Salma Amazian: “L’agenda política antiracista està per construir”

Fotos: Jordi Pascual

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

La investigadora i activista antiracista Salma Amazian ha participat al curs d’estiu de la Universitat Internacional de la Pau (Unipau) amb la conferència Lluites i propostes de l’antiracisme polític, amb la qual ha fet una mirada a l’origen del racisme, als darrers anys i al moment actual, evidenciant que cal superar el marc de l’antiracisme moral per crear una proposta política clara i transformadora. Amazian ha atès elCugatenc al final de la seva intervenció.

Has parlat del mite de la blanquitut. És la mare de tots els ous?

– Ho penso des de la idea de la supremacia de la blanquitut per la qual s’entén que un grup d’humans és superior a un altre. Utilitzo la paraula mite perquè és important entendre-ho com una cosa inventada i que, per tant, es pot desmuntar. És un mite que ha aconseguit convèncer la població europea de la seva pròpia superioritat. Desmuntar aquest convenciment és un bon pas per on començar l’acció antirracista des de la blanquitut.

Defenses que tot això neix amb l’imperialisme espanyol.

– Hores d’ara la idea de blanquitut és ser blanc, europeu, cristià... El seu origen clar és la creació de l’imperi espanyol i la seva expansió. Per tant, es pot dir que el mite de la blanquitut neix amb l’imperialisme espanyol. Aquesta idea també suposava eliminar gradualment la pluralitat de pobles que hi havia a Europa per crear una identitat única blanca europea. Això ha suposat processos de subalternitat dels pobles interns d’Europa.

És una oportunitat de buscar aliances?

– Segurament hi ha molts fronts des dels quals atacar al racisme, i aquest n’és un. Ara bé, són moltes lluites i opressions creuades. Ens trobem, per exemple, una esquerra independentista que nega la qüestió del racisme. Tot i fer una lluita contra el poder, es reprodueix una violència.

Dius que l’antiracisme es concep majoritàriament com una qüestió de moralitat, que ens porta a la pedagogia però no a un canvi real.

– Si entenem el racisme només com una qüestió de prejudicis individuals cap a determinades persones, l’únic que podem imaginar políticament és que hem de convèncer aquestes persones perquè deixin de ser racistes. Però això exculpa l’Estat, les institucions, el sistema educatiu, el sistema penitenciari...

No és casualitat que a Andalusia la majoria de la població reclusa sigui de dones gitanes. No és perquè delinqueixin més sinó perquè el sistema penitenciari està pensat en termes racials. Si només et fixes que el vigilant no sigui racista, oblides que tota la institució ho és. Per tant, cal sortir del marc individualista per fer propostes en clau estructural.

Aquest racisme moral és el que provoca el paternalisme d’algunes ONGs?

– Sí perquè acaba despolititzant la qüestió i els subjectes polítics, que s’entenen com a objectes de polítiques assistencialistes. En lloc d’una veu política de les persones racialitzades és una altra gent qui fa política cap a aquesta gent. Les ONGs juguen un paper molt important perquè són les encarregades de portar a terme les polítiques cap a aquesta població.

De tant en tant alguna persona racialitzada arriba a la institució però se segueix reproduint el mateix esquema.

– Perquè el problema és de la institucionalitat. Moltes vegades la institució també sap molt bé qui escull, per acabar instrumentalitzant. Moltes de les persones que arriben a la institució no tenen una mirada transformadora en posicions de poder. Tot sovint es col·loquen persones racialitzades per intentar demostrar que l’organització no és racista obviant que la institució ja ho és.

Per exemple, l’assassí de George Floyd va ser un policia blanc, però també hi havia policies racialitzats. Com que la institució policial és racista, també a Catalunya, per molt que poses persones racialitzades amb voluntat de tenir un cos divers, la política policial serà la mateixa.

La principal política antiracista ha de ser la derogació de la llei d’estrangeria?

– No sé si és la principal tot i que, tenint en compte les mobilitzacions socials, ho és. És l’àmbit del qual tenim més informació sobre per què i com és racista. Si pensem en termes de possibilitat, la derogació de la llei d’estrangeria és la política que es pugui dur a terme amb més facilitat. És molt més concret i fàcil que desmuntar l’ordre racial al sistema educatiu, a les presons, a la policia...

S’ha de derogar o reformar profundament?

– Sembla que s’engega un procés de reforma i, sent el govern més progressista de la història d’Espanya, em temo que serà una reforma fluixa. Ja hem vist la política de devolucions en calent a Ceuta, per exemple. Pedro Sánchez ha parlat de conservar la unitat territorial. La política migratòria del PSOE sempre ha estat molt dura. Podem no està interessat a assumir aquest debat. La gent que ha intentat fer política antiracista des de dins de l’organització ha acabat marxant.

 

Per què costa tant fer una proposta política antiracista?

– Venim de molts anys d’invisibilització i negació del racisme. Ens cal un temps de consciència política sobre el tema. Fins i tot les persones racialitzades no entenem de quina manera opera el racisme. De vegades et trobes persones racialitzades que s’autoculpen del que els passa perquè és el relat majoritari. És una qüestió del moment polític. En el context espanyol i català s’està en un impàs. S’ha de construir encara aquesta agenda polític antiracista, tant per l’activisme autònom com qui està a la institució.

És diferent el moment polític de Catalunya respecte al d’Espanya?

– En el cas de Catalunya el centralisme barceloní juga molt en contra. Quan vaig a Vic, el discurs antiracista gairebé no hi és. Tot i que soc crítica amb la interculturalitat, el treball en aquest sentit que s’ha fet a Catalunya ha servit per comprar la pau social. És una mena de política reformista que calma els ànims. No sé fins a quin punt el procés independentista ha suposat aturar les polítiques i moviments socials antiracistes.

El fet que hagin entrat persones racialitzades al Parlament ha permès parlar de racisme institucional però sense tenir una política antiracista. A la pràctica és una estratègia que desmobilitza perquè la gent es queda tranquil·la quan veu que ja han entrat al Parlament. Confiem molt en la política parlamentària. Aviam si despertem!

Notícies relacionades