Alicia Conejero, voluntària: “Tenim el feixisme instaurat en molts governs europeus”

Les tres voluntàries a Idomeni, Alicia Conejero és la primera de l'esquerra. Foto cedida. 

Alicia Conejero és una de les quatre dones activistes que formen l’associació Señora Wake Up. Totes quatre es van conèixer en una recollida de roba que es va fer al mes de novembre passat. La bona convivència i feeling entre elles els va fer pensar que podrien continuar treballant juntes per defensar els drets humans, ja que sempre han estat al carrer i han sigut totes activistes. Degut a la situació actual dels refugiats van decidir que el seu primer projecte aniria relacionat amb aquest tema.

Ahir a la tarda van donar una xerrada a La Floresta per explicar les seves vivències com a voluntàries al camp de refugiats d’Idomeni. Aquesta petita població grega fa frontera amb Macedònia i és la ruta que alguns refugiats escullen per entrar al cor d’Europa, però unes grans tanques impedeixen el pas i violenten l’ambient. De fet uns 200 refugiats van ser ferits amb gasos lacrimògens en un encontre amb la policia.

La xerrada a La Floresta es va emmarcar en la diada en suport a les persones atrapades al camps que va organitzar l’Assamblea 15M de la Floresta i que va començar al matí amb una furgoneta màgica amb jocs creatius per a nens, va seguir amb un dinar popular i va finalitzar amb accions d’artistes per denunciar la situació que viuen els refugiats.

– Per què vàreu decidir desplaçar-vos a Idomeni per ajudar als refugiats que esperen allà travessar la frontera entre Grècia i Macedònia? 

– Nosaltres portàvem un projecte per fer a l’illa de Lesbos, però quan hi vam arribar vam veure que no hi havia necessitat de gent perquè arribaven poques barques, hi havia molt voluntaris així que vam decidir anar a Idomeni. Allà hem conviscut amb ells durant un mes.

– Quan arribeu a Idomeni quina és la situació que us trobeu?

– La primera sensació quan hi arribes és terrible. Quan vam arribar-hi ens pensàvem que allò era l’infern. Et trobaves milers de tendes amb molta gent a dins i ens va sorprendre trobar una gran quantitat de nens, gairebé la meitat de la població. Després, per desgràcia, ho normalitzes perquè ja sabíem el que ens trobaríem, ja no ens impactava visualment. Però tot i això és impossible no fer vincles amb la gent i sentir-te molt ben acollits. Arribaves a ser com de la família. El xoc impactant es provoca també quan tornes, de pensar l’absurd que és tot i costa molt reubicar-te. Tots quan tornem tenim el cos a casa i el cap a Idomeni.

Tots quan tornem tenim el cos a casa i el cap a Idomeni

– Quan arribeu a Idomeni us podeu allotjar amb ells o heu de buscar un altre lloc on dormir?

– És un poble agricultor molt petit, té unes 20 cases com a molt. Els refugiats que arriben allà no poden dormir en lloc més que sobre els camps de cultiu amb tendes de campanya que ells mateixos porten. El gran problema que tenen, a part de la incomoditat, és que quan plou allò es converteix en un fanguer. Al no ser una zona gens turística ens hem de buscar la vida per allotjar-nos on puguem.

– Aquets camp fa molt temps que existeix?

– Sí. Idomeni, al ser una població que fa frontera amb Macedònia el camp ja fa anys que existeix, perquè de tota la vida que han arribat refugiats. Per aquesta raó també ja fa temps que hi ha una carpa gran de Metges Sense Fronteres que ajuda a tota la gent que pot. Fins fa poc temps aquestes persones que arribaven al camp estaven a la carpa només durant un dia i no 3 mesos com passa actualment. Era un punt més de la seva ruta per entrar al cor d’Europa. Quan Macedònia va dir que només podien passar 200 persones diàries tot va canviar i per això el camp de refugiats cada vegada té més persones. 

– Entenc que quan vosaltres arribeu allà tot us ho munteu vosaltres no hi ha res ni ningú que us assigni algunes tasques concretes?

– Exacte. No hi ha ningú ni cap organització que coordini de manera conjunta tots els voluntaris que arriben al camp. Com t’he dit Metge Sense Fronteres és l’única organització gran que està sobre el terreny, fa les seves pròpies tasques sanitàries i dóna un plat fred al dia. No hi ha ningú que cuidi si hi ha famílies vulnerables o que estudiï la situació general, l’únic que podíem fer era apagar focs i cobrir emergències. Per exemple, buscar abrics perquè es cobrissin de la pluja i el fred, botes d’aigua etc. Tota l’estona era cobrir emergències. A mesura que van anar arribant petites ONG’s d’altres països ens anàvem coordinant per cobrir el màxim de radi possible.  

– Estar tot el dia tapant forats quina sensació us genera?

– Jo et puc parlar de la meva opinió personal, perquè cadascú ho viu d’una manera diferent. Ho vivia molt malament perquè el fet de anar a donar coses em feia sentir com “ya viene aquí la blanquita europea que te da esto”. A més ells són molt agraïts i ens donaven les gràcies mil vegades i això encara em provoca més vergonya perquè pensava que tot el que els hi donàvem era una merda que no els hi serviria per subsistir més d’un dia. Per aquest motiu tenim clar que quan hi tornem al juny volem impulsar un projecte més horitzontal que també els impliqui, tota la resta és només una neteja de consciència. 

Volem tornar i impulsar un projecte més horitzontal 

– La gran majoria de refugiats que arriben ara a Idomeni quina nacionalitat tenen?

– Molts són sirians però també cal recordar que altres poblacions marxen del seu país com ara afganesos, kurds, iraquians, pakistanesos o fins i tot marroquins.

– Què us expliquen quan arriben i veuen les tanques que els impedeixen passar?

– Ells estan estupefactes i la gent encara no es creu que Europa no obrirà fronteres i nosaltres sempre els hi estem dient que pensin en un pla B com per exemple quedar-se a Grècia, encara que estiguin en crisi. Però ells no canvien d’opinió i sempre diuen que són coses de la política però que tard o d’hora obriran la frontera. Però tampoc insistim gaire perquè si els hi prenem l’esperança els quedarà poca cosa.

– Demanar quina és la solució a la problemàtica potser és massa agosarat però que és el que creus que s’està fent malament?

– Hem d’entendre que aquesta és una situació molt crítica però a la vegada excepcional. Europa ara mateix està tractant el tema com si els refugiats fossin un problema i el problema real el tenen els que venen. Europa és molt gran i no em crec que no es pugui acollir un milió de persones. El nostre problema real és que tenim el feixisme instaurat en molts governs europeus. El tenim a Hongria, Polònia, Ucraïna, a Espanya i a França Le Front National cada vegada guanya més pes. El feixisme sempre ha estat i serà el braç armat del capitalisme, els refugiats no són res més que els danys col·laterals d’una crisi econòmica mundial que va més enllà d’Europa.

– Per tant solucionar el problema d’arrel vol dir acabar amb la guerra de Síria?

– Aquesta crisi actual dels refugiats sí, només s’acaba amb la fi de la guerra. Cal recordar que totes les persones refugiades són com nosaltres, gent de classe mitjana que tenien casa i treball i que de cop i sobte els hi cauen bombes del cel. Si fos per ells no haguessin marxat de casa perquè no volen venir aquí, volen estar a casa seva. I per acabar amb la guerra de Síria s’ha de parlar amb al-Àssad. Però repeteixo, això és només una part del problema hi ha molts altres fronts oberts i els patits canvis comencen perquè tothom conegui la realitat, a partir d’aquí cadascú ja actuarà sota la seva consciència. 

Encara creuen que Europa obrirà fronteres

– Tens la sensació que a vegades costa d’assimilar que són gent que vivien en les mateixes condicions que nosaltres?

– Sí, absolutament. Hi ha molta gent que pensa que ells als seu poble ja vivien en tendes de campanya i que fet per fet doncs venen a Europa e viure en tendes i això no és cert. Per aquesta raó molts d’ells ens explicaven que si arriben a conèixer la situació no venen. Fins i tot molts afirmaven que morir per morir preferien fer-ho amb dignitat a casa seva.

– M’has comentat que els nens representen gairebé un 50% de la gent que està esperant per passar a frontera.

– Són nens que no tenen escola que no poden estudiar i que perden el temps per allà vagant sense poder aprendre. És cert que el fet de ser nens doncs estan allà jugant, però clar tampoc no tenen mitjans per poder jugar ni que sigui a pilota. És una cosa que et remou per dins i per això molts dels voluntariss treballen amb els nens.

– Heu pensant en tornar-hi?

– Sí, al tenir sempre el cap allà hem pensant que aquest juny hi tornarem, sempre hi falten mans i ajuda. No sé si anirem a Idomeni perquè no sabem el que passarà després dels forts enfrontaments del diumenge però segur que tornarem a Grècia.

– L’associació com es finança?

– Els viatges i els allotjaments ho paguem de les nostres butxaques i les donacions les utilitzem per impulsar els projectes.

– M’has dit abans que tens 57 anys. Quan marxes la teva filla no pateix?

– Sí, clar però ja està acostumada a que no pari per casa i sigui activista. Per sort ja es gran i jo ja estic jubilada per tant em puc combinar molt millor els viatges. Les altres companyes que treballen han de demanar permisos sense sou i agafar les vacances per fer les expedicions. Ens cuidem mútuament i sempre intentem anar ben acompanyades.  

Categoria: 

Notícies relacionades