Rafael Bustos: “A Algèria la premsa crea la percepció d’un enemic cruel, fanàtic, no racional i amb el qual no es pot negociar”

Fotos: Jordi Pascual

La penúltima jornada del curs d’estiu de la Universitat Internacional de la Pau que se celebra al Centre Borja ha acollit una mirada centrada en el terrorisme i sobre els conflictes a Colòmbia i Algèria. Rafael Bustos, professor de relacions internacionals a la Universidad Complutense de Madrid, ha atès elCugatenc abans de la seva conferència en què ha repassat l’ús de la premsa per a la construcció de l’enemic a Algèria.

Mirant la història recent d’Algèria, trobem la independència el 1962, la legalització de partits al 1988 i la victòria del Front Islàmic de Salvació (FIS), que acaba provocant una guerra civil. Fins aquí un procés més o menys similar al d’altres països que havien sigut colònia. Què passa a partir d’aquell moment?

– Es tracta d’un procés de descolonització com tants d’altres amb una guerra d’independència contra França de vuit anys. Després es va instaurar un estat socialista que dóna singularitat a Algèria. Després hi ha un moment de liberalització i crisi econòmica en què es permet l’existència de més partits i s’acaba amb el sistema de partit únic. Això porta a la celebració d’eleccions, la primera de les quals, al 1991, guanya el FIS. La segona elecció no s’arriba a celebrar perquè hi ha un cop d’estat al 1992.

La violència no sorgeix de cop sinó que fa una escalada. A principi del 1992 hi ha diversos fets que condicionen la situació. Es dissol el FIS, s’interna molts simpatitzants als centres de retenció al Sàhara i al juny l’assassinat del president Mohammed Boudiaf, que era l’última esperança que li quedava al país per evitar el conflicte armat. A partir de juliol del 1992 es crea una nebulosa de grups que van separant-se, començant per la branca armada del FIS, l’AIS.

Es desenvolupa un sistema de guerrilla rural però amb atacs als centres urbans. Fonamentalment es feien operacions d’emboscada a l’exèrcit, robaven i assaltaven supermercats i botigues, feien controls de carretera i extorsionaven la població local.

D’on ve la divisió social, de l’època colonial o de la socialista?

– De la socialista. L’única connexió directa amb l’època colonial és aquella gent que donava suport als francesos i el moviment nacionalista que lluitava contra ells. Hi ha gent represaliada i d’altra que marxa a França quan acaba la guerra perquè són considerats traïdors.

FIS, a banda de les sigles, significa fill en francès, per considerar-se fill del FLN (Front d’Alliberament Nacional). Des de la perspectiva islamista, pretenen alliberar Algèria del domini cultural postcolonial. A molts països àrabs els governs defensen l’oposició islamista per debilitar l’esquerra. L’única forma que els governs pensen que poden aturar els grups d’esquerres a les universitats és així.

Què ens queda ara de la guerra?

– No ha acabat tot i que per sort està en una fase d’intensitat reduïda. Encara hi ha atemptats i operacions militars contra bastions muntanyencs. A partir del 2003 es redueix la violència i Algèria surt de les estadístiques de conflictes armats perquè hi ha menys víctimes. Hi ha hagut tres lleis d’amnistia i conciliació molt criticades però que han permès que els grups entreguin les armes i es redueixi la violència. Tot i així, han generat impunitat dels cossos de l’estat. Les famílies dels 30.000 i 40.000 desapareguts durant el conflicte, molts dels quals són simpatitzants del FIS, han rebut una compensació i una pensió vitalícia del govern però a canvi que no pregunten què va passar.

Quin paper juga el poble amazic?

– És un conflicte paral·lel que ha tingut diversos esclats. Ja al 1963 va haver una revolta del Front de Forces Socialistes amb simpatitzants del moviment amazic de la Cabília. Va ser una revolució xafada que va seguir latent. Al 1981 es produeix la primavera berber en què les universitats que intenten ensenyar la llengua amazic són represaliades. Al 2001 hi ha un nou esclat quan un jove apareix assassinat a una comissaria, el que provoca grans mobilitzacions a la Cabília i l'Alger. És un conflicte paral·lel que segueix sense resoldre’s.

També has vingut a parlar de l’efecte de la premsa. Hi ha un efecte intern i una percepció diferent a l’exterior a través del que diuen els mitjans?

– Jo parlaré de la premsa francòfona, que és d’elit, cada cop més minoritària perquè la llengua més generalitzada és l’àrab però amb molta capacitat d’influència. És la premsa que té un efecte amplificador perquè influeix a França i a la resta d’Europa, el que no aconsegueix la premsa en llengua àrab.

És una premsa que ha estat controlada i no ha treballat en llibertat durant el conflicte. En algunes etapes tenia l’obligació de publicar comunicats del Ministeri de l’Interior. Transmet una representació dels islamistes com a enemics que és interessant de veure. A la premsa l’atacant sempre és l’islamista i l’exèrcit sempre respon. En la identificació, dels islamistes no es donen dades personals que expliquen a què es dedicava, qui era... Es tracta de forma abstracta com a grup armat islamista. En canvi, de les seves víctimes es donen detalls d’edat, sexe, ocupació, circumstàncies especials... perquè el lector empatitzi.

Es crea la percepció d’un enemic cruel, fanàtic, no racional i amb el qual no es pot negociar. Als comunicats mai apareixen reivindicacions polítics sinó que són representants com a lladres que roben com delinqüents comuns. Es volen mostrar com grups fanàtics i sanguinaris que maten per matar. Això distorsiona el conflicte i oblida mostrar l’altra part, la repressió sobre els islamistes. Els desapareguts no apareixen a la premsa.

A la francòfona?

– A l’àrab imagino que sí però, tenint una posició ideològica diferent, està subjecta al mateix control de l’Estat. Es poden desmarcar als editorials i les opinions però no més enllà.

 

No hi ha cap mitjà internacional que pugui influir?

– No perquè és un conflicte molt tancat on no hi ha mediadors ni països que ajuden. Le Monde, per exemple, va marxar del país l’any 1997 i no va tornar fins entrats els 2000. Als anys 80 moltes ambaixades van tancar i també empreses multinacionals. Durant una bona part del conflicte no hi ha hagut cobertura internacional i els grans mitjans han tirat de les publicacions francòfones algerines, per això són molt influents.

Vivim una situació en què els països islamistes o amb molta població musulmana són al punt de mira pel terrorisme jihadista. Com ho viu Algèria?

– Hi ha una caricatura molt bona en què apareix una maleta de viatge amb adhesius de destins. Hi ha Corso, El Biar..., tot llocs d’Algèria. Els algerins viatges poc i tenen problemes per aconseguir visats. També hi ha mesures que perviuen del sistema socialista com que els diners que els permet treure del país, per evitar una sortida de divises, és limitada, 150 euros per persona, irrisori. Tunísia i Marroc permeten 3.000 o 4.000.

La prohibició de Trump no afecta a Algèria però hi ha altres normes restrictives com la prohibició britànica de portar portàtils als avions que provenen de països musulmans i àrabs. Es veu afectada com un país més. Rebutja les polítiques però la realpolitik fa que el govern actual no s’enfronti amb aquest tema perquè l’estabilitat del sistema és més important.

Notícies relacionades