La UNIPAU mostra l’humor i la seva doble cara, la destructiva i la socialitzadora

Foto: Jordi Pascual

Durant la tarda de divendres i el matí de dissabte la UNIPAU ha celebrat un cicle especial de conferències al voltant de l’humor i el seu paper en els conflictes, la creació de la violència i la construcció de la pau en el marc del seu seminari d’hivern. La partida és, justament, que l’humor per si sol no pot fer res, necessita persones que el comparteixin amb unes finalitats determinades, per fotre-se’n d’algun defecte que pot ser de poderosos o d’oprimits, d’altres o d’un mateix, de fets concrets o de la quotidianitat en general...

Tal com ha explicat Jesús Damián Fernández, doctor en pedagogia, llicenciat en filosofia i lletres i educador social, l’humor té capacitat d’unir persones, un sentit social de compartició. Posa l’exemple del nas de pallasso, que per si sol és capaç de fer escapar somriures, més encara en situacions en què a priori no encaixa, com un embotellament. Alhora, aquest humor té un benefici personal i sobre la societat ja que permet afrontar situacions de millor manera; el que no treu que un bon tractament de l’humor hagi d’implicar seriositat. Aquesta seria la cara positiva que tenim més a prop de nosaltres en el nostre dia a dia.

També seguint aquesta espelma es troba la vivència explicada per Koldo Vio, educador social i pallasso. Amb Pallassos Sense Fronteres ha viscut experiències a Palestina amb nens que podien haver perdut amics en un bombardeig a l’escola o que fins i tot havien estat víctimes i per això tenien restes d’operacions de vida o mort i, malgrat això, volien riure. El repte és que per a aquests infants els referents són màrtirs. Amb un bon tractament humorístic es poden repassar aspectes de la quotidianitat per dura que sigui –amb checkpoints i controls israelians– des d’un nou punt de vista. Amb aquesta mena d’autoburla es permet certa prevenció, el punt humorístic que evita l’“explosió”.

Però l’humor també té l’altra cara, la de confrontació. Així ho ha explicat Andrés Barba, novel·lista i assagista. A través d’aquest humor es pot crear menyspreu i, en conseqüència, mecanismes de segregació i repulsa a través de bromes i acudits. Això acaba obrint un debat sobre la censura, té sentit censurar o val la pena permetre certs discursos per molt odi que continguin perquè finalment acabin ridiculitzats pel seu propi pes i, per tant, l’humor se’ls acabi girant a la contra?

Alhora, aquesta confrontació pot ser cap a un poder establert, com el franquisme, tal com ha explicat José María Perceval, doctor en ciències socials i comunicació. Ell considera que gran part del motiu de la caiguda de la dictadura ve determinat per un humor que va començar sent força absurd a ridiculitzar a poc a poc alguns aspectes de la vida, fins tocar la quotidianitat de la dictadura, com es pot veure en l’antimilitarisme de Gila. Alhora, l’avenç cap a un humor negre es va veure clarament a publicacions com Codorniz, Hombre Lobo, Por Favor, El Víbora o Goma-4.

Aquest suposat mal gust va començar a considerar-se políticament incorrecte amb El Papus i l’atemptat que va sofrir, donant pas a una moderació d’El Jueves fins convertir-se en la revista satírica però sense gaire dosis d’humor negre de l’actualitat. Per a Perceval la transició va marcar uns límits a l’humor, el que al seu parer és una trampa en què cauen els progressistes en suposada defensa d’alguns col·lectius i que aprofita la dreta per prohibir allò que no li agrada dels progressistes.

Notícies relacionades