Maryant Fernández: “És més útil no censurar alguns tipus de continguts per iniciar un debat democràtic i crític”

Fotos: Jordi Pascual

El darrer dia complet de conferències del curs d’estiu de la Universitat Internacional de la Pau ha portat a Sant Cugat un seguit d’experts que han teoritzat i reflexionat al voltant de la legislació i les víctimes del terrorisme. Maryant Fernández, assessora de l’European Digital Rights (EDRi) i experta de governança a internet, ha estat una de les convidades que, després de la seva conferència, ha atès elCugatenc per fer aquesta entrevista sobre seguretat a la xarxa.

A les xarxes socials, on hi ha missatges de terroristes, ja hi ha unes normes d’ús. No serveixen de res?

– Serveixen per a moltes coses, tant per a bé com per a mal. Veiem que en la lluita contra el terrorisme, la incitació a l’odi o per la protecció dels menors en lloc d’aplicar-se la llei, s’apliquen les normes i condicions de les empreses. Al final, de vegades no funciona i de vegades funciona més del necessari perquè tot es deixa a la mercè d’empreses com Facebook que acaben decidint què pot estar en línia i què no.

Aquestes normes han d’estar subjectes a una llei, les empreses no poden saltar-se-la perquè tinguin normes pròpies.

– El problema és que la llei diu que les empreses actuen de manera voluntària restringint continguts i no estan subjectes a la llei sinó que aquesta acció voluntària es fa d’acord amb els seus termes i condicions. Ningú ho llegeix i, a més, es deixa fer el que volen a aquest tipus d’empreses. És una política visual, de curt termini, per ensenyar que es fa alguna cosa però no és una lluita efectiva.

Les empreses van per lliure, llavors. Quin paper poden jugar els estats aquí?

– Posar més pressió a les empreses, que han de fer més. És molt fàcil deixar que tota la responsabilitat en aquestes empreses mentre els estats es desentenen. Hi ha els típics anuncis en la premsa en què es diu que Facebook ha eliminat 100.000 continguts il·legals. Quan preguntes als estats quants d’aquests casos han constituït un crim i quantes investigacions s’han encetat per lluitar verdaderament contra el terrorisme i la incitació a l’odi, la resposta és que no hi ha informació al respecte.

Les empreses han de fer la feina del poder executiu, legislatiu i judicial. Ens hem de preguntar, llavors, si estem preparats perquè les empreses siguin els nostres dirigents. Sembla que als estats els convé i a les empreses també perquè fan el que volen.

No hi ha cap exemple d’un estat que plantegi revertir-ho?

– No, els exemples que hi ha són de més repressió. Alemanya acaba d’implementar una llei que inclou penes i sancions a empreses com Facebook si no eliminen continguts. Això comporta que hi hagi una eliminació major de continguts perquè a les empreses els interessa no tenir responsabilitat jurídica, no tenen interès per saber que alberguen continguts il·legals a les seves plataformes i fan de relacions públiques. Si algú es queixa molt, Facebook actuarà perquè no li interessa que els seus usuaris estiguin descontents amb la plataforma. És un descontrol.

Perquè, encara que Alemanya plantegi sancions, qui decideix és Facebook.

– Exacte. Les empreses decideixen què pot estar en línia i què no. No hi ha cap acció dels estats que sigui coherent per estudiar si els continguts eliminats realment eren il·legals i si ho ha analitzat algú, si les persones que han vist restringits els seus continguts tenen dret a apel·lar... Hi ha un cessament de responsabilitat política deixant les decisions en mans de grans empreses motivades per l’interès econòmic.

Entrem al debat entre si coartar la llibertat d’expressió es pot justificar i en quins casos. La pugna entre seguretat i llibertat d’expressió...

– A EDRi sempre diem que hem de tenir les dues coses. Ens cal seguretat i ens cal tenir drets fonamentals com la llibertat d’expressió. Si no lluitem per allò que potser et pot incomodar però no és il·legal, quan vulguis defensar el que és legal o no problemàtic hauràs perdut el debat perquè dones per suposat que hi ha certes coses que, si són diferents al que penses, la gent no té dret a expressar-les. Una altra cosa és que hi hagi amenaces de mort i coses que realment incitin a la violència. Això no és legal i ha d’haver una acció. No pot haver una política d’eliminar continguts i donar a entendre que no passa res per darrere de les plataformes.

 

També hi ha un debat paral·lel. Quan hi ha una cosa censurable perquè potser moralment està mal vista, es pot pressionar per forçar la censura o deixar-ho en evidència. És a dir, no necessàriament s’ha de dir no sinó que es pot denunciar públicament. Què és més útil?

– Al meu parer, molts cops és més útil deixar alguns tipus de continguts per iniciar un debat democràtic i crític, que la gent pugui enraonar. Òbviament, no és el mateix desitjar la mort d’algú i fer amenaces de mort que dir que pots entendre els terroristes. Hi ha coses que són al límit. La població ha de parlar i fer una reflexió crítica del que veu per la premsa, pels mitjans, pels polítics...

Quin seria el límit?

– Ho marca la llei, que pot ser qüestionable però està subjecta a escrutini judicial. Les normes que estableixen convenis com el de Facebook estan establertes per ells mateixos. Al final dels termes de condicions d’aquestes grans empreses sempre hi ha una clàusula que diu que es reserven el dret a tancar el teu compte o restringir l’accés per qualsevol motiu que estimin oportú. És molt arbitrari. És més preferible que la línia estigui marcada per un procés legislatiu que no per un procés corporatiu.

Hem vist que els cossos de seguretat treballen a internet. Han hagut judicis per un tuit però també per la difusió de pornografia infantil. Fins a quin punt l’estat pot seguir els passos dels usuaris a internet?

– Hi ha molts sistemes. Depèn de si el teu compte és privat o públic, de la col·laboració entre les empreses i l’estat... Hi ha proves que demostren que tant en la lluita contra la pornografia infantil com contra el terrorisme hi ha una demanda exacerbada cap a les empreses per actuar mentre les empreses no fan el seguiment necessari per prendre accions. Es detecten casos puntuals.

Creus que la gent que es fica a Facebook o Twitter coneix realment els riscos que impliquen?

– Realment no. És preocupant que per fer una broma o per pensar diferent hi hagi conseqüències desproporcionades. No és el mateix que un terrorista mati persones que algú posi un tuit comentant fets terroristes. Hi ha diferències, hi ha coses criminatlitzades que estan fora del que hauria de considerar-se crim al Codi Penal.

Evidentment, els usuaris desconeixen moltes coses. Una de les majors mentides a internet és “jo he llegit les condicions i les accepto”. Però és igual perquè si les llegíssim, no tindríem capacitat de negociació amb les empreses.

Potser ni les entendríem.

– Exacte.

Per tant, ara per ara necessitem treure poder a les empreses, que els estats tinguin més capacitat d’incidència i marcar bé els límits?

– Hi ha molta legislació però els límits no es marquen de forma clara sinó que es fa una política bastant populista. Creuen que si mostren a la població que Facebook elimina continguts, faran creure que acabaran amb el problema de la pornografia infantil, per exemple. És totalment fals. El problema és molt més complex. S’ha d’invertir en educació, en reinserció social...

Cal prendre’s temps per veure què és necessari fer i agafar responsabilitat política. No es pot donar més poder a empreses com Facebook i, de sobte, no fer cas quan ja has passat el poder. S’ha d’entendre que Google és la major granja de dades del món, recull dades de persones de molts àmbits. Al final els estats demanen a aquestes empreses que fan negoci amb les teves dades que també controlin què s’ha de promoure o no quan s’està en línia. Quan els dones el poder, el poden utilitzar de manera deslleial amb el seu competidor. Les xarxes socials petites no tenen el poder adquisitiu per tenir un equip que revisi continguts i estigui en contacte amb les autoritats. Així es reforça el monopoli de les companyies en detriment de la competència i no només de la llibertat d’expressió. És preocupant.

Notícies relacionades