Sant Cugat, capital internacional de la Pau a partir d'avui

Pedro Arrojo a la conferència d'avui. Foto extreta de la retransmissió de la UNIPAU

A partir d'avui i durant 6 dies, Sant Cugat torna a ser capital internacional de la Pau, com cada any per aquestes dates. I aquesta vegada es tracta d'una edició especial doncs és la 30ena edició, com ahir explicava la meva companya Patrícia Cirera. Em pregunto què faria qualsevol altra ciutat si aquesta trobada hi tingués lloc. Penso que si baixéssim del tren en aquesta altra ciutat ens trobaríem les principals artèries de la ciutat amb banderoles publicant-ho de forma institucional. Penso també, i que no es prengui com una crítica a la UNIPAU ni al Centre Borja, a qui admiro profundament, que se'ls cediria amablement el millor equipament de la ciutat per tal que les persones que donen les conferències i que són personalitats internacionals de l'àmbit de la Pau i dels Drets Humans, així com el públic en general, poguessin trobar-se en les condicions més amables en un període d'altes temperatures en el nostre país. Penso que la nostra ciutat hauria de ser present en OPI's d'estacions i, fins i tot, pintar algun dels vagons dels FFGC, donant el missatge de que "un altre món és possible". O al menys això és el que ens diuen un any sí i un altre també els màxims representants quan vénen el primer dia a inaugurar l'edició. Però, és clar, això és el que penso jo.

Aquest matí. Els intrèpids alumnes de la UNIPAU de cada anys. Amb les altes i baixes de rigor i aquells joves alumnes que aprofiten els crèdits que dóna aquest Curs d'estiu per les seves carreres, omplien la sala d'actes per assistir a dues conferències de luxe. La d'en Pedro Arrojo i la d'en Yezid Arteta. Jo en faré una crònica resumida però us recomano que veieu el vídeo resumit tant d'una com de l'altra, així com les clownclusions del Koldo G. Vio.

En Pedro Arrojo va rebre el 2004 el Memorial Joan XXIII per la Pau que lliura l'Institut Víctor Seix de Polemologia i la UNIPAU per la seva tasca al capdavant de la Fundació Nova Cultura de l'Aigua. És per aquest motiu que hi havia molt interès entre els alumnes inscrits en aquesta 30ena edició del Curs d'estiu per escoltar-lo, perquè és una veritable figura internacional pel que fa al coneixement del control dels recursos. En aquest cas, el recursos hídrics, tant bàsics, com ha ressaltat la directora de la UNIPAU, Neus Sotomayor, pel desenvolupament humà.

L'economista aragonès ha parlat en la seva exposició dels conflictes soci ambientals, de que la nostra ambició és il·limitada, de que, fins i tot, "fins fa poc, si parlaves del canvi climàtic o del creixement limitat eres acusat d'antisistema o enemic del progrés. Avui ja és veritat oficial. El paradigma de dominació de la natura, de creixement il·limitat, anterior al capitalisme, s'haurà de limitar a qui ho mereixi. Perquè vol dir qüestionar les bases de la democràcia perquè posa en dubte els principis de la revolució francesa, llibertat, igualtat i fraternitat. No és possible parlar de perspectives globals de sostenibilitat sense parlar de perspectives globals de democràcia, de distribució, de repartiment".

Segons Arrojo, gairebé el 100% de conflictes ambientals estan protagonitzats per comunitats de països pobres que veuen els seus recursos arrabassats, el que comporta doncs una raó doncs també social a part d'ambiental. "Una paradoxa tràgica la crisi de l'aigua en el planeta blau, el planeta de l'aigua", ha dit. Segons l'economista, 1.000 milions de persones no tenen accés a l'aigua potable i hi ha 10 mil morts diàries de diarrea (contaminació biològica) i no està ni tant sols estimada les conseqüències de les malalties causades per la contaminació d'aquesta en la salut de les persones. Fins fa poc temps tothom tenia provisió d'aigua de qualitat, el problema ara és d'accés dels més pobres.

Les tres claus de l'accés a l'aigua són, segons Arrojo, la insostenibilitat dels sistemes aquàtics creada per nosaltres mateixos, la crisi d'inequitat des d'un sistema econòmic fet per nosaltres profundament immoral i amb el que seguim convivint "perquè sembla que no en queda un altre o sí però no ens atrevim a provar-ho" i, en tercer lloc, una més moderna que son les pressions neoliberals que agreugen la situació en la privatització dels serveis d'aigua i sanejament però inclòs del propi recurs i els ecosistemes. "Si acceptem que l'aigua és un servei econòmic transformem els ciutadans en mers clients i estem confrontant reptes que tenen relació amb els drets humans", ha afirmat Pedro Arrojo.

Pel que fa als conflictes, Pedro Arrojo ha comentat que la lluita contra la privatització de l'aigua té 3 models, el de Xile - que ho privatitza tot -, el de la Thatcher - que privatitza les xarxes d'aigua i sanejament - i el que tenim aquí amb AGBAR que és protagonista del negoci de l'aigua al 70% del món, en el que la majoria del control accionarial no és la clau del negoci sinó la del "know how" on, a més, les contractacions són a compte de la direcció durant tota la duració de la contractació, desapareixent tota la competència de mercat.

Altres causes dels conflictes són la degradació dels ecosistemes, com en el cas de la pesca - que produeix migrats ambientals -, els desplaçats per grans preses, les catàstrofes i vulnerabilitats dels més pobres - entre 1980 i l'any 2000 el 75% de la població afectada per conflictes relacionats amb l'aigua va suposar més morts i refugiats que els conflictes armats -. A més, ha afegit, "la vulnerabilitat de la població afectada és diferent - el cas del Katrina és un exemple, el 98% eren negres i pobres -".  Per acabar la seva exposició, ha afirmat que els conflictes bèl·lics per l'aigua poden ocórrer perquè ens matem per banderes però l'aigua és més un element simbòlic de poder que s'usa en guerres quan aquestes no estan declarades.

En el torn del públic, ha declarat que hi ha esperança, per exemple, en la directiva marc de l'aigua aprovada a Europa, "és la mesura més radical que s'ha pres mai a Europa pel que fa al medi ambient i no és una llei ecologista ni ètica sinó de pragmatisme econòmic anglosaxó, que és intel·ligent cuidar el medi ambient perquè sinó és un desastre econòmic. Es tracta de recuperar el cicle natural a Europa i d'aquí passarà a la resta del món", ha afirmat per acabar.

En la segona conferència ha intervingut en Yezid Arteta, sociòleg i ex-líder de la guerrilla colombiana. Defensor dels Drets Humans que treballa des de fa anys a l'Escola de cultura de la Pau de la UAB. Per ell, el conflicte colombià es circumscriu a tres elements.

La qüestió colombiana està plena de tòpics, dels que ha començat per desfer els dos primers "l'estat colombià democràtic i un grup de bojos vinculats al narcotràfic que desenvolupen activitats terroristes". En primer lloc ha explicat el context colombià físic, un país amb una població com l'espanyola però 2,2 vegades de territori, amb 3 cordilleres andines, selva amazònica, més de 6.000 kms de frontera, etc.

El primer dels elements a considerar és el de la Terra, embrió de les guerrilles. És un país amb terres molt fèrtils en les seves valls, acaparades per una petita massa de propietaris, terratinents latifundistes, que han desenvolupat activitats de ramaderia extensiva, una agroindústria que no va a satisfer les necessitats agroalimentàries de la població sinó del combustible - per tant, econòmiques de l'empresari, la canya de sucre, per exemple -, la palma per l'elaboració d'oli i el cultiu de la banana, en mans de multinacionals nord americanes.  Aquestes elits de poder s'han oposat sempre a la reforma agrària perquè la població tingui accés a la terra. Aquesta s'assimila al poder, encara que no s'utilitzi. La terra a més també pertany als narcotraficants per fer "el rentat d'actius" de forma il·legal, grups a més que organitzaven exèrcits per protegir el seu territori i l'expandien a través de l'expulsió dels camperols.  L'estat davant d'això no actuava amb eficiència.

Els grups paramilitars eren una estratègia desenvolupada per propietaris de terra i narcotraficants per contenir l'activitat de la guerrilla amb guerra bruta establint estructures privades i terror, de forma que traient la població la guerrilla perdés la seva base i poder com a estratègia. Van provocar èxodes massius, de 5 a 7 milions de desplaçats, a centres urbans on s'ocasiona un problema suburbial important.

Hi ha també agricultura de minifundi amb una producció molt més alta i els cultius il·lícits - segon element del conflicte -. La massa camperola ha tingut 2 opcions: sortir de la propietat i ubicar-se als barris urbans o bé, si té vocació pagesa, canviar la seva vida cultivant a l'amazonia, terra de l'estat, on per les condicions morfològiques es podia cultivar molt bé la coca. De la mateixa forma també, davant la situació econòmica, els pagesos van començar a cultivar la rossella als andes i marihuana a d'altres indrets del país. Per combatre això l'estat ha fet radicació manual - amb pala, afectant els pagesos que han de sembrar un altre cop -, contractant a pagesos a l'atur. Un altra mecanisme és la fumigació com al Vietnam i això fa caure la fulla i radica la mata però la van suspendre pels seus efectes col·laterals. La situació és de milers de pagesos que en condicions precàries assumeixen els coneixements de processament de la coca en clorhidrat de coca. En aquestes regions no es consumeix coca. El pagès rep el just per resoldre les despeses per pagar les substàncies per convertir la fulla de coca en cocaïna, no s'enriqueix ni molt menys. En canvi les polítiques han estat gairebé sempre contra els productors de la fulla de coca. El negoci de la coca és un negoci lucratiu i per això en les negociacions de l'Habana s'està plantejant la substitució de la base productiva del país, de l'agricultura.

En aquesta negociació el primer punt va ser el de la terra. Però el del narcotràfic - tercer element - és un fenomen que sí ha alimentat la guerra. Pels consumidors - Estats Units finançà el conflicte lliurant 12 mil milions $ amb el pla colombià atacant la zona de producció les estructures guerrilleres i els consumidors contribueixen als narcotraficants pagant a la guerrilla l'esforç militar -, "Estats Units paga el conflicte per la via del tresor americà i per la via dels consumidors", diuen els guerrillers. "L'activitat de represàlia i pedagogia de la guerrilla ha contribuït a solucionar un problema de salut pública, perquè quan ells entraven en una zona incidien en el consum en les zones rurals", afirma Arteta. Així Colòmbia no té gairebé problema de consum de cocaïna.

Un altre dels elements del conflicte serà la mineria. Colòmbia és rica en recursos. El petroli en algunes regions produeix situacions lamentables. A l'orient amb operacions de fracking produeix problemes de sequera al subsòl. La guerrilla ha fet atacs contra aquestes infraestructures, que tenen conseqüències ambientals i les reconeixen, però que "seran menors als que les grans prospeccions mineres que faran en el futur les transnacionals al  país".  Hi ha hagut empreses que també s'ha confirmat que van promoure grups paramilitars per controlar poblacions, sindicats, etc. És evident que com en el cas anterior, la lluita pels recursos naturals ocasiona conflictes en països amb desequilibris econòmics i socials. Demà més.

Notícies relacionades