Manuel R. Torres: “Les tecnologies atorguen als terroristes un instrument que al passat només podien somiar”

Fotos: Jordi Pascual

El politòleg i expert en terrorisme jihadista de la Universidad Pablo de Olavide de Sevilla ha estat un dels conferenciants de la tercera jornada del curs d’estiu de la Universitat Internacional de la Pau que se celebra des de dijous al Centre Borja. Ha atès elCugatenc just després de la seva conferència en què ha parlat del terrorisme i els mitjans de comunicació, des dels mass media fins a les xarxes socials.

Molts dels teus treballs giren al voltant del jihadisme a Espanya i la voluntat d’alguns grups terroristes d’arrel islàmica de recuperar Al-Andalus. No obstant, aquest no és un tema central de l’agenda política ni mediàtica. Per què?

Cada cop hi ha més evidències que forma part de l’agenda d’aquests grups no com a recurs retòric. No plantegen la recuperació d’Al-Andalus en termes d’influència cultural sinó que és el camí per legitimar actes de violència a Espanya. Situen la ciutadania com ocupants il·legítims que han de ser expulsats. És la mostra que els discursos que mantenen aquestes organitzacions contenen elements que ressonen molt més dins d’aquest imaginari del que ens puguem imaginar.

Al-Andalus és patrimoni comú del món àrab i musulmà. No tots volen recuperar Al-Andalus però forma part d’una història comú, que es coneix, s’estudia i de la qual s’extreuen conclusions. Grups com Al-Qaida o Estat Islàmic reinterpreten aquest concepte històric des d’un punt de vista agressiu perquè li serveixi pels seus objectius.

Si un dels objectius dels terroristes es reconstruir Al-Andalus, no seria lògic que tinguéssim més pressió a Espanya? Els grans atemptats han sigut a altres països.

S’ha de situar la incidència del terrorisme no només en terme dels atemptats que acaben succeint i provoquen víctimes sinó de tota l’activitat prèvia que ha estat desmuntada pels cossos de seguretat. Al 2016 Espanya és el tercer país d’Europa que més jihadistes va detenir, només superada per França i el Regne Unit. El nivell d’activitat terrorista al nostre país no és menyspreable.

Els terroristes no atempten sempre on i com volen sinó que es veuen forçats a les oportunitats. Això pot generar una reflexió errònia de la ciutadania, que l’absència d’actes terroristes durant un període de temps signifiqui que no hi ha amenaça.

Com ha canviat Twitter i Facebook l’extensió de les idees terroristes per a grups com Estat Islàmic o Al-Qaida?

Les noves eines de la comunicació atorguen als terroristes un instrument que al passat només podien somiar. Tenen la possibilitat de comunicar-se directament amb la seva audiència sense la intermediació dels mitjans de comunicació tradicionals. Ja no han d’adaptar el discurs i la violència al que creuen que als mitjans i especialment a la televisió els pot interessar. Ara ells decideixen què, com i quan ho diuen. Tenen la capacitat il·limitada d’arribar a una audiència de caràcter planetari.

La majoria de terroristes que han atemptat a Europa o han estat detinguts abans de fer-ho són europeus. Això també és resultat de la nova estratègia comunicativa?

En part. La realitat demogràfica europea és molt diferent a la que existia ara fa 60 anys en el sentit que el terrorisme jihadista no és importat d’altres països sinó que està compost de ciutadans europeus de fe musulmana. En percentatge, ja són un component destacable de la població. És un problema domèstic. El flux de refugiats i els immigrants de primera generació és només una part del fet. Cada cop més les segones i terceres generacions de musulmans, fruït del nostre sistema educatiu i de les influències que reben, són protagonistes de l’activitat terrorista. És una confluència del fenomen internacional i l’intern.

Com es pot evitar que grups com Estat Islàmic acabin fent piulades que arriben a possibles futurs terroristes?

Hi ha una estratègia múltiple. Una de les accions és intentar negar-los l’espai. S’ha de ser molt proactiu per evitar que aquests grups colonitzin alguns espais, dels quals incompleixen les normes d’ús pel tipus de contingut que posen ja que propaguen incitació a la violència, imatges dures...

És molt difícil aconseguir-ho per això s’ha de trencar la impunitat. Tots aquells continguts resten allà fàcilment accessibles per a qualsevol persona. Cada cop és més difícil arribar a aquest missatge però, al mateix temps, els terroristes innoven. Quan se’ls tanca una porta, en busquen una altra en què gaudeixin d’impunitat. És un esforç continu al joc del ratón y el gato virtual. S’ha d’aturar que actuïn amb impunitat, que és el que més potencia les seves capacitats.

Tot i l’eclosió digital, els mass media segueixen aquí. Els afecta el que diuen o, com ja tenen les seves vies de comunicació, només ens influeix a la resta de la població?

Per suposat, els afecta i no han oblidat els grans mitjans. Saben que avui dia la televisió segueix sent l’instrument de referència amb el qual la majoria de la població s’informa. Quan més apareguin, millor per a ells. Però a mesura que avança el relleu generacional, va guanyant pes internet com a principal font d’informació. Ara per ara els dos plans coexisteixen.

Per això l’estratègia terrorista també busca tenir impacte als mitjans, però aquests ja no tenen el monopoli. De vegades es veuen forçats a donar com a notícia que hi ha alguna cosa que s’ha produït fora del seu àmbit de control, per exemple, que un vídeo s’ha convertit en viral i ha tingut milions de visualitzacions. Els mitjans ja no tenen l’opció de decidir si informen o no sobre el tema perquè, com ja s’ha produït, ho han de fer.

Tot i així, els terroristes al Twitter poden dir el que vulguin i als mitjans de comunicació no. El que s’informa a la televisió no necessàriament els juga a favor.

Sense dubte però molts cops, de manera involuntària, els mitjans de comunicació juguen com a caixa de ressonància de l’altra propaganda que està a l’àmbit d’internet i de les xarxes. Per exemple, quan un mitjà informa sobre un vídeo en què s’assassina persones però s’intenta obviar la imatge explícita, es desperta el morbo d’un sector de l’audiència. Si volen veure la seqüència completa, saben que han d’anar a internet. En el moment que ho veuen per la televisió saben de l’existència del material i si segueixen interessats, poden anar a la xarxa. Tot i que s’intenti limitar el contingut, la presència del terrorisme als mitjans amplifica el missatge que apareix originàriament a internet.

Que un mitjà de comunicació mostri imatges dels terroristes, no significa que vagin a reclutar més. Més encara quan l’audiència està formada, sobretot, per classes mitjanes europees.

Els terroristes tenen uns targets en què els va millor que en altres. Tot i que saben que hi ha part de la població que està fora del seu abast, coneixen que hi ha una cultura audiovisual basada en la televisió amb els seus codis i estils. Ho intenten adaptar als seus missatges a internet. Quan més s’assembli als continguts que es consumeixen de manera massiva, més possibilitats tenen de persuadir.

En els darrers anys han fet una transformació perquè han abandonat els vídeos en què apareixia un bust parlant llegint un text durant una hora i sense mirar a la càmera, el que és incapaç d’aconseguir l’atenció dels mitjans i de les noves generacions que busquen dinamisme. Ara trobem material que copia la lògica narrativa dels grans videojocs, de les pel·lícules d’èxit, els principals tràilers... A mesura que prenen aquest missatge, més atractiu i eficaç és davant les audiències més joves.

Els mitjans actuen bé o acaben esdevenint altaveus?

En general els mitjans saben que tenen un paper molt important. En bona mesura, intenten autorregular-se. Saben que hi ha fets que no es poden obviar perquè són notícia però han de tenir cura en la forma com s’informa. Els mitjans tenen incentius, de vegades inconscients, que acaben donant més importància a l’espectacularitat, les imatges, els continguts violents... De vegades es veuen arrastrats per la lògica dels terroristes que volen captar la seva atenció.

Molts cops s’informa com a fet noticiable de qüestions que no aporten res però generen una càrrega d’imatges atractives. Els mitjans han de fer un paper permanent de reflexió sobre què aporta a la societat informar sobre un determinat tipus de notícies. Quan menys impacte tinguin els terroristes als mitjans, millor; perquè se’ls disminueix el poder i l’abast.

Notícies relacionades