Publicitat

Xavier Roqué: "No es pot saber què és la ciència sense les humanitats"

Foto: Clara Ontañón

El professor d’història de la física de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Xavier Roqué és un dels impulsors del grau Ciència, Tecnologia i Humanitats. Un projecte de l’Aliança 4 Universitats que, si obté la validació de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU), es començarà a impartir aquest setembre i serà el primer grau universitari de l’Estat Espanyol que integra les dues branques del coneixement. Una proposta innovadora, amb molts referents internacionals, però que genera algunes reticències al món universitari espanyol i català.

 Des de la formació acadèmica, des del segle XIX, s’han dividit  “les ciències” i “les lletres” quasi com dos enfocaments intel·lectuals oposats. Un dels objectius del grau és trencar amb aquesta divisió.

 Les ciències s’estudiaven amb la filosofia, la medicina i altres tipus d’estudis, però a partir del segle XIX les ciències s’emancipen. A les universitats de molts països es comencen a crear facultats amb estudis especialitzats en ciència. Aquest fet va de la mà de la professionalització dels científics i de la necessitat de dotar-los de títols universitaris que certifiquessin el seu coneixement.

Creiem que hi ha àmbits del coneixement en el qual aquesta divisió impedeix relacions interessants i per això volem crear un grau nou que utilitzi les eines de les humanitats per aplicar-les a les ciències i la tecnologia. No volem revertir aquest procés emancipador ni substituir altres graus més purament científics o humanitaris, sinó poder abordar la ciència i la tecnologia des d’un altre punt de vista.

 Quin és aquest punt de vista humanista?

 Normalment als graus de ciències el coneixement es presenta amb conceptes acabats. Des del punt de vista pedagògic és útil perquè simplifica molt l’aprenentatge. En alguns moments claus de la història de la física, per exemple, la filosofia ha tingut un paper molt important i ha ajudat científics com Einstein a replantejar-se les coses. Però en el moment d’ensenyar la física, aquesta relació amb les humanitats, l’art, la literatura, etc. s’obvia.

Un altre exemple és la perspectiva històrica. El curs del coneixement científic ha estat molt més erràtic, ple de dubtes i d’oposicions, del que es presenta en els llibres de text. En un moment en el qual tenim dubtes sobre quina estratègia seguir per desplegar una xarxa d’energia, per fer front a una pandèmia o per aturar el canvi climàtic, saber com s’han afrontat problemes en el passat des de diferents punts de vista pot ser molt interessant.

Per entendre què és la ciència i quina relació té amb la societat, aquest plantejament lineal on els conceptes estan acabats pot arribar a ser equívoc. El grau posa de manifest algunes dimensions de la ciència que l’ensenyament habitual de les diferents disciplines no et deixa veure, és més, moltes vegades les amaga.

 Els descobriments científics moltes vegades s’han explicat com un fruit de la genialitat d’un grup d’homes.

 Aquesta mirada sobre la ciència i la tecnologia fa aflorar molts protagonistes oblidats. Creiem que és interessant, més enllà de la constatació històrica, perquè demostra que només amb un grup reduït d’homes no es pot fer front a un problema o una situació complexa on es necessiten visions de diferents disciplines.

En el món anglosaxó es parla de descolonitzar el currículum, és a dir, fer plans d’estudi que no assumeixin la colonització com una cosa natural sinó que és un fet històric que té conseqüències fins als nostres dies. O com diu una companya, en relació amb el gènere i la història de la medicina, la pregunta no és “quantes metgesses hi ha hagut?”, doncs molt poques perquè no podien accedir al títol universitari. Però si preguntes “quantes dones s’han dedicat a les cures mèdiques?”, la resposta és que hi ha moltíssimes. Tot depèn de com fem les preguntes.

 En què s’aplica la transdisciplinarietat?

 Per exemple, en comissions pel canvi climàtic i també per la pandèmia del coronavirus. Està clar que la crisi sanitària no es pot abordar només des del punt de vista mèdic, també s’han de tenir en compte la sociologia, l’economia, etc. Els alumnes del nostre grau estaran més preparats per poder treballar en comissions amb més d’una disciplina, que requereix l’esforç d’anar més enllà d’una única especialitat.

 Una de les coses que demaneu als alumnes és que puguin fer l’esforç de trencar amb el coneixement compartimentat del batxillerat.

 Sí, tot i que nosaltres volem alumnes de tots els batxillerats. Això a l’AQU és una cosa que els preocupa, però plantegem les assignatures del pla d’estudis perquè tothom les pugui seguir. Les diferències entre el grup d’alumnes seran positives i al llarg del grau s’aniran diluint.

 Com anirà el pla d’estudis?

 Presentem cinc mòduls: ésser humà i medi ambient; llenguatge i cognició; filosofia, ciència i tecnologia; ètica i política de la ciència i història cultural de la ciència. Ens preguntarem què vol dir avui dia ser humà, què és l’univers, quin és el paper de la ciència en la societat, quins són els límits ètics del coneixement científic i com circula el coneixement.

S’impartirà a la UAB , amb l’excepció del segon curs que s’impartirà entre la Universitat Autònoma de Madrid i la Universitat Carlos III, i de moment hi haurà 15 places a cada universitat, és a dir 45 alumnes en total. L’expedient d’aquests alumnes estarà a la UAB.

 Quins referents teniu?

Un dels nostres referents, el Massachusetts Institute of Technology, que és una universitat en origen tècnica, on s’estudia física i enginyeria, és obligatori per a tots els alumnes dedicar un 25% del seu currículum a matèries de ciències humanes i socials. Ho fan perquè aquest coneixement és útil per als científics. A la Universitat de Stanford hi ha una facultat que es diu Arts and sciences, vull dir que és més comú del que sembla.

Hi ha moltes altres institucions a països com França, Regne Unit, Alemanya, Grècia, Mèxic i Xile on es fan grau d’aquest tipus. Aquí a Espanya no es potencien els graus híbrids, com aquest perquè les facultats estan més compartimentades. A la Universitat Autònoma, per exemple, hi ha poc moviment de professors i molt pocs alumnes.

 Quin tràmit falta per poder començar a matricular alumnes?

Hem dissenyat el grau durant gairebé tres anys per tal que a l’AQU el verifiqui i es pugui impartir al conjunt de l’estat. La primera proposta que vam presentar no va ser favorable perquè tant la comissió de ciències com la d’humanitats li van trobar mancances, ja que no van fer l’exercici de mirar-se el projecte com un tot.

Però les tres universitats que promouen el grau tenen molt interès a tirar-lo endavant i l’hem tornat a presentar només a la comissió d’arts i humanitats i amb alguns canvis més. Si cap al febrer o març rebrem la resolució definitiva, el grau s’engegarà al setembre del 2021.

 Plantegeu que l’espai ideal per impartir el grau és un campus universitari on en principi és més fàcil crear sinergies entre facultats. Creus que aquest tipus de relacions entre facultats s’han deixat de banda?

 Una mica sí que s’ha perdut, per motius diversos. Cada facultat considera que els alumnes són seus i no els vol compartir. Seria molt profitós per l’alumne que pogués cursar assignatures d’altres disciplines.

I no cal abaixar el nivell de complexitat de la matèria. Hi ha molts conceptes científics que tenen un origen qualitatiu i es poden ensenyar sense fer ús de les matemàtiques, que segurament serà més semblant a la manera que ho van fer els creadors.

 Des dels graus científics més “purs” a vegades es menyspreen les humanitats.

 És un prejudici. Si no està expressat matemàticament o amb un vocabulari especialitzat sembla que sigui menys rellevant, una cosa que no és certa. A classe pregunto als meus alumnes de quart curs de física si saben explicar-me què és la gravetat. Molts d’ells saben calcular-la, però no saben què és perquè la resposta va més enllà de les matemàtiques.

Notícies relacionades