José María Perceval: “La frase de Trapero i el vídeo del Cordovès són dos moments de distensió emblemàtics”

Fotos: Jordi Pascual

Els atemptats de Barcelona i Cambrils del passat 17 d’agost van portar condol però també molts riures, ja sigui amb bromes fàcils a Twitter o amb el boom del “bueno, pues molt bé, pues adiós” del major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, i el vídeo del Cordovès, aquell guerriller d’Estat Islàmic que reivindicava recuperar Al-Àndalus amb un accent que molt internautes van trobar increíblement còmic. I no és que ens haguem tornat insensibles sinó que l’humor és com la vàlvula de sortida de les olles a pressió, l’expressió col·lectiva que permet que la societat no esclati. O almenys això diu José María Perceval, santcugatenc i professor a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB. Ell ha teoritzat com ningú sobre el nexe entre el terrorisme i l’humor al seu llibre El humor y sus límites, ¿de qué se ha reído la humanidad? (Ediciones Cátedra, 2015) i ho ha ampliat amb una profunda mirada al terrorisme a El terror y el terrorismo, cómo ha gestionado la humanidad sus miedos (Ediciones Cátedra, 2017). Dos llibres malauradament oportuns que donen peu a una interessant conversa sobre la reacció humorística a uns fets tràgics.

Després dels atemptats a Barcelona hi ha hagut moltes mostres d’humor. Què hagués significat si no n’haguessin hagut?

En moments greus i dramàtics, l’humor és una via d’escapament. Si no hi ha humor, la societat és com una olla exprés tapada, pot explotar. A banda d’això, és inevitable. Sempre hi ha llocs on es fa més humor que a d’altres perquè funciona com un mecanisme per superar la situació, com els enterraments. L’humor, deixant de banda el negre, és necessari.

Quina és la traducció social d’aquesta possible explosió per falta d’humor?

– S’hagués derivat en un sentiment d’angúnia de la població molt major i podria significar atacs contra altres grups, que també n’hi ha hagut.

Si n’hi ha hagut, significa que l’humor tampoc és la cura total.

– Clar, només t’evita aquestes derivacions perverses. De fet, l’humor també serveix quan t’afones. El moment més important és estil Woody Allen, “què mal estic, he de sortir d’aquí!” També ho és l’autoironia.

Per què?

– Perquè has d’assumir que ets una persona amb defectes, riure’t d’ells i assumir-los, no com a virtut com fa alguna gent.

Després dels atemptats es va fer broma amb el Cordovès i amb el “bueno, pues molt bé, pues adiós”.

– Són dos moments emblemàtics de distensió. Això dels Mossos és un amor d’estiu perquè hem canviat en sis mesos d’opinió i podem tornar a canviar. Amb Trapero hi va haver un moment meravellós, per primer cop els polítics es van haver de callar i deixar pas als professionals per una qüestió política de qui parlava, si Madrid o Barcelona. En aquell moment, els polítics, que ens havien acostumat a coses avorridíssimes, es posen al darrere.

Al final, l’assumpte es resumeix amb un senyor holandès que es va alçar i se’n va anar. La frase és molt bona perquè és una barreja de castellà i català com faria jo, encantadora. Va ser un moment de distensió perfecte, amb samarreta inclosa, que també és divertit. Allò del Cordovès també és molt divertit: aquell senyor, amenaçant Al-Àndalus amb aquell accent... Amb això els andalusos van tenir un gran moment de diversió.

A El humor y sus límites dius que l’humor mostra l’absurd, tant el propi com l’aliè.

– L’absurd és interessant perquè el propi es dóna a societats democràtiques i el de la societat en general es dóna a societats més bé autoritàries. Els règims autoritaris generen un camp enorme d’humor de l’absurd. A Espanya, per exemple, després de la Guerra Civil va haver una doble generació d’humoristes. A Barcelona, amb el grup anomenat Bruguera, es va fer molt d’humor social, familiar i de col·lectius perquè no podien fer-ne polític. Està molt ben analitzat per Terenci Moix.

A Madrid, amb més pressió del poder, es va generar un grup de gent, molts dels integrants amb origen feixista i falangista, que es reunien per fer la revista La Codorniz, que recull humor de l’absurd. Aquest humor va acabar girant-se en contra del franquisme com també va passar a Itàlia i a Alemanya, amb molta més repressió. Quan es diu que és absurda la vida social, es diu que és absurd el règim que la controla. Més enllà dels règims dictatorials, l’absurd és essencial, sobretot el propi. El màxim representant és el nostre benvolgut Woody Allen.

Una cosa és un humor absurd que voluntàriament o involuntària acaba anant en contra d’una dictadura i una altra cosa és el que va en contra del terrorisme internacional com el que tenim ara.

– L’humor davant del terrorisme ha tingut molts tipus de sortides. Hi ha l’immediat, d’acudit fàcil, però que soluciona la necessitat del moment. Hi ha el negre, amb Charlie Hebdo com a revista emblemàtica, que, a més, ha estat víctima del seu propi humor. Després hi ha una mena d’humor absurd que intenta explicar-se. En aquest sentit, una bona mostra és la pel·lícula Four Lions, que relata la vida interior de quatre jihadistes que preparen un atemptat. És una mostra de l’absurd de les raons que els porta a cometre aquella atrocitat.

Es va censurar.

– Sí, va tenir mala sort perquè l’atemptat de la pel·lícula és en una marató i l’estrena va coincidir amb la marató de Boston. Als Estats Units no es va estendre ni promocionar.

Llavors entrem a un debat sobre els límits de l’humor i de la llibertat d’expressió. Four Lions n’és un exemple, però també ho és Charlie Hebdo, que ha estat criticat pel tipus d’humor que fa.

– I amb Barcelona també ho hem vist. En el cas de Charlie Hebdo s'està entre l’humor de l’absurd i el que jo dic pedo, caca, culo. És un humor escatològic, de vegades lligat al ridícul personal. Pot ser fins i tot desagradable, perquè veus el ridícul aliè. La darrera revista que hem tingut amb aquest tipus d’humor aquí va ser El Papus, i una mica el Víbora però ja era una altra cosa.

Però a Charlie Hebdo se’l critica per islamofòbia.

– Sí, l’humor sempre és al límit, perquè si et conten una cosa normal no té gràcia, i cal veure què passa quan el traspassem. El problema arriba quan es passa del respecte a la resta i es causa dolor. Sempre ha existit l’humor que fa mal. Una mostra és quan un grup de joves va pel carrer rient de tot però en un moment donat es riuen d’algú. L’humor, en aquest sentit, és inclusió i exclusió de persones.

Tot canvia quan entra la justícia, que defineix bé els límits de l’humor però acaba actuant a la inversa. En primer lloc, la justícia ha de protegir abans una persona que una idea perquè una idea és discutible i, en una societat democràtica, ha de ser perfectament ridiculitzable. Per tant, banderes, religions... han de ser perfectament ridiculitzables i atacables. No obstant, quan actua la justícia, els atacs a banderes, retrats... són molt més sancionables que els atacs a persones.

En segon lloc hi ha els col·lectius, que generen un problema. Són atacables en funció de les seves idees, és a dir, si ridiculitzem una religió, es poden ridiculitzar totes. En aquest sentit, Charlie Hebdo comença amb un principi totalment democràtic. Si bé, hi ha col·lectius majoritaris i minoritaris. Per exemple, ara tenim una massacre d’una minoria musulmana a Birmània. Allà fer un acudit sobre el budisme, religió majoritària, és condemnable i, en canvi, és fàcil fer-lo en contra dels musulmans. Per tant, el col·lectiu musulmà com a participant d’una idea pot ser ridiculitzat perfectament però hem de tenir en compte el col·lectiu i la seva força.

En tercer lloc, hi ha les persones. Totes som iguals davant la llei i no podem ser ofeses. Però, un polític o un futbolista exposat públicament no pot ser ridiculitzat? Segurament han de ser més atacables que les persones del carrer, que pot ser la dona del Ecce Homo de Borja fins a la persona que comet l’errada de fer una piulada monstruosa demanant la violació pública d’una política concreta. Per a mi són aquestes persones les que s’haurien de protegir més. En canvi, la justícia protegeix molt més els polítics, els futbolistes, els cantants famosos...

Fins i tot en aquests casos, els polítics salten, ho denuncien i ho fan públic.

– Jo estic d’acord amb la denúncia però en desacord amb l’error polític pel qual a Inés Arrimadas se li ha acudit fer públic el nom i la foto de la persona. Independentment de si jo potser aquell dia estaria tant ofès que potser faria el mateix. Es poden arribar a aplicar multes però s’ha de tenir en compte que una piulada és una cosa terrible, un segon en la teva vida. Aquest moment destrossarà més la vida d’un dèbil que d’una persona que té la possibilitat de fer una piulada i que la setmana següent la gent se n’hagi oblidat.

Tot i així, Twitter és ple de piulades d’aquest estil.

– Estem en una hiperinflació. Per això la solució no és anar a judici sinó, tal vegada, posar alguna multa a l’estil de netejar els carrers. Són molt millors aquestes condemnes justicieres.

Quan es creua la frontera i es passa a parlar d’humor negre?

– És un estil d’humor sobre col·lectius, persones o esdeveniments en què et rius d’alguna cosa que teòricament està prohibit socialment. És una variant de l’humor de l’absurd que passa dels límits. Però és molt difícil de definir. És humor negre riure’s del mort en un enterrament? Aquí comença l’humor negre segurament. És un camp molt ampli que ha variat moltíssim perquè, evidentment, l’humor que es feia als circs del segles XVI, XVII i XVIII avui dia no l’acceptaríem. Aquest és el verdader límit de l’humor. Si no fa gràcia, no és humor.

Si no fa gràcia no ho pot ser?

– Simplement, qui queda patètic és l’idiota que ha fet un acudit masclista en un bar i no es riuen els companys.

També hi ha qui explica acudits masclistes per burlar-se dels masclistes.

– És el que anomenem landisme. No sabíem si Alfredo Landa era un caspós espanyolista o un senyor que es reia de defectes de l’època franquista i ajudava a sortir-ne. Ell és l’exemple de personatge que al mateix temps fa un acudit masclista, antiheroic, escatològic... però no saps si fa autoironia o vol superar la realitat.

És com Sumer, un personatge que feia vinyetes el protagonista de les quals no tenia cames. Mai he sabut si es reia d’ell o ho superava. De fet, als anys 90, un dels seus fills a Hombres G va tenir un escàndol per una lletra que havia fet Sumer sobre una noia sense braços.

A mesura que canvia la societat, es percep l’humor d'una manera o d'una altra.

– Allò preciós és que canviï la societat i que no es persegueixi l’humor. Sense arribar a l’extrem de no poder riure de res. Hi ha hagut períodes molt poc humorístics, com la revolució evangelista al nord d’Europa o a la corts dels Àustries, on fins hi tot hi havia nans, que ara ja no podem anomenar així perquè és despectiu. De fet, aquest és un altre tema de debat, això de perdre la paraula perquè està carregada de contingut negatiu. Al contrari, l’hem de reivindicar i assumir-la com una part de la teva personalitat: negre, jueu, gitano, maricó... Tinc molts amics que utilitzen aquestes paraules per autoreivindicar-se.

Quan els col·lectius prenen una gran consciència d’ells mateixos generalment passen per dues fases. Una de prevenció de lluita contra l’“anti”. Una altra amb la qual, a través de l’humor, aconsegueixen atacar aquesta posició i, al mateix temps, assumir molt ítems. Per exemple, les persones que conten més acudits sobre jueus són les jueves perfectament convençudes de la seva personalitat i que coneixen perfectament l’antisemitisme.

És el que ha passat amb els gais. Ara assumim que hi ha personatges al cine i al teatre que són LGTBI i poden ser malvats o bons perquè s’entra a la normalitat. Es poden riure d’ells mateixos i fer acudits que abans dèiem de maricons com a forma de superació i normalitat. Això sense perdre de vista que poden ser col·lectius minoritaris que poden ser atacats.

Un d’aquests col·lectius a tenir en compte és la societat musulmana que tenim a Catalunya?

– Ara mateix són en una posició de defensa. No crec que facin humor sobre ells mateixos.

Si n’hi ha des de fora.

– Clar, s’ha de diferenciar. L’humor positiu seria el que farien ells sobre ells mateixos. Així i tot, hi ha humoristes al món àrab que són impressionants però a les societats europees n’hi ha pocs. En canvi, al món àrab hi ha humoristes que ataquen el poder, el jihadisme, els fonamentalistes, la qüestió de gènere... Tenen bastant èxit i alguns fins i tot han sigut assassinats, cal dir-ho.

No és el mateix fer humor a Síria, que està en guerra, que a l’Aràbia Saudita, que és una dictadura. En funció del país canvia?

– Per posar un exemple, una de les disputes en l’atac d’Aràbia Saudita a Qatar és Al-Jazeera, perquè ha tingut un èxit enorme. Per contrarestar-la, Aràbia Saudita ha creat la cadena Al-Arabiya. El programa més seguit en aquesta cadena durant el Ramadà era un programa d’humor. El problema amb el qual es va trobar el poder és que aquest programa atacava els seus valors però augmentava l’audiència. Tot i tenir alguns elements crítics, l’havien de permetre per competir amb Al-Jazeera.

A Egipte n’hi ha un altre cas, el d’un programa, que Al-Sisi ha prohibit, que sembla una sèrie familiar amb un personatge a mode d’avi tradicional. De sobte, un dia, li imposen desdejunar torrades amb mantega. Mostren l’avi egipci horroritzat i protestant. Al final del capítol s’espatlla la torradora s’espatlla i ell diu: “Producte occidental, clar!” De fet, en gairebé totes les sèries del món musulmà l’heteropatriarcat està ridiculitzat amb escenes de la mare amb els fills que enganyen el pare perquè puguin sortir més tard i veure els nuvis. Són escenes que a poc a poc permeten el canvi.

Crec que si Espanya ha esdevingut el país més emblemàtic en legalitzar el matrimoni homosexual amb Zapatero és per les sèries dels anys 90 que sempre tenien uns personatges gais encantadors i humorístics. Un exemple és Aquí no hay quien viva. Aquell és el moment de canvi.

Notícies relacionades