Tica Font: “Sempre hi ha hagut militars que roben part de l’arsenal públic i el posen al mercat negre”

Fotos: Jordi Pascual

És la directora de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) i ha visitat Sant Cugat en el quart dia del curs d’estiu de la Universitat Internacional de la Pau que se celebra al Centre Borja fins dimecres. Després de la seva conferència sobre el lobby de les empreses de seguretat i de defensa ha atès elCugatenc per aprofundir en alguns aspectes de la indústria armamentística.

En una entrevista a La 2 l’any 2014 deies que les indústries armamentístiques mai baixen a la borsa perquè sempre hi ha negoci. Segueix igual?

– Sí. A més, quan s’inicia un conflicte, les empreses solen pujar el seu valor a la borsa. Més que l’efecte a la borsa, acumulen algunes crisis. La primera es va donar quan es va acabar la cursa d’armaments est-oest. Es va notar perquè els estats van començar a demanar menys. El 86% de la producció d’armes es dóna entre Estats Units i la Unió Europea. Si el govern estatunidenc i els europeus baixen les demandes a l’empresa, entren en crisi perquè el nivell de facturació cau. La segona ha estat la crisi econòmica perquè els governs han parat les demandes per manca de recursos.

Hi ha empreses armamentístiques públiques.

– Poques. A Espanya només queda Navantia, les altres s’han privatitzat.

Perquè el negoci funciona?

– Perquè veníem d’una política europea que deia que les empreses no podien rebre diners de l’estat en forma de subvenció, i que havien de ser privades. Navantia no es va privatitzar perquè era deficitària i ningú la volia comprar. Generalment, la indústria armamentística és privada. Solen tenir de vegades participació pública a les accions. Per exemple, al Consorci Europeu de l’Airbus els governs es guarden un 2 o 3% d’acció.

Indra, l’empresa armamentística més important d’Espanya, sempre ha estat privada però com el 21% d’accions pertanyia a Bankia, la Sociedad Estatal de Participaciones Industriales (SEPI) ha comprat aquest 21% a través del Ministeri de Defensa. En aquests moment Indra és pública perquè el control pertany al Ministeri. En un moment o altre tornaran a vendre-ho.

Tant públiques com privades, el principal client és l’Estat.

– El client sempre és l’Estat, eminentment el del país on està l’empresa però, en ares de rendibilitat, també hi ha compradors exteriors que també solen ser països.

En aquella entrevista deies que la majoria de grups terroristes existents són armats per estats.

– Al mercat legal no poden accedir perquè són un grup subversiu i no poden comprar. Fins i tot, no tenen NIF, no poden fer compres i han d’acudir al mercat negre. Molts cops hi ha un estat que dóna suport a una insurgència i l’arma directament, permet que arribin armes creuant el seu territori o els hi proporcionen diners per adquirir armes al mercat negre. El mercat negre es nodreix de corrupció de països en què l’estat no té un gran control. Sempre hi ha hagut militars que roben part de l’arsenal públic i el posen al mercat negre. Es va notar molt amb la caiguda de l’est, perquè els militars van vendre el patrimoni d’armes.

L’Estat directament no ho fa, o almenys ho ha d’amagar.

– Ho fan militars. Per exemple, Turquia ha permès que ISIS tingui armes. Per fer-ho, has de tenir la permissivitat de la policia de duanes. És política i corrupció perquè alguns dels que posen el segell cobren perquè passi.

En el cas del Sahel, una part de les armes venen de la manca de control de les armes després de la mort de Gadafi. Van desaparèixer un gran nombre d’armes que tenia l’estat i han anat a parar a tota mena de grups que hi ha allà.

Se sap a qui facilita armes l’Estat espanyol o els seus militars?

– Oficialment no perquè hi ha una junta interministerial que autoritza les empreses a exportar. Les actes d’aquesta junta estan sotmeses a secrets oficials. No es pot saber què s’ha permès i què no. Extraoficialment sabem que s’ha vist armament espanyol al Iemen. S’han vist unes carcasses de munició que es fan a Saragossa i també s’ha vist també algun blindat de fabricació gallega. Al Iemen oficialment no li hem venut ni crec que s’hagin autoritzat exportacions. Però sí li venem a Aràbia Saudita. Duen d’haver-les robat a l’exèrcit de l’Aràbia Saudita.

A la frontera turca anant a Síria també s’ha vist un carregament de 20 tones d’explosius de fabricació extremenys amb el segell de poder creuar Síria perquè anaven a Jordània. No hi ha ni Déu que s’ho cregui. Això es quedaria als grups opositors. El govern no s’ha pronunciat i l’empresa diu que no calia permís d’exportació perquè ho ha fet a una filial que té a Turquia.

L’Estat espanyol té un pressupost de defensa alt, amagat també en partides d’altres ministeris i que no para d’augmentar. Respon a una pressió de les empreses?

– No, no és només que l’empresa ho demani sinó que comparteixen la necessitat que s’ha de fer alguna cosa. Si tens un problema a les fronteres, aquestes empreses et diuen que poden desenvolupar tecnologia aplicada d’infrarrojos o de càmeres tèrmiques per detectar per calor si venen pasteres o persones a la frontera. Els diuen que així no sortiran tant als telenotícies perquè no caldrà intervenir ja que la detecció es pot fer a un quilòmetre de la frontera. Mútuament es fabrica la necessitat de produir alguns objectes que l’estat ha de comprar.

Ja no només es fan aplicacions militars de cara als exèrcits sinó que ja les utilitza la policia, a les fronteres... Això ha augmentat les vendes?

– En el discurs ha deixat d’existir la defensa en el sentit que la necessitat d’un exèrcit perquè la inseguretat és que l’exèrcit del país del constat ens invadeixi. Algú creu que França ens invadirà? Ni tan sols el Marroc! Els problemes no es conceben en termes de defensa del territori i de sobirania d’acció política perquè la globalització se l’ha menjada.

El capital no té fronteres i, per tant, ja no tens sobirania sobre el capital. S’han perdut la majoria de sobiranies i el territori ja no és un problema perquè l’economia no necessita control territorial. Els problemes ja no responen a termes de defensa clàssica sinó a seguretat. Aquesta indústria és la que es desenvolupa fortament per les mateixes empreses que es desenvolupaven en la defensa.

Hem entrat en una espiral d’amenaça – protecció – producció.

– Exactament. Des d’un punt de vista de la seguretat no s’afronta l’eliminació o prevenció d’un problema. L’únic que s’afronta és com controlar-lo. Si no vols que arribin sirians aquí, has de fer que acabi la guerra. Però no actuem així. L’acció securitista se centra en com controlem els fluxos.

Com es pot aturar?

– Ara per ara tenim una gran espiral securititzadora. El canvi climàtic s’aborda com un problema de seguretat. Per exemple, veiem que amb el canvi climàtic es generaran problemes de pluviometria que poden provocar la desertificació de zones i patiran problemes en la producció d’aliments i, per tant, hi haurà fam. El malestar provocarà oposicions polítiques als governants, per tant, conflictivitat i repressió dels governants. També hi haurà població que haurà de fugir. Abordar-ho des de la perspectiva de la seguretat és dir que cal ajudar al governant a tenir els instruments de control de les revoltes socials quan pugi el preu del pa i quan comenci el flux migratori.

Per tant, si volem canviar la tendència hem de canviar l’enfoc polític.

– Sí, i el fonament polític que hi ha al darrere. Pots dir que, quan hi ha gent fugint d’un lloc com a Síria, hi ha un problema d’injustícia, de mala governança o corrupció. Però no ataquem això sinó que només afrontem la ruta de la migració. Són formes diferents de veure un mateix problema.

Com a individus tenim alguna cosa a fer?

– Quan les persones percebem que al darrere del drama dels refugiats hi ha injustícia, responem amb solidaritat. En canvi, el govern reacciona amb govern i repressió. Quan el ciutadà es manifesta contra la política, s’ha d’estar disposat a rebre. Els ciutadans hem de poder actuar amb una visió diferent.

Notícies relacionades