fan els nens petits. Quan s’acaba de cuinar, es poden plegar els mobles perquè la cuina desaparegui. És una forma de poder estar tranquil·la al saló sense la responsabilitat imposada de tenir la cuina per recollir.

Es pot diferenciar entre una arquitectura amb perspectiva de gènere i una feminista?

– La perspectiva de gènere intenta conèixer els rols per actuar en conseqüència, en aquest cas en l’àmbit de l’arquitectura. El feminisme és més que això, és una mirada política i més àmplia. Com deia Angela Davis, és la idea radical que les dones som persones, o com diu la Yayo Herrero, que són ecodependents i interdependents.

El país més igualitari és Noruega, i ho és per un president de dretes que va veure que, tot i que l’educació és gratuïta, 10 anys després d’acabar la carrera poques dones accedien a càrrecs de poder. Davant això o prohibia les dones accedir a la universitat o aplicar polítiques que evitessin que ser mares fos un problema en la carrera professional. Així es va decidir a aplicar lleis d’horaris flexibles i similars. 15 anys després d’aplicar aquestes mesures, el temps que homes i dones dediquen a tasques de cures es gairebé el mateix, només minuts de diferència. De partida, no era una mirada feminista sinó purament econòmica, que la despesa de l’Estat en educació no es perdrà.

Tant a dins dels habitatges com a l’espai públic ja hi ha molt construït. Què es pot fer per aplicar la perspectiva de gènere en tot allò que ja està fet?

– De vegades són petites coses. Cal consolidar ciutats compactes, mixtes i mediterrànies. S’ha de pensar en recorreguts útils, és a dir, que quan vas a treballar puguis passar per l’escola a deixar els nens, aturar-se a comprar... Això és possible en un teixit de proximitat. Quan cal agafar el transport públic ja es complica una mica i quan necessites agafar el cotxe per anar a treballar és impossible pensar en recorreguts útils. Als suburbis el problema és molt més greu perquè sense la divisió de gènere no funciona. Les ciutats amb tot tipus de gent són més segures des de la perspectiva dels robatoris però també pel que fa a la seguretat física de les dones i de la capacitat d’autonomia dels infants i gent gran.

Es té en compte en l’acadèmia?

– Encara poc.

Per què?

– Som molt menys professores que professors. Molts homes continuen sense estar interessats perquè consideren que ja ho fan bé, no creuen necessari canviar la mirada. L’altre dia el Col·legi d’Arquitectes va fer una taula rodona d’urbanisme quotidià i només hi van anar dos homes. No se senten interpel·lats i ho haurien d’estar molt perquè la ciutat es pensa per a homes de mitjana edat però tots hem sigut infants i serem grans.

Sobre les dones referents, dius que sí que existeixen però les dones les esborra.

– A principis de segle ens deien que com les dones s’han incorporat al treball tot seria diferent. Però no, les dones sempre han produït, més encara les de classe treballadora. També hem estat sempre al món de l’arquitectura. Als anys 20 hi havia arquitectes amb molt protagonisme que ara no són als llibres d’història. Algunes havien treballat amb homes i en canvi l’home sí ha passat a la història.

Desinvilitzem-les, doncs. Qui són?

– Aino Aalto i Elissa Kaisa Mäkiniemi (o Elissa Aalto) van ser les dues dones i sòcies d’Alvar Aalto, un arquitecte modern finlandès molt reconegut. Tots tres una arquitectura més orgànica i sensible.

Lilly Reich, que va treballar amb Ludwing Mies van der Rohe, conegut per fer el pavelló d’Alemanya a l’Expo de Barcelona del 1929, que en realitat van fer entre els dos. De fet, ella feia una de les exposicions del pavelló gran. I fins i tot, Mies van der Rohe no va fer més mobiliari quan va acabar la relació personal amb Reich.

Charlotte Perriand va ser dissenyadora i va treballar amb Le Corbusier i després va fer una llarga carrera en solitari, sobretot en disseny interior i mobiliari. Se l’ha reconeguda una mica però no tothom la coneix.

Jacoba Mulder va ser una urbanista, directora d’Urbanisme de Viena durant un temps. Va aproximar el planejament a una mirada que no oblidés la seva experiència com a dona i què passava amb les nenes i nens i la gent gran. Va ser l’encarregada de dissenyar uns parcs que encara avui dia són dels més grans d’Amsterdam. A més, incorporava vivers, horts, àrees d’esbarjo, piscines... També va fer una política de reaprofitament de solars buits als centres de les ciutats després de la Segona Guerra Mundial. No només volia fer dels solars espais públics sinó que implicava la ciutadania per decidir l’ús i interpel·lava el municipi per descobrir la propietat i fer-ho possible.

Què ha de fer l’administració per aconseguir un urbanisme amb mirada de gènere a les nostres ciutats?

– Des del punt de vista normatiu es poden fer passes, com exigir paritat quan es fa participació. Les dones tenim menys paraula i veu als espais públics. Cal pensar els horaris i funcionament de la participació perquè tothom pugui parlar. També es pot prioritzar les persones que van a peu per pensar espais i recorreguts. Per exemple, a Barcelona s’ha treballat amb casals de la gent gran per saber on col·locar bancs al carrer.

Cal tenir en compte la diferència de gènere en diferents àmbits. Per exemple, la bicicleta és molt més utilitzada per homes que per dones. Doncs fem carrils bici però sense oblidar la vorera, els vianants i el transport públic, que majoritàriament és femení.

Un altre repte és la política d’habitatge, que ha d’ajudar especialment les dones. És complicat perquè no pots fer res només per a dones però s’han de buscar fórmules per anar més enllà de l’ajut a famílies monoparentals.

Gran part del que dius implica transformació de l’espai urbà i la transformació pot portar gentrificació.

– Justament perquè sabem que pot tenir un efecte podem fer coses prèvies. Pots condicionar la millora com passa amb els ajuts a la rehabilitació. S’ha de controlar qui hi viu, evitar desallotjaments, establir àrees de control perquè no pugin els preus després d’una intervenció o utilitzar més la figura del tanteig i retracte. És una disjuntiva complicada perquè hem de tenir en compte que moltes persones que viuen en aquestes circumstàncies també pateixen que l’espai no sigui l’adequat.

Notícies relacionades