Ximena i Sergio: “La policia xilena ha disparat al nostre fill, que ha hagut de córrer ferit per evitar la torturaˮ

Fotos: Jordi Pascual

Felipe, un santcugatenc amb nacionalitat espanyola i xilena, es troba a Xile per motius de feina. Ha aprofitat la seva estada al país llatinoamericà per sumar-se a l’onada de protestes en favor d’un procés constituent que deixi enrere l’onada neoliberal que va començar amb el cop d’estat a Allende i la dictadura de Pinochet. A una de les protestes ha rebut l’impacte d’una bala de perdigons enmig d’una onada de repressió policial que ja suposa entre 20 i 40 morts en funció de qui facilita les xifres.

Mentre la gent canta Víctor Jara i es mobilitza hasta que valga la pena vivir, evidenciant així que la pujada del preu del transport només va ser l’espurna que ho va fer esclatar tot, els seus pares, Ximena Montecinos i Sergio Ramírez, segueixen de prop l’actualitat xilena sempre i que la censura del govern de Piñera no els bloqueja els continguts a Facebook. En un món alçat (Equador, Haití, Catalunya, el Líban, Rojava, Iraq, Hong Kong...), Xile ha donat una lliçó de mobilització amb les manifestacions més grans de la seva història. Si aquestes suposaran la caiguda d’un règim, està per veure.

Tot va començar amb la pujada del preu del transport.

– Sergio Ramírez [SR]: Sí, i la solució tampoc ha estat satisfactòria. A Xile hi ha tarifes diferents en funció de la franja horària. El govern havia determinat l’increment de 30 pesos només per a la franja alta. Ara ha fet marxa enrere però ha decretat l’increment per a la franja baixa. A més, no és un sistema integrat de transport, és a dir, cada cop que agafes un transport has de pagar, no pots fer transbordament amb un únic bitllet. La majoria de gent ha d’agafar diversos transports.

– Ximena Montecinos [XM]: És greu perquè el ministre en un primer moment va demanar a la gent que s’aixequés abans per anar a treballar i així no pagar l’increment. Les comunicacions són complicades i hi ha trajectes de dues hores per desplaçar-se a la capital. Quan jo treballava allà, havia d’agafar quatre transports diferents per desplaçar-me a la feina. Són molt més que 30 pesos.

I cal tenir en compte el cost de la vida.

– XM: Em va molestar molt un article de La Vanguardia en què es deia que l’increment havia d’estat de quatre cèntims d’euro. És molt més, perquè s’ha d’agafar més d’un transport. Avui dia la ciutadania xilena gasta de mitjana un 30% del seu salari en transport. El salari mínim està al voltant de 400 euros i la majoria de gent té salaris de poc més de 500.

– SM: La desigualtat és abismal. Mentre la classe obrera ha de gastar un 30% dels seus ingressos en transport, els rics en gasten un 2%.

Cal una anàlisi de classe, doncs. No existeix una classe mitjana com la que tenim a Europa?

– XM: No. I afecta a tot. Per exemple, només un 30% dels fills de la classe alta i un 1% dels de la classe obrera accedeixen a la universitat.

És una desigualtat creixent?

– SM: Bé, tot va començar amb la constitució del 1980, quan es va implementar el govern militar que va acabar amb el segur de desocupació, va privatitzar el sistema de pensions, la salut...

– XM: La constitució de Pinochet va eliminar els progressos que Allende havia aconseguit per al poble. És la filosofia dels Chicago Boys de la qual ara en paguem les conseqüències.

Neoliberalisme.

– SM: Sí, però com a estudi. Xile va ser el primer país on es van implementar aquestes polítiques. I s’ha privatitzat tot! Els pocs serveis públics que hi ha estan saturats. Les llistes d’espera a la sanitat, per exemple, són de quatre anys. Et forcen a acudir als serveis privats.

Per això la gent no només protesta contra Piñera sinó que demana una nova constitució.

– XM: Volen una assemblea constituent perquè el poble sigui tingut en compte i els períodes de govern no siguin tan llargs.

No hi va haver ruptura després de Pinochet?

– SM: No, es va mantenir la mateixa constitució i a poc a poc la gent se s’ha anat sentit incòmode amb el sistema. Per exemple, una de les crítiques és el sou dels parlamentaris, que són 30 vegades el salari mínim. Mentrestant, la vida s’ha encarit però els salaris no han pujat al mateix ritme.

– XM: Tot i que s’ha donat molta importància a l’increment del preu del transport, l’onada de protestes té el seu inici a Petorca, on la gent s’ha de desplaçar per buscar aigua per l’abús de terratinents que tenen l’aigua privatitzada per al cultiu, sobretot d’alvocats, i per a ramaderia intensiva. El suïcidi d’una parella d’ancians que es veia forçada a marxar del poble va ser el detonant de les protestes. L’aigua és un dels grans problemes que té Xile.

Ho van visibilitzar els mapuches quan van venir a la Haia protestant contra un projecte d’Endesa per fer una pressa on ells tenen els seus cementiris ancestrals. És un problema vigent i que encara no sabem com acabarà tot i que sembla que guanyarà Endesa.

– SM: Això es complementa amb les anomenades zones de sacrifici, espais en què no s’aplica la legislació ambiental i les empreses poden fer el que volen. Hi ha afectació sobre el medi ambient i sobre la salut de les persones. De fet, hi ha platges en les quals el bany no està permès.

Enmig de tot això arriben unes mobilitzacions que sembla que recuperen l’esperit d’Allende. La gent és als carrers cantant Víctor Jara!

– XM: Hi ha una consigna que diu que els estudiants ens van ensenyar a manifestar-nos i Víctor Jara a cantar. Es recupera l’esperit d’Allende en el sentit que ell deia que si l’esforç és del treballador, els diners també han de ser per a ell. Ara mateix la ràtio d’endeutament familiar és molt elevada.

Per això els estudiants i els treballadors diuen que no poden pagar més de tres euros diaris pel transport! El problema és que hi ha monopolis que ho bloquegen. Al meu poble fa més de 40 anys que una única empresa d’autobusos controla tot el transport que va a la capital i ha estat determinant per evitar l’arribada del tren. És un monopoli en mans dels maçons, que conjuntament amb l’Opus Dei controlen bona part dels monopolis de transport.

La resposta ha estat la repressió. No se sap ni quants morts hi ha.

– SM: El govern diu que hi ha uns 18 morts però hi ha organitzacions que apunten a més de 40. El govern oculta informació i bloqueja l’accés a hospitals als activistes pels drets humans. També hi ha hagut el cas de manifestants morts en incendis en negocis, on la policia deia que estaven robant. L’autòpsia ha demostrat que van ser torturats i matats amb bales.

Hi ha vídeos en què es veu els manifestants cridant el seu nom quan són detinguts.

– XM: Hi ha una crida a portar la identificació a la motxilla, portar-la escrita a la pell... Tot això, com cridar quan et detenen, serveix perquè la gent sàpiga qui ets quan et detenen, que et pugui fer un vídeo durant la detenció i, si desapareixes, que se sàpiga qui ets. Ja hi ha hagut casos de desaparicions després de detencions al carrer i en domicilis. És com l’operación cuervo en temps de Pinochet.

Com va ser el tret que va rebre el vostre fill? [Mirar el vídeo a continuació]

– XM: Va anar a Santiago des de Petorca després que se suspengués una trobada nacional de boy scouts en què havia de participar. A la capital es va quedar a casa del meu cosí i després va quedar amb uns amics per anar ala manifestació.

– SM: Van acudir a un punt neuràlgic i després es van desplaçar a la casa de govern. Allà va arribar el camió llença-aigua i els dispersen amb gasos lacrimògens. La policia va entrar per l’esquena sense previ avís i va disparar els perdigons a menys de dos metres tot i que ell, quan es va adonar de la situació, volia marxar del lloc.

I es va quedar ferit?

– SM: Va haver de marxar corrent, malgrat tot, perquè sabia que si es quedava al terra segur que el detenien i el torturaven. Després va trobar una caseta de primers auxilis voluntaris a un parc. En el seu cas, de la federació d’estudiants de Xile. Va ser allà on el van atendre.

Sembla que la comunitat internacional resta immòbil. Què ha de passar perquè la repressió s’aturi?

– XM: De moment no ha arribat l’ONU! [L’entrevista es va fer el dijous 31 d’octubre] No s’entén perquè hauria de ser-hi des de dilluns. De moment sí hi és Amnistia Internacional.

– SM: La solució trigarà perquè hi ha molts canvis a fer: corrupció policial i a l’exèrcit, al govern, les privatitzacions, les pensions, la seguretat social...

Cop d’estat fallit a Veneçuela, mobilitzacions a Equador, Macri perd a Argentina... Quina relació té el que passa a Xile amb la resta d’esdeveniments d’Amèrica Llatina?

– SM: Són fets independents però és cert que molt sovint quan passa una cosa a un país llatinoamericà hi ha un efecte en cadena. Ara a Xile la gent s’ha adonat que els governs només s’han preocupat pels béns privats i per l’economia. De fet, l’1% de la població es queda amb el 30% dels ingressos del país.

És una resposta conjunta a l’onada neoliberal?

– XM: Potser. Els països llatinoamericans tenen més dificultats per adaptar-se a les receptes neoliberals perquè són més pobres i desiguals que els països europeus. La gent es mou per crear una cosa nova que deixi enrere el neoliberalisme, que s’ha demostrat que no serveix.

També tenim mobilitzacions a tot el món.

– XM: I, malgrat les diferències, veiem repressió. Perquè als governs no els agrada que el poble s’organitzi. Es veu clarament a Rojava, amb una organització popular que està sent matada pels governs internacionals.

Notícies relacionades