Suficients armes per destruir el planeta, suficients ànimes per construir la pau

Fotos: Jordi Pascual

Jordi Pascual i Anna Poquet

El curs d'estiu de la UNIPAU va continuar el 12 de juliol amb un cicle de conferències centrades en l'impacte ambiental de les guerres amb Donatella Rovera, d'Amnistia Internacional; Gustavo Duch, coordinador de la revista Sobirania Alimentària, i Jordi Armadans, de FundiPau. A la tarda Oscar Mateos, del Grup d'Estudis Africans de la Universitat Ramon Llull, i Txema Urquijo, excoordinador de la política de víctimes del Govern Basc.

La societat civil del Pròxim Orient amenaçada amb armes occidentals

La cinquena jornada del curs d'estiu començava amb una conferència en anglès de Donatella Rovera, senuir crisi response adiser d'Amnistia Internacional, sobre la violació dels tractats internacionals i l'impacte de l'armament sobre la població civil especialment al Pròxim Orient, fent un repàs a Iemen, Líbia, Síria, Iraq i Líban. Va explicar l'ús de bombes petites unificades en grans contenidors que provoquen una gran destrucció i, en ser emprades contra la societat civil, provoca grans destruccions. Tot i estar prohibides des del 2008, encara se'n fa ús. Només 108 països han signat l'acord.

A països com el Iemen o Síria, es fan construccions sota terra per tal d'evitar greus mals. Mentre que a Iraq, Síria i Líbia hi ha certes vies de sortida, Iemen té les fronteres tancades i només hi ha com a possible sortida el desert. A més, la majoria d'armes emprades sobre el terreny són o estan produïdes pels estatunidencs. És especialment significativa la cessió d'armes a l'exèrcit iraquià per part de l'exèrcit nord-americà que ara, amb l'expansió de l'Estat Islàmic, ha acabat en mans dels jihadistes. La pressió als fabricants i inversors d'armes de moment no tenen gaire efecte.

Es generen moviments de resposta que també abusen de la violència. Un exemple són els kurds que, segons Rovera, alhora que combaten l'Estat Islàmic a Iraq i Síria ataquen els assentaments i cases d'altres grups àrabs. Altres moviments armats de resistència, que aconsegueixen armes sobre el propi terreny, fan greus crims de guerra. També hi ha soldats que fan negoci de les armes, no només grans màfies. Mentrestant hi ha certa deixadesa dels països democràtics liberals que fins i tot donen suport a alguns dels actors facilitant-los material bèl·lic o lluitant al seu costat. El paper de la comunitat internacional explica, per exemple, que no hi hagi un embargament a les armes per a Aràbia Saudita.

L'oli de palma com a motiu d'acumulació de terres, repressió i migracions

Duch va centrar-se en la repercussió sobre les terres dels conflictes armats. Explica que hi ha una acaparament de terres per part de països, fonts d'inversió i multinacionals en favor del conreu de palma africana, com a base de la majoria de productes agrícoles industrials i els biocombustibles. La concentració de la terra en poques mans provoca que els ramaders i agricultors de la zona es vegin obligats a vendre i marxar o, si es neguen, sotmetre's a violència. Un exemple n'és l'assassinat de Berta Cáceres, activista en defensa dels drets dels camperols, a Hondures.

A Espanya i Catalunya també hi ha processos d'acumulació. A Lleida, per exemple, segons Duch, Emirats Àrabs Units han comprat diverses empreses de deshidratació d'alfalfa per alimentar els seus ramats. A Andalusia l'acumulació avança i és reprimida. Un exemple n'és la detenció d'Andrés Bódalo, del Sindicato Andaluz de Trabajadores (SAT). Però a nivell mundial, la soja i la palma africana són els principals motius de l'acaparament de terres i repressió de camperols. Hi ha plantacions de palma a Hondures, el Congo, Libèria i molts altres punts del món.

La venda de terres implica la pèrdua de la sobirania alimentària i la dependència d'altres països. Això explica que els països occidentals comprin terra a altres llocs –Ucraïna és el país europeu més afectat per aquesta pràctica i el conflicte actual neix en part, segons Duch, per la lluita per acaparar terres–. Un altra forma de pèrdua de sobirania i migracions és la falta de productivitat de la terra per sequeres i inundacions provocades pel canvi climàtic i la infertilització de la terra per l'ús de productes químics.

15.000 bombes per acabar amb el planeta

Armadans, politòleg, periodista, director de FundiPau, membre de la campanya Control Arms i participant en el procés diplomàtic cap al Tractat sobre el Comerç d'Armes, va tancar la sessió de matí amb una conferència sobre l'impacte de l'armamentisme en l'àmbit ambiental. Considera que tot l'armament té efecte sobre el medi, especialment químiques biològiques i nuclears pel seu abast territorial i temporal. L'exemple de les mines, però, demostra que petites armes també son greus. La seva detonació implica fer malbé el medi ambient. A més, també hi ha armes que estan pensades per destruir l'agricultura, boscos i recursos per tal d'afectar a la població local.

Pel que fa a la guerra en general, els números fan evident que el medi ambient pot quedar mal parat. Tal com explica el politòleg, en un trimestre Rússia ha bombardejat 6.000 vegades Síria i ha fet 5.240 missions. En les guerres del Golf s'hi van incendiar pous de petroli (600 a Kuwait, per exemple) i hi va haver atacs amb greus efectes sobre la salut de les persones i l'entorn. També les proves en tenen, com en el cas de les illes Marshall amb proves nuclears no notificades a la població autòctona.

Avui dia, la indústria militar ha seguit perfeccionant les armes i hi ha armes nuclears d'abast mitjà que tindrien un efecte 100 cops major que la bomba d'Hiroshima. Armadans explica que les armes nuclears són especialment dures perquè la radiació –també de l'energia nuclear per a civils– queda latent durant anys amb efectes sobre generacions futures. Actualment hi ha unes 15.000 armes nuclars al món que podrien destruir el planeta més d'un cop. Tot i que estan permeses, ja hi ha 150 països que, pressionats per la societat civil, han demanat la prohibició com anys enrere ja es van retirar del mercat les armes biològiques o les mines antipersones.

Anàlisi dels models de justícia a l’africa subsahariana

Oscar Mateos va centrar la seva conferència en els diferents models de justícia pels quals han optat alguns països de l’Àfrica subsahariana, amb l’objectiu de veure com les diferents experiències africanes en justícia transicional han contribuït a la transició del país en guerra, és a dir, que passin d’un règim i d’una situació de violència a una situació pacífica i de convivència.

Sudàfrica és el país que exemplifica millor el model restauratiu, on el perdó, la veritat i la reparació estan en el centre. Gràcies a figures com Nelson Mandela es posa en marxa la “comissió per la veritat i reconciliació” on a partir dels testimonis de 22.000 víctimes, que havien patit el regim del apartheid, se sap la veritat del que va passar. És una veritat un tant subjectiva i parcial segons diferents autors. A Rwanda, en canvi, el model de justícia és de caire punitiu, on el càstig dels principals responsables és el centre d’aquesta iniciativa, coneguda com els tribunals de gacaca, que han ajudat a les comunitats a afrontar el genocidi que va tenir lloc al país l’any 1994, tot i que alguns autors creuen que només serveix per ajustar comptes. Sierra Leona, per últim, combina els dos models anteriors, narra el que va passar, està passant i passarà, sense insistir tant en les escoltes públiques com ho fa Sudàfrica.

Un cop explicats els diferents models, Mateos va criticar les problemàtiques de les iniciatives que prioritzen l’agenda internacional, és a dir, la defensa del model punitiu. Això provoca que es judicialitzin els processos de construcció de pau, amb una presència cada cop més important del Tribunal Penal Internacional en els casos africans. No creu que ajudi ni contribueixi a la reconciliació social, ja que estan fetes de dalt a baix, amb poca participació dels actors socials del context afectat. A més de la tendència a estandarditzar, utilitzar les mateixes mesures sense tenir en compte les especifitats de cada context, aplicant les mateixes mesures a Sierra Leona, Rwanda o Afganistan.

Reconstrucció de relacions socials a Euskadi

Pel que fa a la societat basca, s’han creat diferents organitzacions dedicades a posar fi a la violència, a treballar per la pau i al reconeixement de les víctimes, però no s’han centrat en les conseqüències que estava produint la violència. Així ho explicava Txema Urquijo, excoordinador de la política de víctimes del Govern Basc, en la darrera conferència del penúltim dia d'UNIPAU.

L’any 2007 es porta a terme un experiment a partir d’un equip dinamitzador format per un psicòleg i un professor d’ètica, entre altres, es crea una trobada entre 5 víctimes de ETA i 5 d’altres terrorismes, per veure, a partir de l’intercanvi d’experiències, què comparteixen i quines inquietuds tenen en comú. Tots tenien l'oportunitat d’escoltar les vivències dels altres. Un programa que tot i ser impulsat per membres del govern, no pretenia ser una iniciativa amb utilitzacions polítiques, era de total secretisme i es va fer fora d'Euskadi, per tot el que s’estava vivint en aquell moment. Aquest programa va superar-se amb èxit i va servir a les víctimes perquè aquestes obrissin els ulls respecte als clixés que tenien sobre la realitat dels altres i sobre el mutu reconeixement del dolor.

Notícies relacionades